Jaume-P. Sayrach
El 31 de desembre és la festa de Santa Coloma. Hi ha pocs calendaris que ho consignin, el lloc li ha robat sant Silvestre, papa, i avui la nostra patrona se la recorda a pocs llocs. Temps enrere, d’ella jo no en sabia res, fins que se’m va ocórrer consultar alguns santorals. La meva sorpresa va ser que al Santoral Romà, publicat sota els auspicis de Joan XXIII, n’hi havia vuit o nou. Algunes –ho deia el mateix autor de l’entrada– eren desdoblaments d’una altra santa Coloma. En total, que haguessin tingut una existència versemblant en quedaven tres: una santa Coloma del segle III, francesa, una altra del segle IX, morta a Còrdova i una beata Coloma, de la població italiana de Rieti, del segle XV.
Vaig voler saber a quina santa Coloma honoràvem nosaltres, i si era la mateixa santa de les parròquies de les altres Santes Colomes que hi ha a la geografia catalana. Després de força indagacions i consultes, no em quedà cap dubte: la nostra santa és la Coloma francesa. Per deduir-ho em vaig fixar en la seva representació iconogràfica, també en les lletres dels diversos goigs que se li canten i en el dia de la seva festivitat. I no em quedà cap dubte: en totes les imatges apareix com una noia jove, d’alt llinatge, que ha sofert el martiri i, sovint, apareix amb una óssa als seus peus, referències, totes, tretes de la cèlebre llegenda de Santa Coloma de Sens, on figura com una princesa, a la qual l’emperador romà va tancar en una masmorra i per intimidar-la va fer que se li acostés un noi de mala vida, del que una óssa la va defensar. També la data de la festivitat correspon al dia de la celebració de la màrtir francesa.
En aquest estadi de la meva investigació el Josep Catà em va mostrar un article d’anys enrere, on es parlava de les sis poblacions catalanes anomenades Santa Coloma. Les vaig anar a veure i les visites em van fer adonar de diverses coses, que em van semblar de gran interès. La primera, que es tractava de poblacions d’origen remot; la segona, que es trobaven, totes, en l’anomenada Catalunya Vella; la tercera, que eren unes poblacions boniques, emplaçades en uns paisatges molt bells. Són Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Farners, Santa Coloma de Queralt, Santa Coloma de Sasserra, Santa Coloma d’Erdo, i la nostra.
Aleshores jo era director del Centre de Normalització Lingüística L’Heura i la meva preocupació era no solament que les persones vingudes de fora aprenguessin el català, sinó que coneguessin i estimessin Catalunya. Sempre he cregut que si un estima el país estimarà la seva cultura i la seva llengua. Llavors se m’ocorregué crear un agermanament entre les Santes Colomes. Si els ajuntament fan molts agermanaments per acostar pobles distants, ¿per què no aprofitar el nom comú, per aproximar pobles netament catalans, als que ens uneix no només el nom, sinó la història a partir dels antics comtats catalans?
L’arrel catalana ens permetia saltar les fronteres estatals i connectar amb pobles catalans homònims de França (la Catalunya Nord!), com Santa Coloma de les Illes, Santa Coloma de la Comanda i Santa Coloma de l’Aigueta; i d’Andorra, la Santa Coloma d’Andorra.
L’alcalde –el Lluís Hernández–, va veure amb molt bons ulls l’agermanament. Pensava que seria com una injecció de catalanitat a la nostra ciutat, un agermanament fàcil i possible, atesa la poca distància que hi ha entre les Santes Colomes catalanes i, sobretot, pel fet de tenir un mateix idioma. Per això al 1990 ja vam reunir els alcaldes de gairebé totes les ciutats colomenques a la Torre Balldovina, i es va firmar la carta d’agermanament. Un agermanament que ha passat per diverses vicissituds, per moments de més interès i de menys: Tant és així, que quan es volgué remoure novament, es tornà a firmar l’acta com si mai s’hagués signat. Això es va fer a Santa Coloma de Cervelló, l’any 2005, quinze anys després de la primera signatura.
