Els mestres de l’Òmnium

Agustina Rico
Fotos : Josep Pitarque, Elvira Ruíz i Jordi Sandiumenge

La incorporació del català a l’escola a Santa Coloma sembla que arrenqui de la immersió, l’any 1983. És la idea més estesa. Però dècades enrere, encara en la postguerra, havien començat a néixer el primers brots de recuperació de la llengua com vam veure en la primera part d’aquest reportatge. Als inicis, en forma de classes clandestines i de resistència cultural en diversos fronts. A finals dels 60 començà el que seria un moviment de gran transcendència, el dels mestres de l’Òmnium. Santa Coloma, que havia triplicat el seus habitants en tan sols una dècada (1960: 32.590 habitants / 1970: 106.711 habitants), es convertia en el primer camp de proves de Catalunya en l’ensenyament del català. Va ser l’assaig de la immersió.

EL CULTIVO DE LAS LENGUAS NATIVAS

L’any 1970 la Llei General d’Educació inclou “el cultivo de las lenguas nativas” i la possible incorporació d’aquestes a l’ensenyament primari de manera voluntària, com unes extraescolars. Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas demanen autorització a l’Ajuntament per oferir dues hores de català a les escoles fora d’horari. El nou alcalde era l’empresari Joan Porta Bussons -germà de Pablo Porta Bussons, important dirigent del futbol espanyol – , havia tingut una fàbrica al Fondo i vivia a Barcelona. El suport del regidor de cultura -que incloïa ensenyament- Josep Rosset, mestre molt apreciat a la població, hi va ser des del primer moment. El senyor Rosset, com llavors s’anomenava als mestres, havia dirigit l’escola de l’Obra Social Santa Rosa, centre que va suposar l’accés a la igualtat d’oportunitats per a escolars de barris amb moltes mancances.

L’Ajuntament posà com a condicions que a les escoles on volguessin fer català, les classes fossin per a tots els alumnes i que hi hagués continuïtat. S’hi van posar i van ser força ben rebuts en alguns centres. Allò significava buscar mestres de català i trobar finançament. Com explica Joaquim Arenas, van plantejar-ho a Joan Triadú, i aquest a la Junta d’Òmnium, que hi va donar el seu suport. Així, Santa Coloma es convertí en la primera població que va introduir dues hores setmanals de llengua catalana a l’escola en començar els 70. El curs 72-73, aprenien català 4.500 escolars i aquell mateix curs les dues hores es van incloure en l’horari lectiu, segons informa Jordi Sandiumenge, coordinador del professorat de català a Santa Coloma després de Joaquim Arenas, de 1974 a 1977. El fet va ser ben rebut pels professors, que es van trobar amb dues hores lliures o per dedicar-les a unes altres tasques com els reforços escolars individualitzats. Per als alumnes també va ser positiu ja que no s’allargava la jornada.

ES NECESSITEN PROFESSORS DE CATALÀ

Calien professors. Si la feina d’anar per les escoles va ser una mena de militància, ara ho era ser pescadors de profes. La tipologia dels professor de català presentava estudiants molt joves, que compatibilitzaven una jornada de poques hores amb els estudis, persones ja professionalitzades i gent de mitjana edat –passada la cinquantena– gairebé sempre dones, que no havien exercit abans de mestres a conseqüència de la guerra o que a través del títol de català accedien a una feina que podia ser una mitja jornada. Entre aquestes mestres de català sènior es podien trobar familiars d’escriptors, polítics i artistes com Albina Fransitorra, mare de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.

El nombre de professors va anar creixent, tot i que les condicions de treball eren dures i sense possibilitat de ser inclosos en la Seguretat Social. Explica Jordi Sandiumenge: “Ja des del curs 1974-75, per atendre prop d’11.000 alumnes vam ser 40 docents repartits en 23 escoles de tota mena, des de “colegios nacionales” fins a acadèmies –algunes instal·lades precàriament–, passant per les religioses. Un professor que fes 24 hores de classe a la setmana, dues per grup, tenia al voltant de 500 alumnes ja que era habitual que hi hagués 40 o més alumnes per classe. Jo mateix, al Fernando de Sagarra feia classe a gairebé 600 alumnes. ”La formació i el treball en equip eren fonamentals.“ Per tal de cohesionar el professorat, eren molt importants les reunions de grup per zona, els equips de mestres en centres grans (al Numancia, llavors escola, va arribar a haver-hi quatre professors de català) i les trobades generals de seminari, així com la tasca de coordinadors i ajudants de coordinació, cada cop més professionalitzats”, com ho va ser el propi Jordi Sandiumenge, amb col·laboradors com Xavier Robert de principi i més endavant, ja desdoblats, Carme Corbera –autora de materials didàctics– a l’EGB i Pep Palacio al Batxillerat.

En Pep Palacio, mestre i destacada figura de l’activisme mediambiental, recorda que li van trucar per fer de professor a Santa Coloma. “Jo havia començat a treballar a inicis dels 70 en diferents escoles de Barcelona i amb els treballadors del SEPU (centre comercial molt popular a la Rambla de Canaletes, ja desaparegut).” Era una època en què algunes grans empreses facilitaven als treballadors treure’s el Graduat Escolar. A l’altra riba del Besòs, la Puig era una de les empreses que oferia formació als treballadors i feina a un grapat d’universitaris colomencs. “Coneixia la Maria Lluïsa Corominas del moviment de renovació pedagògica Rosa Sensat i el contacte va anar per aquí. Vaig entrar a treballar al col·legi de la Sagrada Família (les anomenades monges franceses al Singuerlín) i vaig ser molt ben acollit. Em van admetre al claustre, amb veu i vot”, explica en Pep.

Als setanta es produeixen força canvis a les escoles, amb recanvi de direccions i de claustres per mestres joves, sovint arribats d’arreu d’Espanya. També els finals dels 60 i inicis dels 70 és una etapa de fundació de les anomenades escoles actives, centres d’iniciativa privada que es definien com a catalanes, laiques i renovadores, que impartien l’ensenyament en català. L’Escola Lambda, situada en un edifici del carrer Amèrica amb Prat de la Riba, va ser una escola activa impulsada per famílies colomenques que va tenir una breu trajectòria. Hi ha un gran impuls de la renovació pedagògica amb els cursos de formació de Rosa Sensat, les escoles d’estiu, l’embrió d’iniciatives de renovació locals com el Casal del Mestre, etc. I la florida de la cançó i de l’animació dedicada bàsicament als infants, que es feia en llengua catalana.

El cas d’en Pep és significatiu també per la seva opció de “fer-se” colomenc. És un dels docents que en aquella època van venir a viure a Santa Coloma. En van ser molts, de primària, d’institut i alguns d’universitat. Molts van marxar, però també força s’hi van quedar per sempre; han estat – i continuen sent- un motor decisiu per a les escoles i un gran actiu en la vida de la ciutat.

“A mi la crida em va arribar per dues bandes: després d’haver fet l’examen de la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català) i a través d’un company lleidatà, com jo, que també estava estudiant a Barcelona, l’escriptor Joan Barceló, que començava a ser força conegut i que va morir molt jove”, explica Josep Rosell, professor i creador de materials didàctics. No existia l’estol d’Universitats que s’han anat fundant a Catalunya, i a Barcelona es congregaven estudiants de tots els territoris, amb les corresponents variants lingüístiques.

Sobre la seva experiència a Santa Coloma, explica : ”A nosaltres, al Virgen Inmaculada (l’actual escola Tanit, situada al Motocross –Raval–) ens van deixar entrar al claustre però sense veu ni vot. Sembla poc, però poder entrar al claustre i ser vistos d’alguna manera com a companys era significatiu. Érem una cosa estranya, érem el català. Apareixíem allà i els nanos ens esperaven amb molta expectació perquè fèiem coses diferents. Portàvem un mètode que ara sembla molt primitiu i rudimentari, però que era molt renovador, era una mena de mètode audiovisual bàsic. Vaig fer diapositives, filmines es deien, d’un conte amb dibuixos. També es feia el mètode del franel·lògraf.” El franel·lògraf o pissarra de franel·la, era un requadre de tela negra amb figures que s’hi enganxaven. Per aquest sistema, enganxant el sol, els núvols i els llamps es feia la predicció del temps els primers anys de la televisió. “Es treballaven les cançons, els centres d’interès, els contes adaptats…”. “El moviment de professors de l’Òmnium aportava professorat format, amb un examen rigorós com era el de la JAEC i cursos de formació com els que ens feien al CIC (Institució Cultural dedicada a la preservació i difusió de la llengua catalana) els formadors Enric Larreula i Carme Alcoverro, i s’hi afegia una metodologia renovadora”, continua en Josep.

Qui signa aquest escrit, jo mateixa, profe pescada per Pep Palacio i Salvador Cabré, faig un incís per retre un homenatge de profund reconeixement als materials que ens han ofert les cançons de Xesco Boix i Jaume Arnella, els Ara va de Bo, Falsterbo 3 i d’altres per a l’ensenyament de la llengua catalana a través del plaer de cantar plegats. Ningú podia imaginar que amb els inicis del nou mil·leni, amb l’arribada de noves onades migratòries, alguns recursos senzills adquirits en aquells primers temps com a profes de català ens havien de donar un valuós cop de mà, ara amb alumnes d’arreu del món.

