Albert Noguera i Carreras
Forum Grama. Abril 2001

El barri pren el nom de la fondalada per on passa­va el torrent Fondo de Sistrells, també conegut com de can Jané, i que coincidia amb el traçat actual del carrer Jacint Verdaguer. Cer­tament l’indret era profund en relació a la resta de Santa Coloma, i aquest fet era aprofitat per alguns pagesos que en els horts enclotats i més humits de prop del torrent hi plantaven fesols i altres lle­gums. A les vessants dels turonets que s’enfilaven cap a Sistrells, i cap al nord, als promontoris de Mosques d’Ase, hi abundaven les vinyes i els garrofers.

Els primers pobladors van arribar a partir dels anys 20, la majoria provenien de l’Aragó i de Múrcia, i alguns del País Valencià i la Catalunya interior. Confor­maven la primera onada migratòria dels anys 10 i 20, propiciada per les expecta­tives de la construcció de la xarxa del metro i de l’Exposició Universal de 1929.

El senyor Moll davant de casa seva. Foto: Jaume-P. Sayrach

El senyor Moll, un murcià que va ser dels primers veïns del barri, relatava fa anys en una entrevista de Grama, la incipient urbanització dels primers anys: “Bàsicamente lo empezó la Companía Nacional de Tierras. Vendía los solares a plazos de cinco anos. La modalidad era nueva, y entusiasmó a muchos que podían, así, ver realizado su sueno de “la caseta i l’hortet”. Entonces el palmo de tierra iba a 5 céntimos. Paralelamente a nuestro barrio, para gente màs acomodada, nació el barrio del Singuerlín”. D’aquells pri­mers anys en guardava bones sensa­cions: “Esto era sano. Veníamos a hacer salud, a buscar un poco de tranquilidad. Por la tarde echàbamos mano del acordeón, de la guitarra…”

Somni de la caseta i l’hortet
Anselm de Riu, propietari de la Com­panyia Nacional de Terres, va comprar gran part dels terrenys agraris del poble i els va parcel·lar en petites finques. Els preus realment econòmics van fer que ràpidament s’establissin els primers veïns; era cap el 1915. Les primeres cases es van bastir en files paralel·les al carrer Verdaguer, però una mica distanciades del torrent, per evitar-ne les cres­cudes, com va passar l’any 1932 en que una rierada es va endur arbres, bèsties i alguna casa. Un vell veí recordava algu­nes de les primeres famílies del barri: els Segú, Palanques, Moll, Siré, Coro­mines…

La plaça del Rellotge, als anys 80. Foto: @Gramenetimatges

L’any 1931 les torretes ja conforma­ven alguns carrers del barri, com Wagner, Beethoven, Liszt, Verdi, Escales, Bruc i Rellotge. La plaça i el carrer Rellotge es van formar també en aquests anys, el curiós nom prové de la Cooperativa el Reloj, que es va formar a principis de segle i tenia la seu al carrer Borrell de Barcelona. Era una d’aque­lles cooperatives en les que els socis compraven queviures, roba i d’altres productes de consum, i que també orga­nitzaven balls i excursions. Així ho explicava el senyor Alejandro Narro, en el butlletí Fondo, de l’Associació de Veïns l’any 1977. “Un día unos cuantos socios de la cooperativa organizaron una excursión a Santa Coloma, en lo que hoy es el barrio del Fondo. Eran todo montículos de viñas y algarrobos. Comentaron que el lugar les gustaba para los fines de semana. Pronto empezaron a construir humildes casitas con su pequeño huerto y su higuera. La casita, con su luz de carburo, en las noches cálidas de verano, entre el canto de los grillos, parecía un belén. Noches tranquilas, sin prisas ni ambiciones y una camaradería digna del mas alto elogio”.

