Germán Aranda
Fòrum Grama, octubre 2005
[dropcaps type=’normal’ font_size=’62’ color=’#303030′ background_color=” border_color=”]F[/dropcaps]rancesc Espinar va ingressar al seminari l’any 1979. Uns anys després va estudiar la carrera d’Història i la de Dret Canònic, i va ser ordenat capellà a Roma. Porta disset anys sent capellà, és rector de la parròquia de Sant Joan Baptista del Fondo i des de fa nou fa de capellà del cementiri de Santa Coloma. En l’escaiença de les festes de Tots Sants, que s’han convertit en la visita multitudinària al cementiri, l’entrevistem perquè ens parli d’aquesta diada, i de la mort.
– Què significa exactament el dia de Tots Sants?
– Bé, hi ha dues festes, aquests dies. El dia 1 celebrem la santedat dels germans cristians, de les persones justes que ens han precedit i han estat un exemple per al nostre caminar pel món. Alguns els coneixem i d’altres són anònims. En canvi, el dia 2 ens recordem d’aquells que han mort i que suposem que necessiten de la nostra pregària per entrar en el Regne del Cel. Fem un record de les persones que estimem tot pensant, amb l’esperança cristiana, que ens retrobarem amb ells algun dia.
– Què li sembla que la celebració americana de Halloween s’incorpori a la nostra tradició?
– Halloween és una festivitat d’origen celta. Allà als segles VI i VII, la religió celta, la dels druides, feia un gran culte als seus avantpassats. Els emigrants irlandesos als Estats Units van exportar aquella tradició i es va cristianitzar. Però un cop allà, Halloween va passar a ser aquesta festa com de terror. Així que ens trobem amb una festa antigament cristiana, d’origen celta però, que ha estat, per així dir-ho, comercialitzada. Em semblen molt bé les tradicions que puguem importar de fora, però si no es comercialitzen. Com el Santa Claus, qui originàriament vestia de bisbe, amb el seu bàcul, i es coneixia com a Sant Nicolau, però els americans el van redissenyar al seu gust. Abans, en la nit de Tots Sants la gent es retrobava en família, tot resant el rosari i menjant moniatos, panellets amb ametlla, símbol de vida…
– És curiós, un símbol de vida en la teòrica festivitat de la mort. La mort no és un motiu de tristesa?
– De tristesa sí, és normal, se’ns en va algú que estimem; però no de desesperació. Sant Pau deia als cristians de Tesalònica: “No voldria que us entristíssiu com ho fan els que no tenen esperança”, referint-se a la fe, i és que la mort no és el final del camí.
– Com es fa de forma correcta un enterrament?
– Jo el primer que faig és contactar amb la família i els pregunto pel difunt. Per conèixer-lo, per saber com ha viscut la seva vida, com era la seva relació amb les persones, amb els amics i companys. Després, a la capella, ho enfoco segons si aquella família viu gaire o no la fe. Si no són gaire practicants provo d’arribar d’una forma més humana, ja que aquell no és el moment de fer proselitisme, encara que sempre dono el meu testimoni cristià. He de donar-los calidesa i que en aquells moments treguin tota la seva capacitat d’estimar i agrair.
– I ho aconsegueix? Com és el tracte amb aquestes famílies?
– La gent de Santa Coloma sol ser molt acollidora. Tot i ser una ciutat gran, en gairebé tots els enterraments hi trobes la família, els amics, treballadors, veïns… on regna un caliu humà molt important. Rares vegades he trobat un refús de la família, tot i que de vegades et culpen una mica de que s’hagin emportat al seu estimat, però ho entens en aquests moments durs i intensos.
– La seva, no és una feina carregada de tristesa?
– Sobretot et toca molt a prop del cor quan enterres gent jove que ha mort d’un accident, o a causa de les drogues, etc. Humanament et cansa, són molts anys, porto ja quasi 10 anys encarregant-me de la capella del cementiri, però també arribarà el moment de canviar. La vida de capellà és això i està bé canviar d’ambient i de situació.
– Què el sosté en el ministeri que el lliga als enterraments?
– Per a moltes persones la mort d’un ésser estimat és l’únic contacte que tenen amb el món de la fe i amb Jesucrist. Estan al cementiri i els arriba el teu testimoniatge cristià. M’esperona molt el fet de poder oferir una mica d’esperança a la gent, en mig del seu patiment.
– Personalitzant la pregunta, com li agradaria que fos el seu enterrament?
– M’agradaria estar al costat de la gent que he estimat, de la gent de les parròquies on he estat, i que fos un acte presidit pel silenci, poques paraules, i bona música. M’agrada molt el gregorià. L’ofici de difunts és, musicalment, un de les peces musicals més bella que existeix.