Agustina Rico

L’Escala de cargol és un llibre nascut de l’amistat i de l’afecte. De l’amistat i de l’admiració d’una entitat colomenca envers l’escriptor, i dels llaços d’afecte personal entre dos vells amics. Aparegué a la tardor de 2014. Màrius Sampere tenia 85 anys. El pròleg, escrit per Jaume P. Sayrach –de qui partí la idea de fer el llibre– , és concebut en part com una mena de present d’aniversari. Una dècada enrere, l’associació Fòrum-Grama , editora de la revista del mateix nom, havia fet al poeta una estranya proposta: ser un col·laborador fix, en un espai dedicat habitualment a l’opinió i a la reflexió. Hi afegien el suggeriment que l’escrit fos en prosa i de caire autobiogràfic. Els escrits que mensualment va anar lliurant Màrius Sampere componen el recull L’Escala de cargol, més un parell d’incorporats en preparar l’edició (Mutacions, amb el poema Mutant i Onze anys després, amb el poema Demà). Al número 87 de la revista (setembre de 2003), una nota de la redacció saludava la nova incorporació: “Encetem en aquesta pàgina la col·laboració del nostre amic Màrius Sampere i Passarell. Li vam demanar que glossés la seva vida, que tant de ressò té en els seus poemes. Ens complau oferir als lectors uns escrits que estem segurs que sabran valorar i que Fòrum-Grama agraeix molt al poeta.” “L’havíem de fer nostre no com qui compra un objecte valuós que es té com un luxe, sinó com una font per abeurar-nos-hi culturalment; que parlant de la seva vida en prosa la gent el sentís més proper”, explica Sayrach.

Màrius Sampere i Jaume-P. Sayrach, al turó del Pollo, el 2004

UNA ESCALA, UNA CARTA I UN VEÏNATGE

El títol de la secció (‘L’escala de cargol’) va ser una troballa des del primer moment. Màrius Sampere parlava d’ell mateix, com li havien demanat –infantesa, pares, joventut, amor, ofici, música, poesia, el seu gos…– i també de la roda del temps, del sentit de la vida, del dubte i de la por, de la presència/absència de Déu, de la mort… “pujant i baixant els graons de l’obscura escala de cargol, per dins del seu món interior” com es diu al pròleg. Al primer escrit, Carta hermèticament oberta, ja fa una claríssima declaració d’intencions. Sí, seran uns escrits molt personals però a la samperiana manera: “El títol no lliga, es desenganxa, es mossega la cua. És una afirmació negativa. I això em complau, atès que jo tampoc no concordo amb mi.” I tot seguit aixeca el vol en una reflexió sobre el nostre pas pel món –“túnel prenyat de coloraines i estridències”– que el porta cap al tòpic literari de la vida humana com el curs d’un riu, però sense cap rastre bucòlic. Ben al contrari, s’hi sent la remor del Besòs feréstec que s’abraonava sobre el pont i el partia, el dels besossats; aquell que, temps era temps, als aiguamolls de la desembocadura, entre el conreu del cànem i el lli, amagava la metzina de les febres terçanes. “És un riu, sí, però turbulent i malferit, d’onades consecutives, brutes i perilloses.”

A L’Escala de cargol hi ha prosa i poesia; sempre serà una col·laboració amb doble títol, amb una doble mirada sobre el tema a tractar. La prosa acostuma a ser més planera, més adreçada al lector en general; la poesia és la seva veu més depurada, el seu estil més característic. I a través d’aquestes dues veus, la complexitat de l’home. Hi ha el Màrius contundent, dur i sentenciós, i el Màrius amable, que llisca pel meandre del dubte i conrea les tonalitats del gris. Fosc com el seu admirat Cioran; sorneguer com el Pere Calders autor de contes, amb tocs també autobiogràfics, on impera un surrealista humor negre. Un exemple d’aquest darrer tarannà el trobem a Malalt. Al Sanatori de l’Esperit Sant li havien detectat en la seva joventut “una sombra sospechosa” al pulmó; la tuberculosi era una malaltia molt estesa. “Han passat decennis. De sobte em topo pel carrer amb el tisiòleg, aquell doctor de ‘la sombra sospechosa’. Em veu i no s’ho creu. I exclama: “Cony! No t’has mort?”. I jo, tímid com sempre, em disculpo: “Home, doctor… jo no volia espantar-lo”.