Sobre el finançament de les hores de català que s’impartien als centres escolars, aquest corria a càrrec d’Òmnium Cultural. Jordi Sandiumenge recorda: “Al final de cada curs anava a veure l’alcalde per demanar-li que l’Ajuntament hi fes alguna aportació, però don Blas (Blas Muñoz Blaya, darrer alcalde del franquisme, de 1975 a 1979, pare del futur alcalde Bartomeu Muñoz) només ens ho va concedir el 1976. Em va fer un xec de 300.000 pessetes, que llavors era una quantitat molt generosa. En Joaquim Arenas em va autoritzar a dedicar aquests diners a finançar cursos de català de vespre per a professorat de les escoles i també per a altres adults. Uns cursos que vaig organitzar –amb l’ajuda especial d’Enric Llarch, professor del nostre equip– en el marc del Congrés de Cultura Catalana. M’hi va ajudar l’escriptor Jaume Fuster, que va finançar els cartells que vam distribuir per les escoles i tota mena d’associacions de Santa Coloma, totes molt ben disposades, penyes taurines i flamenques incloses.”

INICIS DE NORMALITZACIÓ

Havia mort Franco i avançava el que s’ha anomenat la transició. El retorn del president Tarradellas es va produir l’octubre de 1977. Aquell mateix curs 77-78 entrava la llengua catalana a tots els grups d’un saturadíssim institut Puig Castellar (13 primers de BUP a 40 per aula i mòduls per als segons de BUP al pati). La voluntat decidida de la llavors anomenada APA –presidida per Remei Martínez, futura regidora d’ensenyament amb l’Ajuntament democràtic i per Josep Martinell, president de la històrica cooperativa La Colmena– i el vot favorable del claustre, ho van permetre. Els professors, fins llavors pagats per Òmnium, ja van ser contractats pel Ministerio.

Hi vam entrar tres professors que veníem de primària i havíem estat formats per la DEC, en Carles Mata, en Josep Rosell i jo mateixa, a reforçar uns companys que ja hi eren, però que no podien abastar aquell nombrós alumnat. I em torno a permetre un incís per rememorar un fet viscut que és un altre signe d’aquells temps. L’assignatura de Llengua Catalana va entrar a tot el BUP (Bachillerato Unificado Polivalente, tres cursos de Batxillerat de 14 a 16 anys), però a COU (Curso de Orientación Universitaria ) no hi va haver permís per a la llengua, només es va poder fer la literatura a última hora de la tarda i com una extraescolar. I aquella situació anòmala va produir l’experiència irrepetible d’un grupet de nois i noies, de lletres i de ciències, tots junts per primera i única vegada, que llegien i estudiaven Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Josep Pla en règim voluntari, sense computar a les notes. Un regal meravellós per qui s’inicia en la professió. La majoria d’aquells primers professors de català dels instituts veníem d’altres especialitats: psicologia, hispàniques, romàniques, història, filosofia, història de l’art… i ens vam reenganxar a fer, en el règim nocturn de la Universitat de Barcelona, una Filologia Catalana fins llavors minoritària que vam omplir de cop.

Finalitza la trobada del petit grup compost per alumnes de les classes de català de la Biblioteca F. Valls i Taberner i per mestres de català de la DEC (Òmnium Cultural) que ens hem reunit per rememorar els inicis de la recuperació de l’ensenyament de la llengua catalana a Santa Coloma. El balanç surt espontani i es conclou que tot allò va funcionar perquè hi havia ganes de canviar les coses, hi havia empenta, hi va haver finançament, i també –i molt important– perquè no hi va haver oposició. Voler el català, per a molta gent –no per a tothom, evidentment– era una forma de superar el franquisme; per a molts altres, significava recuperar el que era seu; per altres, la integració a la terra on s’havien establert i on havien nascut els seus fills… El que va començar de manera modesta, com una prova, com una mena d’experiment, va posar les bases per a la futura immersió. Aquest escrit ha provat d’explicar com i per què va néixer a Santa Coloma el que seria el model de català inclusiu que s’aplicaria a Catalunya (per a tot l’alumnat, sense fer distincions d’origen, de nivell social ni de llengua materna). És una pàgina de memòria històrica que cal conèixer i valorar. A la Santa Coloma que havia deixat de ser un poble i amb grans esforços s’anava convertint de suburbi en ciutat, es va fer evident allò que diu el poeta Martí i Pol al poema Ara mateix: que tot estava per fer i tot era possible.