9. Un diari, un somni

(9) Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular

Eugeni Madueño 

GRAMA, DIARI. UN SOMNI FET REALITAT

Les conclusions del congrés realitzat a Canyamars incidiren decisivament en els nostres plantejaments de futur. Havíem constatat que Grama era una de les primeres publicacions comarcals catalanes. En relació a la difusió, estàvem situats just després de la primera, El 9 Nou de Vic, que editava 12.000 exemplars, i igualats amb 4.000 exemplars amb les segones del ranking: Regió 7 de Manresa i Igualada d’Igualada. Per sota quedaven periòdics d’aparició quadrisetmanal o trisetmanal com la Gazeta de Manresa, que editava 3.000 exemplars, o el Diario de Lérida, que també en venia 3.000 diàriament.

Què ens diferenciava de les altres? En primer lloc la periodicitat, ja que tant Regió 7 com Igualada o les altres que hem esmentat sortien diverses vegades per setmana, amb una clara aspiració de convertir-se en diaris. Ens en separaven també l’estructura de producció i l’empresarial. Els altres mitjans feia poc que havien nascut, alguns en l’etapa democràtica, i s’havien estructurat des del principi com a empreses editores dotades d’una part empresarial i una altra de productiva, que es relacionaven a través d’uns pseudo-convenis, o estatuts, que marcaven les regles del joc.

Finalment restava un altre punt diferenciador. Santa Coloma no era Manresa; ni el Barcelonès, Osona. A la nostra ciutat no hi ha hagut mai una burgesia culta capaç de promoure o de finançar projectes culturals d’aquesta envergadura. Allò que Grama era en aquell moment històric ho devia a l’esforç de la gent que la fèiem possible cada dia, i els mitjans de producció que havíem pogut adquirir no provenien pas d’una inversió empresarial sinó del benefici obtingut gràcies a pagar uns salaris de misèria. En definitiva, Grama disposava únicament de l’acumulació de plus-vàlues derivades dels nostres sous.

Així les coses, les nostres possibilitats de creixement no podien ser altra cosa que l’adequació de l’experiència dels altres a la nostra realitat. Conclusió: intentaríem dotar-nos de mitjans de producció que creessin llocs de treball i alhora abaratissin els costos (cal que el lector recordi que, tota la feina de realització de la revista, la fèiem en impremtes de tercers). D’altra banda, emprendríem les accions necessàries per dotar-nos d’una estructura empresarial, que es fes càrrec de l’evolució econòmica de la revista, intentant que els integrants de la nova empresa fossin persones disposades a invertir, però a la vegada a respectar la línia d’independència que havia estat consubstancial amb l’esperit de la publicació.

Assolir el primer objectiu no resultà excessivament difícil. Poguérem pagar la reserva d’una màquina de fotocomposició i respondre als pagaments a termini d’aquesta mateixa màquina. Mitjançant l’intercanvi de publicitat i altres mètodes de finançament aconseguírem comprar mobiliari i estris d’oficina. Posteriorment, en una segona etapa, adquirírem una màquina de reproducció fotogràfica i una altra de revelar, amb les quals tramàvem les fotografies i en fèiem els fotolits. D’aquesta manera, aconseguírem fer-nos nosaltres mateixos la part més costosa del treball de producció, i només quedava pendent de realitzar per tercers la feina d’impressió.

El segon objectiu fou el que no es pogué realitzar mai, almenys de forma completa i satisfactòria. L’empresa editora de Grama en aquells moments era Grama edicions SL, empresa mercantil formada per un grup de gent de la redacció amb l’única intenció d’evitar el tancament de la revista en el moment que el Ministeri d’Informació i Turisme ens exigí que una empresa substituís les Parròquies. Grama edicions SL no tenia, per aquest motiu, ni vocació empresarial ni ànim de lucre ni tan sols idea del que es coïa a la revista. Només dos dels seus sis membres estaven lligats al treball de la publicació. Els altres quatre es limitaven a deixar els seus noms i el seu número del carnet d’identitat quan eren necessaris per formalitzar algun tràmit legal.

La consecució d’una empresa amb cara i ulls, és a dir, amb uns empresa-ris que exercissin com a tals, exigia un llarg període de recerca i concreció. Iniciàrem els contactes amb petits empresaris locals i personalitats ciutadanes que intuíem que estaven preocupades pel futur de Grama. En els darrers me-sos de vida de Grama aquesta recerca es féu anguniosa. Ningú no va voler, o ningú no va poder, arriscar-se en una aventura d’aquella importància. Les persones que ens oferien confiança que respectarien la línia oberta de la pu-blicació no tenien temps o prou diners o ganes o interès de formar part de l’empresa editora.

Així estàvem quan l’empresa editora de El Periódico, Ediciones Primera Plana S.A., ens proposà una fórmula de col·laboració que permetria ni més ni menys que Grama es convertís en diari de difusió comarcal (Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià, Montgat i Tiana). L’objectiu que per a nosaltres ho era a deu anys vista es podia convertir en realitat a primers d’octubre de 1982. El contracte entre Grama i El Periódico quedà signat el dia 1 de setembre d’aquell any.

UNA ESTRUCTURA COMPLEXA

El període de vacances d’agost de 1982 ens serví per muntar l’estratègia completa. Vam tornar a fer números i càlculs. Llargs i discutits esquemes de funcionament on es precisava minut per minut la distribució d’horaris, les hores de tancament de les planes, la distribució de feines i les missions de cadascú. Les habitacions del nou local del carrer de Balldovina foren distribuïdes en funció de les seccions i, encara que amb estretors, cadascú tingué l’espai necessari per treballar amb comoditat i mitjans. El salt qualitatiu cap endavant comportava una enorme complexitat i una completa estructuració que no podia fallar ni un sol dia.

