Eugeni Madueño
«Un acte colpidor pel contingut, però també per la forma.» Així definia un dels assistents l’homenatge a Jaume-Patriç Sayrach celebrat a la biblioteca del Fondo el 9 de novembre. «El contingut responia al que ha estat la seva vida», continua dient el testimoni. «Felicitats per una vida exemplar.»
L’acte va ser un èxit, si. Va sortir rodó. El grup organitzador, Amigues i Amics de JPS, tenia l’anhel i l’esperança de que no fallés res. L’homenatjat s’ho mereixia. La majoria de les 260 persones que van omplir el pis primer de la biblioteca van quedar contents. L’esdeveniment va respondre a les expectatives. «Felicita als que van donar forma a l’acte -li han dit al Jaume per Whatsapp-. Uns mestres en el control del ritme. Malgrat les dues hores se’m va fer curt.»
Va sonar Veles i vents, la cançò de Raimon amb lletra d’Ausiàs March, i quan va acabar, l’Odei Etxearte va explicar que l’acte seria informal i entranyable més que no rigorós i acadèmic. I amb aquesta idea es va desenvolupar. Els parlaments van ser molt dinàmics. Primer va intervenir en Santiago Tintoré: «La nostra amistat, Jaume, ve de lluny, des de joves quan érem estudiants de batxillerat. Després, els dos vàrem ingressar a la Facultat de Medicina de Barcelona, però tu al tercer curs vas deixar-ho per ingressar al Seminari. A partir d’aquell moment els dos vàrem seguir uns camins en certa manera diferents però paral·lels. Amb-dos hem dedicat la nostra vida a les persones: tu a la seva ànima i jo al seu cos.» L’abraçada fraternal dels dos nonagenaris va inundar l’espai que feia d’escenari. A partir d’aquí, tot va fluir amb el mateix estil. Persones representatives de diferents etapes vitals d’en Jaume recordaven experiències viscudes, i en Jaume els responia després amb anècdotes o pensaments que transcendien els fets.
Van pujar Maura Rovira i Jordi Cervera, que evocaren els anys en que en Jaume es va estrenar de capellà, amb els nois i noies de Vilafranca del Penedès. En Marc Andreu va recordar l’estada posterior a la parròquia del Taulat del Poblenou, on en Jaume va crear un grup de la JOC on el principal militant va ser el seu pare, el líder veïnal Manel Andreu. «En Marc se sembla tant al seu pare -va dir en Jaume- que sovint em confonc i li dic Manel». L’Agustina Rico va resumir magníficament el pas d’en Jaume pel Fondo i per Santa Coloma, i aquest la va recordar amb 14 anys, quan vivia al carrer del Rellotge i feia de periodista a Grama.
Del pas sempre complicat i incòmode d’en Jaume per l’Església oficial en va parlar mossèn Salvador Bacardit, que va ser rector de la parròquia major durant dues dècades. Perquè en Jaume continua sentint-se capellà i perquè l’Església no vol comptar amb ell va ser una qüestió que va quedar flotant a la sala. Més que respostes el que es van veure van ser emocions i demostracions d’afecte mutu. Del pas d’en Jaume per la política activa va parlar Ferran Saro, que era un dels responsables del PSUC a Santa Coloma quan en Jaume va accedir a les llistes electorals el 1979. «Ha estat un company de viatge, mai militant de carnet; i ha explicat sempre lliurement la seva evolució ideològica, que ara es situa planament en l’independentisme».
Del Jaume germà i tiet van parlar el seu nebot Jordi Sayrach i la seva reneboda Clara Amat, que van rivalitzar en afectuositat amb el seu metge Jorge López Ayerbe, el cardiòleg de Can Ruti que li fa el seguiment del cor. Operat el 2002, el cirurgià li va dir que la vàlvula que li canviaven tenia una duració d’entre 8 i 10 anys. «Han passat 17 i aquí segueixo», va dir en Jaume. López Ayerbe es va felicitar d’haver pres la decisió de no tornar-lo a operar quan va sofrir una nova endocarditis. «S’hauria quedat al quiròfan!», va dir. En Jaume va confiar el futur a la resiliència del seu cor i als consells del seu metge i amic, mentre espera, com ha escrit al seu bloc, a l’intermedi que hi ha després de la vida i abans de la mort.
El torn de paraules es va tancar amb la intervenció de la Núria Parlón, que, segons va dir, va assistir més com amiga d’en Jaume i ex col·laboradora de Fòrum-Grama que no pas com alcaldessa.
El viatge a Ítaca de Kavafis amb música de Lluís Llach va fer de cortina musical al nou capítol de la celebració, l’emissió del vídeo L’home que camina, una pel·lícula de 20’ en la que en Jaume explica la seva trajectòria vital com un viatge simbòlic iniciat a l’avinguda Diagonal de Barcelona i finalitzat al carrer Roma de Santa Coloma.
Finalment en Jaume va donar les gràcies a tothom, i el mateix van fer a partir d’aquell moment totes les persones que hi havien assistit: donar-li les gràcies a ell. Ho havia dit l’Odei només començar un acte «de reconeixement de les moltes coses que ha fundat i ha fet, la primera i més important de les quals és la d’haver-nos vingut a buscar, la de fer-nos els seus amics i la d’ajudar-nos a trobar els nostres propis camins.»
El vendaval d’abraçades i felicitacions va fer innecessari posar Al vent!, de Raimon, la canço programada pel final.
* Tot l’acte va ser gravat per GramenetTV, que aviat el posarà a l’abast de tothom
* També Josep Pérez, realitzador del video L’home que camina va gravar imatges per a realitzar un documental que es penjarà en aquest web. De tot plegat rebreu informació puntual.