Jaume Fabre
Periodista i historiador
El primer número de la revista Grama portava data de gener del 1969. L’editor eren les parròquies de Santa Coloma de Gramenet i mossèn Jaume P. Sayrach constava com a director. L’escultor Josep Maria Subirachs n’havia dissenyat el logotip. Ara fa cinquanta anys.
Grama va néixer en temps convulsos. Aquell mateix mes de gener s’havia produït l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, al que el govern franquista va respondre declarant l’estat d’excepció i portant a terme un centenar de detencions. Grama va néixer amb una inqüestionable voluntat crítica, amb una redacció formada per gent jove, compromesa en associacions locals no oficialistes i en organismes d’esplai o d’acció social de l’església, o fins i tot amb partits polítics clandestins. El nom no deixava lloc a dubtes: jugava amb el doble sentit de les cinc primeres lletres del topònim castellanitzat de la ciutat on s’editava i de cinc de les sis lletres de l’òrgan oficial del comitè central del Partit Comunista de Cuba, Granma, fundat quatre anys abans. La reacció de l’Ajuntament de Santa Coloma per neutralitzar la nova revista va ser treure’n immediatament una de seva al carrer: Gramanet.
Res a veure, però, entre les informacions dels uns i dels altres. Grama tractava l’especulació immobiliària, els problemes dels barris, les lluites obreres, les causes de la delinqüència, tant la de les bandes juvenils com la de guant blanc; feia campanyes contra la pena de mort, no es limitava a temes de Santa Coloma, sinó que informava i opinava sobre política catalana i sobre política internacional; publicava còmics corrosius…
Tot i que des de la Llei de Premsa de 1966 no era ja obligatori portar els textos de les publicacions a una oficina governamental de censura, que decidia què es podia publicar i què no, això era més teòric que real, perquè es mantenia la possibilitat d’una “consulta prèvia” a la que la majoria se sotmetien per evitar problemes posteriors. Grama va patir des del principi l’actuació del llapis vermell i ben aviat van començar a caure els expedients, les sancions governatives i les querelles judicials. Multes, canvis forçats de director, tensions entre redactors vinculats a diferents opcions polítiques… més o menys el mateix que patien altres revistes combatives dels últims anys del franquisme.
Sempre va donar suport a les reivindicacions nacionals de Catalunya i va denunciar i combatre el neolerrouxisme. Va defensar el procés de reconstrucció nacional i la integració de la població immigrada. L’idioma mai va ser un problema en la redacció. Es publicaven textos en català o en castellà indistintament, tal com arribaven, sense fixar percentatges. Hi ha números en què domina una o altra llengua i números fifty-fifty. Com ha recordat Enric Juliana, que en va ser un dels directors, “Grama va prendre posició a favor de la llei de protecció especial de la llengua catalana, amb dues idees fonamentals: el català havia de sortir de la marginalitat en les grans aglomeracions urbanes del país i calia evitar la configuració de dues comunitats lingüístiques separades –i possiblement enfrontades– a l’interior de la complexa societat catalana“.
Per la direcció van passar periodistes que després han tingut una notable projecció pública: Humbert Roma, Eugeni Madueño, Enric Juliana, Joan Tudela, Mar Fontcuberta, Xavier Caño, Agustina Rico, Àngels Gallardo… El tiratge es va mantenir, tant en l’etapa mensual com en la setmanal, entre els tres mil i els cinc mil exemplars, amb puntes ocasionals que exhaurien completament el tiratge. Les parròquies de Santa Coloma, i per tant l’arquebisbat de Barcelona, es van mantenir durant onze anys com a escut protector de les pressions governatives, fidels al compromís adquirit en començar-se a publicar la revista. El novembre de 1980 van cedir la propietat a una societat anònima constituïda prèviament per membres de l’equip que la feia.
Quan portava deu anys publicant un número cada mes, va decidir augmentar la seva periodicitat a setmanal, va començar a publicar suplements, va obtenir el premi del Col·legi d’Arquitectes a la millor revista no especialitzada per la qualitat del tractament de temes d’arquitectura i urbanisme. L’octubre de 1982 va passar a una periodicitat diària. Es repartia conjuntament amb El periódico. Del primer número se’n van fer 11.000 exemplars. Va durar tres mesos. La vigília de Reis de 1983, l’assemblea de treballadors va prendre la decisió de tancar. A la portada, amb lletres blanques sobre un fons negre, un gran ADEU en majúscules i els dos primers versos de la cançó de Raimon dedicada a Víctor Jara: “No es difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil”. Eugeni Madueño, periodista colomenc que en va ser director, i autor d’un llibre sobre la revista, creu que “el nostre era un tren unitari que sortia de l’estació Suburbi per anar a Revolució; però va descarrilar en arribar a Democràcia. Grama va morir perquè també va morir l’època que l’havia fet possible“.
Li pregunto a Madueño què n’ha quedat d’aquell esperit que va mantenir un producte combatiu i de qualitat durant quinze anys a Santa Coloma de Gramenet, com va influir en com són ara els que la feien, i en com són ara els joves que fan coses a Santa Coloma. I em respon, amb un cert pessimisme:
“Grama va ser una escola de periodistes, fotògrafs i ninotaires… També en van sortir escriptors i poetes. Fins i tot la gent que havia treballat a l’administració van trobar una bona sortida professional després. Després de tancar Grama va haver-hi diferents intents d’ocupar el seu espai, amb revistes impulsades per gent d’altres sensibilitats polítiques –Poble, Ciutat, l’Esquerra del Besós.. –, però cap va durar gaire temps. El 1996 Sayrach i jo mateix vam intentar ressuscitar Grama amb un acord amb El Punt que ens permetia encartar-la com a suplement mensual. No va arribar a un any, però va permetre que l’equip que la feia –amb Jaume P. Sayrach de nou al capdavant– s’arrisqués a fer-la en solitari. Es va dir Fòrum-Grama i va durar 100 números”.
“Santa Coloma”, afegeix Madueño, “continua sent molt pobre culturalment. Hi ha activitats diverses, però totes són subvencionades o apadrinades per l’Ajuntament. Quan algú té una iniciativa, si vols ajut públic per fer-la, ha de pagar el preu de que l’alcaldessa estigui a la primera fila i a la primera cadira el dia que s’estrena. La majoria d’activitats que valen la pena són iniciatives privades, autònomes, pagades pels promotors, com la celebració mateixa del 50 aniversari de Grama (12 vídeos amb entrevistes amb ‘gramers’ realitzats per Josep Pitarque, fulletó commemoratiu, acte a la biblioteca de Singuerlín, cava i canapès posteriors pels assistents) tot pagat pel propi Pitarque i alguns amics”.
Cinquanta anys ja suposen tot un canvi d’època i un panorama humà amb comportaments força diferents. Aquella il·lusió que va fer néixer Grama fa mig segle sembla avui cosa d’un altre món. Però no hi ha dubte que, com opina l’historiador Juanjo Gallardo, “Grama va ser un dels fenòmens més importants de la història recent de Santa Coloma, l’evidència del compromís dels “capellans rojos” en l’acció popular contra el franquisme i un altaveu de les clandestines forces polítiques de la localitat“.
Aquest reportatge de Jaume Fabre ha estat publicat a la revista Serra d’or núm 712, d’abril de 2019