La secció de publicitat s’organitzà amb una estructura autònoma que permetia, alhora, atendre treballs aliens als de la revista. «Publi GRAMA», com s’anomenà la nova secció, va aconseguir l’exclusiva publicitària de «Ràdio Gramenet» i actuà com a delegada en la comarca de l’empresa publicitària que centralitzava els petits anuncis de El Periódico. La secció de Redacció s’estructurà en funció de les noves necessitats. En Pere Ferreres va assumir la direcció executiva, en Joan Vila es responsabilitzà de la informació de Santa Coloma, en Tito Montornès, de la de Badalona, la Margarida Coromines, de la de Sant Adrià, i en Josep Maria Roca, dels esports. Una llarga llista de col·laboradors realitzarien els treballs intemporals i que no fossin estrictament de notícies. La secció de producció o «tallers» quedà organitzada en torns de matí i tarda; Pedro Madueño va assumir la tasca de gerència i Montserrat Santana la d’administració. Dotze persones, en total, trobaven una feina estable i remunerada sobre la base de 50.000 pessetes mensuals, el mateix salari per a tots.

El nostre somni es féu realitat.

Les previsions publicitàries no van fallar i els ingressos previstos ens van permetre afrontar els primers mesos de rodatge amb optimisme. Però allò realment important per a nosaltres superava els càlculs crematístics. El que ens satisfeia era poder demostrar als altres, i a nosaltres mateixos, que teníem capacitat humana, professional i «empresarial» per fer cada dia un periòdic de dotze pàgines.

La tensió diària, la hilaritat a vegades, els crits pels passadissos d’aquella casa, els exabruptes d’uns i altres, i els «cubates» de coca-cola i rom de tercera a les onze de la nit restaran en el record de l’equip de Grama que vam viure aquells moments que ens deixaren una empremta inesborrable. Mai com en aquells moments no he sentit de manera més intensa la satisfacció de ser periodista.

ONZE MIL DE TIRATGE

La presentació oficial del nou Grama es realitzà en un restaurant de Badalona, on reunírem al voltant d’una taula (en la qual va córrer el xampany) el gerent i el director de El Periódico i els alcaldes de les poblacions a les quals ens adreçàvem. Grama havia començat a aparèixer com un encartament de El Periódico en tots els quioscs de les poblacions de Santa Coloma, Badalona, Sant Adrià, Montgat i Tiana, amb un tiratge inicial d’11.000 exemplars que s’oferien a un mercat compost per 450.000 habitants.

En aquell acte festiu i alegre ja començaren a sortir les primeres crítiques. Les «forces vives» de les diferents poblacions es motraren reticents per les intencions que pogués amagar el nou Grama. Els de Santa Coloma mostraren la seva preocupació —compartida per nombrosos lectors fidels a la publicació— perquè Grama deixava el seu caràcter, de mitjà d’informació local en benefici de l’àmbit comarcal, fet que comportava una pèrdua d’identificació dels colomencs amb el nou producte. «Un periòdic —raonaren— afavoreix la notícia i les notícies que pugui generar la comarca no tenen un interès excessiu, i a més, ja surten publicades en els periòdics. Allò que aquests diaris no donen són els comentaris i les anàlisis en profunditat, més propis d’un setmanari». Altres crítiques colomenques es referien al nou format i a la qualitat del paper; el format de diari era incòmode per col·leccionar-lo, a part que ja no tenia interès guardar-lo. Els de Badalona, els qui havíem intentat un mes abans d’atreure cap al projecte convidant-los a formar part de l’empresa editora, van veure el nou diari com una cosa vinguda de fora i per això amb recel i desconfiança. Els de Sant Adrià i els de Montgat es felicitaren per la nova publicació, però van dir que estaven a l’expectativa per poder jutjar amb més coneixement de causa.

Les objeccions de les «forces vives» locals es traduïren després en les queixes dels lectors. Durant la primera setmana el Grama diari es vengué a 10 pessetes, que sumades a les 35 de El Periódico, amb el qual es venia inseparablement, augmentaren el preu total a 45 pessetes. Els lectors degueren entendre que se’ls donava massa poc per pagar 10 pessetes més, per la qual cosa optaren per comprar altres mitjans, i ocasionaren l’alarma entre els responsables de l’empresa editora de El Periódico. El problema quedà solucionat una setmana després, quan deixà de valer 10 pessetes i es lliurava gratuïtament en comprar El Periódico. Amb això, nosaltres hi perdíem les cinc pessetes per exemplar pactades en el contracte, i Ediciones Primera Plana S.A., les altres cinc. No obstant això, l’augment previsible de vendes i d’ingressos publicitaris compensava l’empresa barcelonina, fet pel qual les relacions no es trencaren i el projecte continuà endavant.

Durant els quatre mesos que va durar l’invent informàrem de tot allò que es produïa a la comarca trencant un cop més l’opinió segons la qual en aquesta zona suburbial de Barcelona que és el Barcelonès nord no s’hi produeixen prou fets com per mantenir la informació d’un diari.

Crec que vam demostrar també que, econòmicament, el projecte es podia consolidar i mantenir, i que la possibilitat que la comarca comptés amb un mitjà de comunicació propi no era una utopia sinó una realitat palpable. Tanmateix, totes aquestes raons objectives s’estavellaren contra el mur de la realitat. El Grama diari havia apartat momentàniament la nostra pròpia contradicció interna, però no l’havia pas resolta. Passats alguns mesos, quan la nova situació es convertí en rutina quotidiana, els problemes no resolts emergiren novament, tot i que aquesta vegada amb més força i contundència.

LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA