8. Format de diari i nova seu social

(8) Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular

Eugeni Madueño 

GRAMA, PERIÒDIC

La penúltima etapa de Grama s’inicià amb el número 232, que va sortir el 20 de juny de 1981. Amb format de diari —format tabloide—, del primer número, se n’imprimiren 15.000 exemplars, que foren venuts a 10 pessetes l’exemplar a tall de promoció. Una bona part foren regalats i lliurats a mà en diferents llocs de la ciutat.

La campanya de llançament, l’havíem iniciada indicant en anuncis apareguts a Grama, revista, la necessitat que Santa Coloma comptés amb un periòdic. Encara que per al lector el canvi suposà perdre la manejabilitat i la perdurabilitat de la revista —molts es queixaren que Grama ja no es podria col·leccionar ni guardar—, per a l’equip de la revista suposava un munt d’avantatges. Un nombre inferior de pàgines permetia un estalvi de temps en la compaginació i el muntatge, i vendre l’exemplar a un preu més baix que el de la revista —35 a 30 pessetes— suposava l’abaratiment dels costos de producció. Però allò que apareixia corn a element fonamental era la reducció del temps necessari per imprimir-la.

Mentre en la realització de la revista Grama ens calia invertir-hi una setmana completa, en el nou Grama la feina es reduïa a unes quantes hores. Divendres, a les vuit del vespre lliuràvem les pàgines muntades en forma de maqueta, on només faltava incorporar les fotos tramades, als tallers de Barcelona de Publicacions (Diario de Barcelona). A les nou del vespre les fotos estaven tramades i a les deu, col·locades a cada pàgina. A les onze, els fotolits quedaven llestos i a punt per confeccionar les planxes. A les dotze les rotatives es posaven en marxa. A la una de la matinada podíem recollir els 3.500 exemplars. Indefectiblement, Grama cada dissabte a primera hora era als quioscs.

Finalment sabíem què era poder donar exclusives. Els diaris de Barcelona deixaren de ser competència un dia a la setmana: dissabte. Totes les notícies importants que succeïen a la ciutat, fins i tot la nit de divendres, podien sortir a Grama l’endemà. Aquest fou el cas del segon número d’aquesta època. Un divendres, a la tarda es calà foc en un pis del carrer de la Cultura. L’endemà, els lectors tingueren tota la informació del succés, amb fotos a la portada dels bombers rescatant una nena de les flames.

A la presentació de la nova etapa del periòdic, hi vam convidar els antics de sempre i les autoritats locals. En el meu parlament d’aleshores vaig dir que la nostra marxa cap endavant no es detindria. El nostre objectiu era arribar a fer un diari. Perquè, contràriament al que alguns pensaven, la ciutat generava prou informació per omplir diverses planes cada dia. L’impediment era, com sempre, el suport econòmic i institucional. Es tractava de veure-ho clar, de voler-ne o de no voler-ne.

A les protocol·làries paraules d’ànim de l’alcalde, que, d’altra banda, en privat confessà que no li agradava gens la nova imatge de Grama, seguiren les de la diputada socialista Rosa Barenys, qui ho aprofità per tornar a marcar les distàncies del seu partit pel que feia a la nostra publicació. «Des del meu punt de vista —digué— Grama no recull totes les opinions de la ciutat, i a més sols arriba a l’èlite, per la qual cosa fóra bo que el camp de difusió del periòdic s’ampliés».

La celebració tingué la seva vessant popular. No conformes amb l’acte protocol·lari decidírem organitzar un vermut popular a la plaça de la Vila que estigué a punt de convertir-se en una batalla campal. Col·locàrem unes tarimes a manera de barres de bar formant un cercle al costat de la font de la plaça i ens disposàrem a repartir tot el que havíem pogut transportar: 50 quilos de caramels, 75 de blat de moro torrat, 50 més de cacauets i més de 500 ampolles de refrescos. El batibull es produí quan els curiosos que de seguida s’arremolinaren al voltant del bar improvisat comprovaren que tot era de franc. Alguns es quedaren immòbils prop dels taulells i es disposaren a batre rècords engolint cervesa rere cervesa. D’altres s’introduïren en el cercle saltant per sobre de les tarimes i s’emportaren tot el que pogueren. El desastre fou total. Quan tot hagué acabat —la batalla durà una hora— la plaça recorda l’escenari d’un combat.

