Mar de Fontcuberta, la dama del Cuerpo de la Nobleza que ho va arriscar tot per Grama

Eugeni Madueño

L’esquela de La Vanguardia no deixa espai al dubte. La fallecida, la ilustre senyora Maria del Mar de Fontcuberta i Balaguer, dama del Real Cuerpo de la Nobleza, és, en efecte, la nostra Mar, l’amiga, la professora que, en els pitjors anys de la repressió franquista, no va dubtar a cedir-nos el seu carnet professional de periodista per evitar que el govern ens tanqués Grama.

Hem de mirar 50 anys enrere. Grama va néixer el 1969 aprofitant l’escletxa legal que Fraga Iribarne va obrir amb la nova Llei de Premsa e Impremta que abolia la censura prèvia i, de rebot, instaurava l’autocensura. Gràcies a la lleu obertura –i al Concordat del franquisme amb el Vaticà– les parròquies de Santa Coloma van poder constituir-se en ‘empresa editora’, i així se’n van resoldre els problemes legals. Però la revista que va resultar de tot plegat no era la que l’establishment franquista esperava. Des del començament la revista, dirigida pel seu fundador, en Jaume-P. Sayrach va publicar textos crítics contra el règim, amb la pròpia església i contraris als interessos dels poders econòmics i polítics locals. Les querelles i denuncies es van succeir en els tres primers anys, en què es va demostrar que la publicació no era el full parroquial que els franquistes imaginaven, sinó quelcom més combatiu i potent. L’evidència són les denúncies i querelles presentades tant pels promotors immobiliaris Aloy i Guinart, por una informació sobre especulació urbanística, com per les autoritats governatives, que porten a Sayrach i a l’autora de l’escrit al Tribunal d’Ordre Públic (el temible TOP, reconvertit després en l’actual Audiència Nacional) per publicar el reportatge “Los criminales de guante blanco”. El juliol de 1972 es publica el número ‘del mono’, el que porta a King Kong a la portada destruint urbanísticament la ciutat sota el titular ‘Santa Coloma en peligro’. Va ser la gota que va fer vessar el got.

El preu de l’ambició

L’aleshores ministre de Información, Sánchez Bella, ens obliga a actuar en conseqüència. Si sou tan bons com qualsevol altra publicació generalista, haureu de tenir les mateixes exigències. Un director i un subdirector amb el carnet professional de periodista. O tanquem la revista.

Va ser Xavier Caño Tamayo (corresponsal de Tele/eXpres a Santa Coloma) qui va contactar amb l’Humbert Roma de Asso (redactor d’Internacional al mateix diari i militant clandestí del Partido del Trabajo de España) i li va plantejar el dilema. “O trobem un parell de periodistes que vulguin fer-se càrrec, o ens tancaran la revista”. L’Humbert va acceptar. I va buscar una col·lega perquè es fes càrrec de la sotsdirecció. Es deia Maria del Mar Fontcuberta Balaguer –mai ens ho va dir, que tingués un aristocràtic ‘de’ entre el nom i el primer cognom–. Era jove, d’estètica hippy, molt oberta i molt guapa. Per a un matat del Fondo com jo, veure-la entrar a la redacció amb el seu cistell de boga penjant i els vestits vaporosos de cotó estampat, era –com dèiem abans– demassié.

L’Humbert, home estricte i exigent, va imprimir a la redacció un estil de treball molt professional, i la Mar, futura catedràtica de Periodisme a la Universitat Autònoma, el secundava. Les notícies s’havien de verificar i confrontar, i s’havien d’escriure amb rigor. Els matats vam veure que allò anava de debò i que fer de periodista era quelcom difícil i complicat. Alguns els vam agafar com a referents, i ens vam fer la idea que ser com ells era quelcom professionalment important i valuós.

L’Humbert va ser el director legal i efectiu de Grama entre setembre de 1972 i desembre de 1975. Mort el dictador, l’acció política ja no era tan rellevant a Santa Coloma. A Humbert el reclamaven a Barcelona per a fer altres feines de més volada. La Mar, potser no tan militant com l’Humbert, va acceptar seguir ‘donant la cara’ per nosaltres com a directora legal fins a l’octubre de 1980. ‘Donant la cara’ volia dir que la direcció de la revista la portaven en realitat l’Agustina Rico i jo (1975-1977) o, posteriorment, jo sol (1977-1980) però la que es feia responsable de les coses que nosaltres acceptàvem publicar era ella. La seva actitud era d’una generositat inqualificable. Es jugava la vida –multes, presó, agressions, atemptats– per nosaltres, i ho feia alegrement. Potser perquè –penso ara– no era una matada com nosaltres. Potser perquè el seu ascendent aristocràtic que descobreixo ara li feia sentir-se més segura que tots nosaltres.

Fos com fos, la qüestió és que ho va fer. Durant tres anys com a sotsdirectora i durant cinc com a directora legal, Mar ens va prestar el seu carnet professional i, d’aquesta manera, va possibilitar que la revista continues surtin legalment.

Desencant i replegament

Als finals dels 70, la seva relació amb la revista i la ciutat es va anar distanciant. Grama acabaria tancant el gener del 1983. En aquella època tot anava massa de pressa. Com els anys i la vida mateixa. Va venir el ‘desencanto’ i el replegament a les parcel·les particulars. Mar es va centrar en l’activitat universitària i en la recerca periodística. Deixa alguns llibres sobre la pràctica periodística i bastants articles sobre teoria del periodisme. La vida privada la va portar a la universitat de Santiago de Chile, ciutat a la qual residia darrerament. D’allà venia la darrera vegada que la vam veure, a la seva casa barcelonina, al barri de Sant Gervasi. Acompanyada de l’Humbert Roma, la Mar va mantenir una entrevista amb l’Agustina Rica –gravada, editada i publicitada pel gran Josep Pitarque– en la que es respira, s’escolta i se sent tot el que pot faltar per conèixer més de prop les qualitats de l’entranyable amiga que acaba de deixar-nos.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

LA DARRERA TROBADA

Agustina Rico
Vam trobar la Mar per pura casualitat. La buscàvem per als enregistraments que en Josep Pitarque i el seu equip ens estaven fent als qui vam viure aquella enorme aventura que va ser Grama. Anàvem a celebrar el cinquantenari del naixement de la revista. I Maria del Mar de Fontcuberta i Balaguer, la Mar, la nostra directora, havia de ser-hi. Sabíem que després d’un anys com a professora a l’Autònoma, havia marxat a viure a Xile. Vam provar amb el telèfon dels seus pares a Barcelona, el mateix d’aquells temps sense mòbils en què les cases familiars eren els camps base on deixar i recollir missatges. I va funcionar.

El mateix número de telèfon, el mateix pis a Sarrià, i la Mar que aquells dies era per aquí abans de tornar-se’n a Xile. Passada la sorpresa inicial, la il·lusió del retrobament. Hi aniríem l’ Humbert, L’Eugeni i jo, amb en Josep i l’Elvira, que farien la filmació. No ens havíem tornat a veure en gairebé quaranta anys, tota una vida! Abraçades, emoció… era la mateixa de l’ample somriure i el vestit vaporós que recorda l’Eugeni, ara a l’estiu de 2018. Ja estava malalta, però la vida s’imposava i havíem de parlar de tantes coses…

Del passat i del present, de terres i de llengües, d’alumnes i de nets, del periodisme i de la vida. I ara, l’absència que imposa la mort –sempre brutal, sempre inesperada– ens deixa el record inesborrable de la Mar jove i alegre d’ una vella foto en blanc i negre, proposant un brindis en un sopar de Grama, i el batec dels moments compartits el matí lluminós de la darrera trobada.