En el seu origen, el Fondo era una zona agrària, amb petits horts i camps de conreu. Abundaven les cases de planta baixa amb horts, és a dir, petits trossos de terra al costat de l’habitatge on els habitants conreaven hortalisses, verdures i fruites per alimentar-se. L’agricultura i la ramaderia de subsistència van ser la principal font d’abastiment d’aliments de la majoria de ciutadans fins a la segona meitat del segle XX.
A principis de segle, van començar a aparèixer les primeres casetes de planta baixa entre els camps de conreu que, amb el temps, van acabar imposant-se a les zones agràries. Eren petits habitatges sense aigua corrent ni llum, la majoria segones residències. En aquests anys, a Santa Coloma la propietat del sòl estava concentrada en unes poques mans. La família Sagarra, el Compte de Llar, el Marquès de Castellvel i Anselm del Riu són alguns dels propietaris més coneguts. Cal destacar aquest darrer, que es pot considerar el primer especulador del municipi.
L’Empresa Nacional de Tierras
Anselm del Riu va inventar les «estampillas verdes», uns cupons que es repartien als establiments de Barcelona amb la compra de productes de primera necessitat. Aquests cupons permetien els clients adquirir un terreny a Santa Coloma de Gramenet on construir un habitatge. El negoci es va formalitzar l’any 1916 a través de l’Empresa Nacional de Tierras (ENT), de la qual Anselm del Riu va ser un dels fundadors. Els socis de l’empresa van obtenir 380.000 metres quadrats per repartir, alguns dels quals es trobaven al Fondo.
El sorgiment de l’ENT i de companyies d’explotació de la terra similars va provocar un canvi en la morfologia i els usos del sòl que, fins aquell moment, estava destinat principalment a l’agricultura. Els terrenys van comercialitzar-se, produint a partir de la segona meitat de segle l’explosió de l’urbanisme desordenat i caòtic del barri.
Els terrenys rústics, edificables
Amb la primera onada migratòria a la dècada dels anys 20, es va accelerar la demanda de permisos d’obres. Segons dades de l’arxiu municipal, el nombre de permisos es va multiplicar gairebé per cinc de 1919 a 1929, passant de 186 a 535. Els terrenys rústics van passar a ser edificables i, com a conseqüència de l’especulació, el Fondo va començar a créixer desordenadament. Els carrers principals del barri es van edificar i les barraques van passar a part del paisatge quotidià del Fondo. Van anar apareixent construccions unifamiliars, de planta baixa, al costat de les segones residències.
La segona onada d’immigrants va comptar amb diverses modalitats d’habitatge: compra o lloguer de plantes baixes construïdes durant els anys 20, adquisició de solars i construcció de barraques, habitacions rellogades i blocs de pisos a partir del sistema de permuta. Destaca en la dècada dels 50 la figura dels cercadors de pisos, persones que buscaven als nouvinguts un sostre per viure.
Urbanisme irregular
L’any 1953 es va aprovar el Pla d’Ordenació Urbana de Barcelona, on Santa Coloma estava inclosa, i el 1970 ja s’havien acceptat cinc plans derivats d’aquesta llei, dirigits a les zones no parcel·lades. Però, els plans no van incidir de forma directa al barri, fent així que el procés de suburbanització que patia el Fondo acabés amb un urbanisme completament irregular i deixat.
El Fondo es va anar construint sense planificació. Es van mantenir els desnivells originals i els carrers es van sobreposar als camins preexistents. En els anys 60 i 70, tot era ciment, brutícia i caos. El creixement general del barri va venir de la mà de petits propietaris privats que van començar a multiplicar l’habitabilitat davant l’alta demanda d’habitatges. En un context d’especulació, es van produir nombrosos casos d’estafa immobiliària, arribant al miler a tot Santa Coloma.
Un gratacel
Els habitatges del moment eren de molt baixa qualitat i de pèssimes condicions. A causa de l’arribada massiva d’immigrants, gran quantitat de persones habitaven en espais molt reduïts. Un exemple és el bloc de pisos conegut com a «rascacielos». Com explica Jaume Sayrach al llibre En el Fondo, era un pis amb tres plantes cap a dalt i unes altres tres al subsòl, situat al carrer de Sant Pasqual. Amb només un WC, hi vivien més de 60 inquilins.
L’administració franquista va iniciar reformes en matèria d’habitatges, per fomentar la construcció urbana amb uns certs avantatges econòmics per l’oferta i la demanda. El Fondo va acollir pisos i locals d’aquest tipus, però, a la pràctica, van acabar sent més beneficiosos pel sector financer i pels promotors immobiliaris i no tant per a aquells que necessitaven un allotjament digne. Amb les ajudes del règim franquista, es van edificar gran quantitat de pisos en sèrie amb defectes diversos: dimensions reduïdes, mal distribuïts, passadissos llargs i foscos, esquerdes, humitat… A més, pocs d’aquests tenien aigua corrent.
L’ALBUM DE FOTOS