En un article que publicàvem en aquest primer número, la transformació de Grama de revista en periòdic fou analitzada per l’especialista en premsa comarcal, Jaume Guillamet, en aquells moments sots-director de l’Avui, que no amagà pas la seva satisfacció per aquella aventura i pel que significava per a I conjunt de la premsa local catalana. En Guillamet, que ha publicat diversos llibres sobre premsa comarcal i que coneixia molt bé la nostra trajectòria, veia així l’inici d’aquesta etapa:

«Aquest número que enceta una nova etapa en la ja perllongada vida de Grama marca una fita important com és la seva definitiva transformació de revista en periòdic. Això que no és pas un simple joc de paraules significa unes quantes coses que atenent l’amable invitació d’Eugeni Maduefío, el di-rector, aprofitaré per explicar.»

»Els colomencs han de saber, en primer lloc, que l’experiència de Grama és vista amb molt d’interès des de fora de la ciutat, i més quan està resultant al cap del temps l’única experiència de renovació periodística reeixida en el conjunt de poblacions que coneixem colloquialment com el cinturó de Barcelona. Ja fa tretze anys de l’aparició d’aquella revista mensual de les Parròquies i mentrestant molts altres intents de periodisme local a Badalona, a Sant Adrià de Besòs, a l’Hospitalet de Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet mateix, entre altres poblacions, han naufragat, mentre Grama dóna un pas més d’ençà de la seva encara recent conversió en setmanari per prendre definitivament la forma d’un periòdic informatiu. Això vol dir que ens trobem davant una empresa informativa que ha arribat a un punt interessant de maduració i davant d’una ciutat que té així l’oportunitat de començar a comptar de ple, per bé que encara modestament, amb un periòdic local.

»Això, en un moment de crisi i vacil·lacions en tot el món de la premsa, és un fenomen a tenir en compte. Assistim justament al naixement de la tradició periodística d’una ciutat que fa tot just vint anys no passava dels quinze mil habitants i ara supera els cent mil, una població que no havia assolit de tenir una mínima continuïtat de premsa pròpia en tot el que va de segle i en tot el que va d’història del periodisme a Catalunya. En la fase de ressorgiment i expansió de la premsa comarcal que estem vivint i en la qual s’emmarca, l’experiència de Grama ofereix un interès molt particular. Grama és sens dubte un dels casos més difícils de renovació dels models tradicionals de premsa local de comarques, en tant que hi conflueixen dos factors distorsionadors que a altres llocs, com sobretot l’Hospitalet de Llobregat, han condicionat en gran manera els fracassos registrats.

»L’explosió demogràfica i la castellanització massiva són aquests dos fenòmens sociològics que han modificat profundament tota una sèrie de poblacions catalanes els darrers vint anys i Santa Coloma de Gramenet n’és un dels exemples més clars. Però Santa Coloma de Gramenet, més enllà de les greus dificultats de tota mena que es deriven d’una transformació social tan profunda com la que ha viscut i més enllà del terrible esforç necessari per fer possible la construcció d’un nou marc col·lectiu de convivència, se’ns apareix encara com la ciutat avançada en l’experimentació d’un nou model de premsa local adequat en aquesta realitat. Aquest és el mèrit de Grama que avui s’ha de proclamar. »Després d’haver-se publicat ja una bona temporada com a setmanari, bé que mantenint les característiques pròpies d’una revista, l’opció que avui es duu a la pràctica d’esdevenir plenament un periòdic informatiu, qui sap si posa la primera pedra del que potser un dia podria esdevenir el diari de Santa Coloma, em sembla del tot encertada. Jo confio que aquest nou Grama continuarà sent el de sempre per als seus lectors fidels, alhora que podrà atraure’n molts més.

»Aquesta ciutat que s’estén estreta a la vora del Besòs i àdhuc s’enfila a la falda de la muntanya bé mereix un periòdic propi. De fet, és que el necessita, perquè malgrat que la ràdio i la televisió han desplaçat en bona part la influència de la premsa d’informació general, la premsa escrita, sobretot la local i comarcal, té un gran paper a fer en la construcció de la Catalunya democràtica.»

UNA ALTRA QUERELLA

La nova experiència dura exactament un any. A mitjan d’aquest any, per l’octubre de 1981, tenim coneixement de la interposició d’una altra querella. Aquest cop la posa José Sancho, un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, que demana 20 milions en concepte de danys i perjudicis a l’empresa editora i al director de Grama. El motiu és la publicació d’una informació segons la qual havia actuat com a subhastador per aconseguir per 95.000 pessetes un pis que el propietari havia adquirit per 450.000. Aquest darrer, Manuel Rubio Cariadas, s’havia assabentat de la nit al dia que el pis pel qual encara pagava lletres havia estat subhastat com a part del patrimoni del constructor que l’hi havia venut a terminis. La reacció de l’Associació de Veïns del barri del Raval-Santa Rosa no es féu esperar. Es feren pancartes i fulls volants on es deien les coses pel seu nom. Grama els reproduí. I s’originà el plet legal.

