“ retorn a tu i a mi, retorn a casa…”
Agustina Rico
Ha mort la Maria Carme, la dona d’en Màrius Sampere. No em surt el seu cognom, Tarrés, perquè ni el sabia, ni em surt dir-ne la vídua d’en Màrius perquè la imatge que tinc de tots dos és de parella que sempre van junts. La darrera imatge plegats és dels darrers dies del poeta, hospitalitzat però encara amb un puntet d’ironia que brillava en aquells ulls tan blaus. Maria Carme, vetlladora constant, l’assistia en tot i atenia les nombroses visites que rebien.
Sempre discreta i amable, acollia a casa seva tota persona o grup de l’ampli ventall de connexions del seu marit. Enmig d’una conversa amb alumnes de treball de recerca de l’institut, podien rebre una trucada de la Generalitat, d’un diari, d’una presentació d’un llibre, d’un premi literari… i ell continuava dedicant-nos tota la seva atenció i ella traient-nos galetes. A casa de la parella es rematava alguns cops el dinar que en Màrius Sampere i en Jaume Sayrach -acompanyats per en Robert Cama i l’Eugeni Madueño- feien de tant en tant en algun restaurant proper. La Maria Carme els acollia i els renyava una mica pel menjar i pel beure. En Jaume i en Màrius eren amics des de feia anys, quan en Màrius dirigia el Centre de Normalització Lingüística L’Heura i en Jaume estava a l’Ajuntament. Amics d’esmorzar diari al bar Pujades i de conversa també diària. En Jaume li va proposar que fos col·laborador fix a la revista Fòrum-Grama quan es feia en paper i en Màrius va acceptar. Així va néixer la secció “L’escala de cargol”. Quan anys més tard es preparava l’edició del llibre amb el recull d’aquelles col·laboracions, ella els va obrir la mina de les fotos familiars que era una antiga caixa metàl·lica d’on va sortir la imatge del nen ros, Màrius infant, que en seria la portada.
Diu la poeta Cèlia Sánchez-Mústic en referir-se a la mort de la Maria Carme: “És com si ell s’hagués mort una mica més. Però també podria ser a l’inrevés, que ara fos una mica més viu.” Crec que en això segon hi coincidirem molts, en imaginar-los junts com abans; aquella parella de contrast, ella tan morena, ell tan ros; ella discreta, ell expansiu.
Com passa amb la parella d’algú molt destacat, a la Maria Carme o Mari Carme la coneixíem a través d’en Màrius, com la companya discreta sempre en la primera fila dels actes on ell intervenia o n’era el protagonista i sempre en segon pla. Però impressiona molt pensar que en ella hi ha l’arrel del que ell diu en els seus versos sobre l’amor, sobre la convivència, sobre el sexe, sobre el destí …
La Vida, la fugaç, la llum del dia, és ella,
tota ella però ho és
perquè s’ho aprèn ara mateix, moltes vegades,
totes les vegades que torna: així que torna, comença
I cal acabar-la, i no podem, i aquest poder
a tu i a mi, retorn a casa, sense pressa
sense por ni foscor.
Fragment del poema “Ara que torna”, inclòs en la col·laboració de Màrius Sampere, titulada “L’etern retorn”, en el darrer número de la revista Fòrum-Grama (núm.100, gener 2006).
Eren grans persones amb un cor gegant, generosos i plens d’amor per tothom