Odei Antxuestegi-Etxearte entrevista Màrius Sampere per ‘Forum-Grama’

UN REGAL

Com a col·laboradora habitual del Fòrum, amb el “fitxatge” de Màrius Sampere em vaig trobar amb un inesperat regal: érem veïns de pàgina. I així ens va mantenir la revista fins que es va deixar de editar. “Enyoraré llegir-la, enyoraré escriure aquesta pàgina, enyoraré l’immerescut veïnatge amb el gran poeta (adéu, també, Màrius)”, m’acomiadava al número 100, el gener de 2006. Ell ja havia parlat d’aquell final que es preveia: “La revista que tens a les mans, i que potser demà ja no tindràs, és la clara demostració de la matèria del temps: la frase interrompuda i el discurs interminable. En prosa, en vers, de debò i de mentida, cantant o parlant o escrivint, tots cridem. I el crit és tan bo per conjurar el passat com per invocar el futur.” A L’etern retorn, la seva darrera col·laboració en prosa, també al número 100, torna a tractar sobre la roda inaturable del temps, ara amb humor: “És bo que tot això que se’n va retorni, tard o d’hora, amb la mateixa cara avinagrada dels màrtirs, esclaus del destí? Que el Juli Cèsar torni a creuar el Rubicó? Que Jesús repeteixi el seu últim Sant Sopar? Que jo tingui demà el mateix mal de ventre d’ahir? Que Fòrum-Grama surti de nou lluint el primer número com si res?” I al poema Ara que torna, que acompanya el text anterior, conclou: “Si la vida no torna és que no hem tingut/ temps de trobar-la trista/ni joiosa, i encara no sabem qui és.”

TEMPS DE SER I DE SOMIAR; DE FOTOGRAFIAR I D’ESCRIURE VERSOS

La coneixença i l’afecte entre la gent de la revista Grama (1969- 1983), de la qual Fòrum-Grama n’era “filla”, i l’escriptor, són, com ja he dit, l’arrel de L’Escala de cargol. Tot plegat venia de lluny, “gairebé mitja vida”, diu Sampere a la dedicatòria que li escriví a Sayrach. La revista va néixer a finals dels 60, però feia anys que es gestava. Màrius Sampere havia començat a veure reconeguda la seva vàlua com a poeta amb l’obtenció del premi Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, però el seu nom i la seva obra es movien en àmbits molt minoritaris. Era aleshores un prolífic compositor de cançons (lletra i música) per al grup L’Estrop (els Setze Jutges de Badalona) i per als solistes Ramon Muns (de llarga trajectòria) i Eulàlia, sorgits del grup.

Qualsevol camí és fer cabdell
i a poc a poc et faràs vell,
i aniràs per tot deixant la pell
fins veure enrunar-se el teu castell:
roda el món.(…)
El ciri del temps és groc i estret,
qui li encén el ble, encén la set
car sota la llum ningú no és net,
però tots els homes tenen fred:
roda el món.
(Fragment de Roda el món. Lletra i música: Màrius Sampere. Ramon Muns. Cançons per l’home i la utopia, 1977).

Un bon dia, arran una actuació dels cantants badalonins de la Nova Cançó a Santa Coloma, la revista va fer la “descoberta” de Màrius Sampere com a compositor i com a poeta. A Santa Coloma, ell era el fotògraf de l’estudi Cabacés, al llavors carrer de Llorenç Serra, al costat de la plaça de la Vila. Els “d’una edat” recordem el fotògraf seriós i silenciós de celles espesses, cabells molt rossos i ulls molt blaus, que ens feia les fotos de carnet. Un enorme gos llop l’acompanyava (el Satán dels poemes), silenciós com ell. “Tenia la seva personalitat com jo tinc la meva. Tots dos havíem vingut de la selva de la mateixa ciutat.” “Mireu, / jo i el meu gos, units a cara o creu,/ mentre la Terra gira i no es mareja.” Com a tots els “fotoestudis”, s’hi retrataven parelles de nuvis, nens i nenes de primera comunió, nois i noies somrients, algun nadó, algun soldat i famílies nombroses. “Jo havia de ser metge. O –també– havia nascut per esdevenir enginyer. O bé: doctor en filosofia i lletres. Sobretot, però, músic, concretament compositor. Tinc al cap, encara, en forma de record, infinitat de simfonies, concerts, poemes simfònics, escrits als pentagrames de la febre juvenil. I, de sobte, els pares, que tocaven de peus a terra i comptaven les molles de pa, van dir-me que primer de tot havia d’aprendre un ofici. I com que l’oncle Pepito tenia una fotografia –un estudi fotogràfic–, jo havia d’aprendre de fotògraf a la seva botiga. Això abans de res; després ja en parlaríem. I no se’n va parlar mai més. I he fet de fotògraf durant cinquanta-cinc anys.” “Treballar és bo. És bíblic (…): la maledicció. Però tampoc no és tan terrible. Per dues raons: perquè així et guanyes les garrofes –indispensable en un món d’ases– i perquè, simultàniament, vas fent la teva d’amagat . L’Eclesiastés parla d’un temps per a cada cosa(…) Però s’equivoca: cada temps és temps de moltes coses alhora. De ser i somiar; de fotografiar i escriure versos; de viure tot davallant a la planta baixa.”

