Odei Antxustegi-Etxearte
Fòrum-Grama, 2001
Jordi Barreras es va interessar per la fotografia quan estudiava FP. “No m’acabava d’agradar el que feia”, recorda. “Els meus pares coneixen el Joan Guerrero i el Pedro Madueno, i sempre que anàvem a casa d’algun amic tenien fotos seves. M’impressionaven molt. Per a mi el normal era que la gent tingués al menjador fotos d’aniversari o del dia de Reis, però no d’un vell en mig del carrer, o de coses així. No les entenia. No sabia si allò eren quadres, fotos… Em fascinaven. I vaig decidir que jo també seria fotògraf”. Als 18 anys va començar a estudiar en una acadèmia de fotografia i aviat col·laborà amb Fòrum-Grama. Des de l’agost té la corresponsalia del Maresme de El Periódico. Ara acaba de fer ia seva primera exposició. Sota el títol de “Mirades del Sud”, ha presentat, al local de CC.OO. de Badalona, una vintena de fotografies diverses que retraten des del tancament d’immigrants a l’església del Pi, i les llargues cues a la Delegació del Govern, a la integració dels petits nouvinguts a l’escola pública.
–En aquestes fotos he volgut reflectir la situació actual de la immigració. La marginació que pateix l’immigrant es veu en les imatges de la vaga de fam, amb gent que s’està jugant la vida per tenir papers, un treball… També hi ha moltes fotografies de nens d’escoles de Premià, fills d’immigrants com els que es van tancar a la parròquia del Pi. Per mi els nens són molt importants perquè representen el dia de demà.
–Costa molt fer una exposició així?
–Sí, i suposa molt de temps. T’has de fer un guió, decidir què vols fotografiar, on vols anar… i un cop fetes les fotos està tota la feina del laboratori: el treball de la llum… Les fotografies que exposes han d’estar molt bé. Has de d’ensenyar el màxim que tens en aquell moment.
–I econòmicament és car?
–Sí. M’ho he pagat tot jo, i prefereixo no comptar el que m’he gastat! Aquí hi ha 25.000 pessetes només en marcs, i a això has de sumar-li els negatius, el revelat, el paper, els viatges en tren… Em deu haver costat unes 200.000 o 300.000 pessetes. Però no importa. Ho fas perquè t’agrada i ja està. I vas pagant poc a poc, mentre treballes. Durant tres mesos he estat fent coses quasi cada dia. Hauré gastat uns 50 o 60 carrets.
–I et compensa?
–Sí, evidentment. Jo tenia ganes que la gent vingués, veiés les fotografies… El que passa és que tothom em diu que estan bé i ningú me les critica!
–En general, la gent de la teva edat fa exposicions?
–No gaires… Costa molt trobar bones fotografies per exposar. Jo he fet molts altres treballs abans d’aquest que no he volgut ensenyar perquè preferia esperar a tenir alguna cosa maca. A més, a la gent li agrada més la fotografia artística, el retrat… La fotografia social és més complicada, perquè has de competir amb gent que porta 25 anys a la professió.
–És difícil obrir-se camí en aquest món…
–Déu n’hi do! La veritat és que jo he tingut molta sort. Només hi ha quatre diaris i estan tots plens. No hi ha moviment de gent que entra i gent que surt. Hi ha gent que entra, i que allà es queda… Es difícil pels que estem començant.
–Què vols fer de cara al futur?
–M’agradaria continuar col·laborant amb el diari i fer també coses pel meu compte. A la premsa aprens molt perquè cada dia has de fer un tipus de fotografia diferent: social, cultural…
-I què faràs amb l’exposició?
–Vull fer-la itinerant. El que passa és que necessito una mica d’ajuda, perquè no puc pagar-ho tot jo! Estic parlant amb una associació de senegalesos de Mataró per moure la mostra pel Maresme. 1 quan tingui el projecte muntat aniré a parlar amb la Diputació, amb la gent de CC.OO. de Barcelona i amb altres equipaments per veure si volen col·laborar. També la vull ampliar una mica més: m’agradaria arribar a les 25 fotografies.