L’alcalde Bartomeu Muñoz creà la figura del comissionat de Santa Coloma de Gramenet per a l’agermanament amb les altres Santes Colomes, per al que nomenà el regidor Carles Viñas. A petició del Carles el vaig acompanyar a títol personal, sense cap nomenament ni cap càrrec ni cap responsabilitat, simplement a tall d’amic interessat en el projecte. La comissió, formada per representants dels diversos ajuntaments –polítics i tècnics–, va anar funcionant amb més ànim i bona voluntat que eficàcia. Eren els tempteigs inicials, l’hora de marcar els objectiu i de constituir l’equip tècnic que hauria d’empènyer l’agermanament.
En l’última reunió que va tenir lloc a Andorra vaig exposar obertament la meva idea. Perquè l’agermanament tingués una repercussió real, havia d’arribar a la població. L’interessant no eren unes trobades esporàdiques de polítics i tècnics, i menys encara convertir l’agermanament en una mena de turisme dels membres de la comissió, a l’empara del nom. S’havien d’organitzar coses que interessessin a les poblacions integrants de l’agermanament, que facilitessin els intercanvis, tant en el camp escolar, com en el periodístic i molt especialment, el folklòric. Treballs escolars de temàtica colomenca, participar en les festes dels pobles homònims, promoure relacions comercials i visites de la gent. Per reforçar la seriositat de l’agermanament, vaig proposar la creació d’una revista d’estudi, que sortís un cop o dos l’any, que s’enviaria a la gent que s’hi subscriuria, com passa amb les revistes del Montseny, de l’Urgell, del Pallars i d’altres comarques i poblacions. De temes a tractar n’hi ha molts, i en gairebé tots els pobles hi ha algun historiador local, un fill periodista, un personatge inquiet, que escriu, que estudia, que fa fotografies…
Cal dir que l’àmbit de les Santes Colomes de seguida que m’hi vaig ficar se m’amplià extraordinàriament. La màrtir francesa del segle III va ser tan famosa, que va donar nom a un gran nombre de poblacions de tot França, igual que a Catalunya i al nord de la Península Ibèrica. Jo n’he recorregut molts, d’aquests pobles. Tots són també d’origen antic, i he disfrutat visitant-los. Crec que aquestes poblacions podrien entrar en relació amb l’agermanament català. Però en un segon pla, com a poblacions “amigues”, més que agermanades perquè són moltes i les possibilitats de relació són menors i, sobretot, perquè queden fora de l’objectiu principal de l’agermanament, que és el reforçament de la identitat catalana comuna.
De tot això, que em va portar uns deu anys de treball, n’he fet un llibre titulat Santa Coloma als comtats catalans. Un llibre que vaig cedir a l’Ajuntament esperant que en fes la distribució a les poblacions colomenques i al públic en general. Em temo, però, que sense els mitjans que es precisen la difusió no ha reeixit gaire.
Quedaria parlar del futur de l’agermanament. Si es vol que avanci, s’ha de crear una comissió seriosa, de persones destacades dels diversos pobles que actuïn voluntàriament, amb un gestor que treballi a sou. El gestor hauria de ser triat mitjançant un concurs públic, a partir del perfil adequat per dur a terme el projecte. Persones interessades i valuoses em semblà detectar-ne prou, al llarg de les reunions que vam fer. Algunes eren càrrecs polítics, com l’alcalde de Santa Coloma de Cervelló (que em sembla que ja ho ha deixat). El procés, però, ara està en un atzucac. L’alcalde va nomenar a dit l’antic comissionat, amb les secretàries que treballaven per ell, quan era regidor. Un nomenament tan irregular, amb uns costos excessius, farà difícil sinó impossible recompondre el procés. Com quan s’embussa una canonada, s’ha de desfer el nyap i començar de zero.
Ës llàstima perquè l’agermanament de les Santes Colomes tindria futur. Per donar-li una certa consistència, a més de fer la revista d’estudis colomencs (fins li vam trobar el nom de Columba), jo celebraria la “diada de de les Santes Colomes”, cada any en una població diferent. Una mica a l’estil de la festa internacional de la sardana, encara que a escala moltíssim més modesta, però no menys entranyable.
Foto superior: Una de les poblacions que més m’impressionà per la seva humilitat, pel lloc solitari on es troba i per l’harmonia del paisatge va ser Santa Coloma de les Illes (als Aspres, Rosselló). Foto: JOAN LÓPEZ