Jaume P. Sayrach i José A. Quintillà
Butlletí En el Fondo, novembre 2016
[dropcaps type=’normal’ font_size=’62’ color=’#303030′ background_color=” border_color=”]L[/dropcaps]a senyora Alegría Cerdà quan la vam fer primera sócia i subscriptora d’honor d’Amics i Amigues del Fondo va dir-nos que si algú del barri mereixia una distinció era el Sefior José, el cèlebre farmacèutic del Fondo. Ara el tenim al davant, en Josep Solans Caminal, a casa seva, acompanyat de la seva esposa, Remei Laqués Cortés.
– Recordo que el barri era un descampat amb les cases a prop del que era la plaça, l’espai on el carrer Rellotge s’ajuntava amb la riera. Al centre hi havia el mercat. l les torres elèctriques.
– Quan plovia -diu la Roser- tot s’enfangava i podies relliscar.
– Com va ser que vingués al Fondo?
– Jo treballava a Barcelona. Un dia el doctor Nadal em va dir: si tens ganes de treballar ves a Santa Coloma, al barri del Fondo. La senyora Maria Antonia Molina havia obert una farmàcia al carrer Wàgner i necessitava un dependent. l me n’hi vaig anar. Era l’any 1957.
– Quants veïns hi havia al barri?
– Potser unes 1.000 persones. Amb l’arribada dels immigrants del sud d’Espanya aviat passarien dels 10.000… Les cases van estendre’s i van aparèixer els blocs. Un creixement que no anar acompanyat de la urbanització dels carrers ni de la dotació d’equipaments. Els carrers no estaven asfaltats, en moltes cases no hi havia llum ni aigua corrent. Tampoc al barri hi havia transport públic. Quan plovia la riera anava plena, amb més de tres pams d’aigua.
– Quan hi havia un malalt, la gent a on acudia?
– A Santa Coloma… o a Sant Andreu.
– l com és natural -afegeix l’esposa- el primer que feien era anar a la farmàcia.
– l com que la farmàcia no pot fer cap activitat mèdica, vaig posar una consulta al costat. La gent hi entrava per la porta del costat.
Amb l’augment de veïns la feina va augmentar molt. No solament atenia la gent —per una febrada, una diarrea, per les injeccions— sinó que el cridaven perquè passés per les cases per donar un primer cop d’ull a la persona que es trobava malament. I va treballar tant, sense tenir mai un no per a ningú, que la seva fama va créixer i el Señor José es convertí en un persona molt estimada.
– Què havia de fer, si em demanaven? Em buscaven fins i tot perquè els llegís una carta… La meva feina era fer una primera cura, posar una injecció, aconsellar-los… l quan calia els deia que anessin al metge, i si no podien pagar no els cobrava.
– La gent estava satisfeta d’haver vingut a Catalunya?
– Diria que sí… Recordo que quan es va dir que serien retornats a Andalusia, un veí em va dir: “Si se me llevan a Andalucía volveré ni que sea atado a la rueda del tren”. Aquí vivien millor i tenien un futur.
Fa temps que viuen al carrer Pedró en la casa que els condicionà el Macià Bardés. El Josep va néixer a Montferrer. “Sóc lleidatà”, diu amb orgull. L’esposa és de Sarrià. Sovint pugen a Organyà, un poble també de Lleida. Un descans ben merescut. Peró no oblida el Fondo, on molts veïns encara el recorden.