“AMICS DE GRAMA, VEÏNS…”

I s’inicià una llarga amistat :

Amics de Grama, veïns,
aquests versos estiuencs
no són blaus ni són divins
sinó humans i vermellencs;
no són roses ni són fins
sinó aspres i groguencs;
no són blancs i alexandrins
sinó lliures i grisencs;
no són tips i bons fadrins
sinó bords i famolencs;
no són rectes paladins
sinó torts i tremolencs;
no són suaus i moixins
sinó durs i tardorencs:
no són versos colomins,
sinó versos colomencs. 

(Poemes de Santa Coloma, 2004).

La revista seguia la petja del poeta, fins que el primer Ajuntament democràtic de Santa Coloma el contractà com a traductor i corrector de català de la documentació del consistori. Eren ja els inicis dels 80. Jaume Sayrach, regidor en aquell primer Ajuntament, creà L’Heura, Centre de Normalització Lingüística, que, entre altres activitats, impulsà un programa de publicacions d’història colomenca. Màrius Sampere en seria director més endavant fins la seva marxa a Barcelona. Escriu en aquell moment la lletra de l’Auca de Santa Coloma, amb dibuixos de Pilarín Bayés. Aquells anys de treball entre l’Heura i l’Ajuntament fan de Sampere i Sayrach dos companys i dos amics d’esmorzar i conversa quotidianes. “Esmorzàvem al Pujades… Imagina’t la quantitat de converses que havíem tingut! Però no era a l’Olimp que les sosteníem sinó en un bar terrenal. Ell no era el poeta sinó el company, l’home divertit, bromista, irònic i bon vivant”, m’explica en Jaume.

En Màrius i la Maria Carme

I l’amistat va seguir al llarg dels anys, ja jubilats, i amb Màrius Sampere vivint una daurada i fructífera vellesa: reconeixements i premis, traduccions i estudis de la seva obra; valoració de la seva singularitat i mestre de noves generacions de poetes. Es trobaven sovint per dinar, en companyia d’un altre bon amic, Robert Cama (un dels puntals de l’Aula d’extensió Universitària del CEP –Centre Excursionista Puigcastellar–). “A mi em convidaven quasi sempre a compartir estovalles. Havíem anat a un parell de restaurants del voltant de casa seva. No gaire lluny, perquè darrerament caminava amb dificultat. Al Màrius el portaven del bracet, i a poc a poc, com es veu a la foto que els vaig fer amb el meu mòbil. Caminaven sempre xerrant i rient, trient punta sardònica als temes d’actualitat. Eren dinars de menú, casolans, regats amb vi de la casa i coronats amb cafè i copeta de licor”, explica el periodista Eugeni Madueño, antic director de Grama i “causant” de la primera trobada amb el poeta en èpoques de la Nova Cançó.

Converses, sobretaules, caminades cada cop més curtes i visites a casa seva, on Maria Carme, esposa del Màrius, els acollia i algun cop els “renyava” pel menjar i pel beure. Així anà quallant la idea d’aplegar els seus escrits del Fòrum en un llibre. L’empenta i la feina de Madueño van posar fil a l’agulla. Recorda: “El dia que la Maria Carme va treure la típica llauna metàl·lica de codony reconvertida en magatzem de fotos, vaig al·lucinar. Hi havia fotos fantàstiques del Màrius nen, dels seus pares, del Satan… que ens van ajudar a completar un llibre ple d’intimitats.” I entre les fotos, una, els va semblar una meravella. Ja tenien la portada de L’Escala de cargol. 


Es pot comprar aquí

 

 

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here