Les casetes d’utoconstrucció van anar omplint els espais del bri

Els habitatges apareixien d’una manera desordenada, molt dispersos i amb una excessiva parcel·lació. La distància amb el poble propiciava que les autoconstruccions s’escapessin del control municipal. La llunyania feia també que les noves barriades forgessin una personalitat pròpia. Així, el 1924 el Fondo va tenir a Vicenç Vinyals Urquizu com a primer alcalde de barri. El 1929 es va instituir la pròpia festa major, el 23 de juny amb motiu de Sant Joan, però durant un temps també se’n feia una el 14 d’abril, que commemora­va la fundació del Centre cultural.

Dues notícies d’activitats culturals desenvolupades el 1932 a El Porvenir del Fondo. Foto de la càtedra Màrius Torres. Universitat de Lleida
Notícia d’activitats culturals desenvolupades el 1932 a El Porvenir del Fondo. Foto de la càtedra Màrius Torres. Universitat de Lleida

El Porvenir del Fondo
Una de les institucions que va aglu­tinar els veïns del nou barri va ser la societat El Porvenir del Fondo, nascuda el 14 d’abril de 1931. El secretari era José M. Palanques, que va dibuixar l’es­cut de l’entitat: un martell, un colom blanc sobre el mànec, un llibre obert i un ram de llorer. A més de ser un centre de reunió i diversió, volia ser l’epicentre de la cultura i de la instrucció del barri, per això va obrir una escola al seu local, que era al carrer Wagner. El Porvenir i moltes altres il·lusions es van acabar amb la Guerra Civil. Fermin López em comenta que durant el període republicà es van viure, com arreu, uns moments d’efervescència política. “Aquí la mayoría era de izquierdas, pero sin mucha implicación. Los màs jóvenes estaban màs politizados, algunos fueron de voluntarios al frente de guerra con la Columna Ortiz. Recuerdo también a Ramón Morte, presidente del Porvenir, lo condenaron a 12 anos de càrcel por ser de la CNT”. El senyor Moll havia explicat a la gent de Grama que, acaba­da la guerra, van cridar els responsables de El Porvenir del Fondo i els van forçar a firmar la cessió del lcal a l’autoritat “amb la pistola al damunt de la taula”.

D’aquells anys Fermin López també rememora que es van contmir precaris refugis antiaeris als carrers Massanet, Wagner i Rellotge. “Uno de los recuer- dos dulces de esos anos lo tengo al pen­sar en un establecimiento de Antonio Martínez, de la calle Reloj, especializa- do en galletas i biscuits. A pesar de la escasez, tuvimos suerte de tener un huertecito. La posguerra ya fue otro cantar…”

Alegria Cerdà. Foto: Jaume-P. Sayrach

Un barri combatiu
El barri va agafar una gran empenta urbanitzadora a partir dels anys 50, en els que el consistori acabarà definint gran part del traçat dels carrers. Alegria Cerdà Gil, des de la seva drogueria de la plaça del Rellotge, ha viscut amb els seus 83 anys els canvis del barri, des dels anys 50 fins avui. “La meva família va comprar un solar amb una figuera a l’any 1945. Encara hi havia molt espai per urbanitzar entre camps de civada i alguna vinya. Els veïns aixecàvem la casa els caps de setmana i els vespres, a l’acabar la jornada laboral. Agafàvem la sorra de la riera, que llavors encara no estava soterrada. Ens ajudàvem els uns als altres en la construcció de les cases”. Davant mateix de la casa de la senyora Alegria s’hi va fer, l’any 1951, el Mer- cadillo del Fondo. “Era un edifici de molt mala qualitat, s’hi venia de tot però els productes no reunien condicions sanitàries i, sovint, s’hi veien córrer les rates.” Aquest va ser substituït pel nou mercat del Fondo, inaugurat el 1964.

La gran massificació del barri va tenir el seu punt àlgid en les dècades dels seixanta i setanta. A la plaça del Rellotge, centre neuràlgic i de reunió del barri, és fàcil trobar testimonis d’a­quells anys. Entro en una d’aquestes ter­túlies de carrer d’un gmpet heterogeni de diverses edats, però en el que són majoria els vells. Tots confirmen que van arribar en els últims anys. El més enraonador, Paco Díaz, comenta el seu primer contacte amb el barri: “Desde Jaén, primera vinimos mi primo y yo, sin la familia, veníamos juntàndonos con gente del mismo pueblo, ya que siempre era mejor tener contacto aquí con algún paisano. A veces la gente iba a parar a algún bar donde el propietario ayudaba a sus paisanos, como el Andaluz, de la calle Dalmau, o uno de la calle Reloj. Allí les decían donde había casas en las que alojaban a gente”. Un altre contertuli hi afegeix: “La mayoría de los que llegaban estaban rellogaos. En nuestra família nos ajustàbamos para vivir con lo justo y apretados, si podíamos, también alquilábamos habitaciones.” Algú comenta que la Pensión Bello va ser la primera llar de molts dels actuals veïns. “Primero era una casucha, pero luego se adecentó con un edificio mas grande i mejor”.

La primera casa isolada a la dreta era la Pensión Bello

En aquests anys es van construir, sobretot en el Fondo Alt, cases de pèssi­ma qualitat que es podien titllar de barraques. Paco Díaz s’hi refereix: “En esos años esto era lo mas parecido a un suburbio; sin alumbrado, calles sin asfaltar y muchas sin cloacas. A los coches les costaba subir las pendientes por el barrizal que se formaba. Los del pueblo miraban malamente al barrio, no venían por aquí. El Fondo cogió mala fama, y para colmo unos chavales mon- taron luego una banda de gamberros –Los Correas– que nos tenían fritos”.

La plaça Roja
L’any 1965 es creà la parròquia de Sant Joan Baptista, que s’inaugurà un any després. Amb ella els nous aires de l’Es­glésia progressista s’acostà als proble­mes de la gent del barri, el rector passarà a ser-ne un veí més. S’hi va impulsar la JOC i un ampli moviment de joves amb inquietuds socials, que contribuí a la creació del centre Amigos del Fondo. Molts d’ells van entrar en les Comisions de Barri i en l’Asociació de Veïns del Fondo, que va ser molt combativa.

Butlletí de Amigos del Fondo

Llegint els butlletins d’aquesta enti­tat, primer amb el nom de Plaza del Reloj i després Fondo, es poden seguir les problemàtiques i els projectes que afectaven a la barriada: els conflictes urbanístics amb les immobiliàries, la manca d’escoles, les deficiències en sanitat i transport: piïblic, la necessitat d’una “Via Cívica” (el tram del carrer Verdaguer que va de plaça del Rellotge fins al carrer Pagès, on es trobaven els solars de davant del mercat i els del Molero, la Sara i el Xurrero), el conflic­te de les treballadores de Casadesport, i un llarg etcètera, sense oblidar els aspectes més festius com la festa major i les excursions. Des de les pàgines de Grama se seguia la vida del Fondo amb atenció particular, i és que bastants redactors eren veïns del barri.

Durant aquells anys la plaça del Rellotge va ser coneguda com la plaça Roja perquè era el lloc d’on partien gran part de les manifestacions reivindicati­ves de la ciutat, i l’escenari de molts mítings. La plaça, des del seu naixe­ment, ha estat remodelada fins a quatre vegades i, juntament amb el carrer Ver­daguer, no ha deixat de ser mai el cap i la columna vertebral del barri, que s’ha configurat com un dels més comercials de la ciutat. Avui el Fondo rep nous immigrants d’indrets més llunyans que, com els de dècades passades, volen construir aquí un futur millor per les seves famílies. Fa uns 75 anys el barri va tenir els primers veïns, ara l’habiten prop de 20.000 persones que veuen amb optimisme que amb el treball dels veïns i les inversions de les administracions en aquests anys (com l’actual programa Urban), el Fondo vol deixar enrere l’as­pecte suburbial que tenia, per ser un dels barris més dinàmics i vius de la ciutat, sense perdre la seva personalitat.


Foto superior: @Gramenetimatges

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here