Un cop davant el jutge limitàrem la nostra defensa a dir que complíem el nostre deure d’informar, cosa que el magistrat va semblar entendre i aprovar. La denúncia contra el propietari i el president de l’Associació tirà endavant, però la de Grama quedà arxivada.

DESAPAREIX «SANTA COLOMA EN LA MANO»

A nivell intern la redacció veu transcórrer aquest any amb normalitat i és optimista respecte al futur. Pel setembre decidim «matar» el «Santa Coloma en la Mano», després de comprovar que la publicació, l’únic objectiu de la qual havia estat la rendibilitat econòmica, no arriba a superar el benefici més enllà del necessari per pagar-ne els costos.

De fet la idea era bona —tal com es demostrà mentre funcionava— i les possibilitats d’haver assolit bons beneficis eren reals. Tanmateix, ens fallà en un punt. Ningú, o pocs, dels qui hi havia a Grama no tenia un veritable esperit empresarial, entenent per empresari aquella persona que és capaç d’iniciar un negoci per obtenir-ne beneficis. Nosaltres ens conformàvem de no tenir pèrdues.

En aquesta etapa exerceixo una influència decisiva tant a l’administració com a la redacció. Tot i que no em correspon pas a mi de jutjar les conseqüències d’aquesta influència, sí que puc dir que les meves opinions tenien un pes decisiu i que rares vegades es contradeien. Els deu anys que portava a la revista, el fet que fos el qui tenia més experiència professional i també el meu caràcter eren factors que em permetien d’actuar amb una autoritat moral que mai no arribà a qüestionar-se. Aquesta circumstància, més que un avantatge, es convertia en un maldecap. Tots els conflictes requeien en la meva persona, pel fet de portar la direcció de Grama i la gerència de l’empresa. L’aclaparament arribà fins al punt que vaig intentar nombroses vegades de delegar part de les meves funcions en altres persones.

Els qui em coneixen saben que sóc un neuròtic de les coses ben fetes i ben acabades; això vist d’una altra manera vol dir escassa confiança en el treball dels altres i necessitat de tenir-ho tot controlat. Almenys així ho degué entendre en Pere Ferreres, que amb prou feines durà un mes com a director, l’Enric Juliana o en Joan Tudela, que tornà a fer-se càrrec de la direcció pel juliol de 1982. En aquesta relació d’amor i odi cap a la causa que més hores de la vida m’ha robat, m’hi vaig mantenir fins al final. I faig aquesta confessió particular perquè el lector tingui prou elements per entendre per què acabàrem morint definitivament un any després.

NOVA SEU SOCIAL

Però tornem a l’optimisme del novembre de 1981.

Ens hem passat l’estiu discutint la necessitat de trobar un local més espaiós que aquell petit pis del carrer de Sant Benet. Fem comptes i veieni factible poder pagar un lloguer més elevat i augmentar les despeses generals mensuals. Ràpidament, trobem una planta baixa en el número 14 del carrer de Balldovina i decidim llogar-la. Les despeses de sanejament, pintura i rehabilitació de la casa superen el mig milió de pessetes. Però un cop acabades les obres disposem de totes les condicions mínimes per treballar. Només els qui efectuem el trasllat dels estris de la redacció d’un local a l’altre sabem què significa allò per a nosaltres, la feina que ens ha costat, les hores de dedicació. I sobretot, com ho hem fet per estalviar prou diners per fer aquella inversió: infravalorant els nostres sous.

Fora d’això aquesta etapa acaba amb dues notes de relleu. El retorn a Grama de Carles Viñas, el primer sots-director de la revista, tot i que solament per publicar un article sobre la Clínica Mental amb el qual després guanyà un premi periodístic, i el naixement pel desembré de l’emissora Ràdio Besòs, de la mà del polèmic Paco Villora.

Fou i és en Villora un home bel·ligerant, sempre desitjós de protagonisme. En les seves ànsies d’aparèixer en els papers arribà a l’extrem de querellar-se contra Grama per haver publicat el fotograma d’un curt realitzat pel colomenc Vicente Latre on sortia un jove nu. Segons el polèmic barber, aquella imatge havia ferit la sensibilitat d’una de les seves filles, en edat púber.

LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA