10. La decisió fatídica. Adéu

(10) Grama. Una experiència insòlita
de periodisme popular

Eugeni Madueño

La decisió presa en assemblea de tancar Grama es produí després d’haver analitzat a consciència i durant molts dies els diferents i complexos factors que ens abocaren a prendre aquella transcendental decisió. Intentaré explicar-los.

En primer lloc, teníem clar ho podíem demostrar amb xifres— que la supervivència de la publicació estava assegurada en el camp econòmic, encara que per a això, com ocorre a qualsevol empresa, necessitàvem un finançament que ens permetés superar els mesos de poca publicitat. A la darreria de desembre de 1982 les perspectives econòmiques eren clares: aguantàvem perfectament fins al gener, però a partir del primer mes de l’any, i fins superar el març, les campanyes publicitàries es reduïen a la mínima expressió, per la qual cosa necessitàvem trobar suficient finançament per poder continuar pagant els sous durant aquell trimestre. Alternatives? Una, la que sempre havíem utilitzat: deixar de cobrar durant aquells mesos. Aquesta queda, per voluntat de l’equip, descartada de ple. Havia arribat el moment de trencar amb el voluntarisme. Una altra, demanar crèdits als bancs, però per fer-ho ens calien avaladors i, pel que havíem comprovat cercant empresaris, no trobaríem qui arrisqués els seus diners per avalar la nostra supervivència. Així doncs, en aquest aspecte, la solució era irreversible. Si tancàvem pel gener podríem complir tots els nostres compromisos de pagament i, fins i tot, quan venguéssim la maquinària, repartir-nos-en l’import a manera de liquidació.

En les assemblees succesives que anàrem realitzant per estudiar totes aquestes alternatives descartàrem també la possibilitat de creat una societat laboral o una cooperativa, ja que aquestes fórmules no eren sinó una ampliació del treball voluntarista, que tal com he dit, decidírem abolir.

Una altra possibilitat era la d’interessar els poders públics perquè busquessin fórmules per evitar la mort de Grama. Parlàrem amb els responsables màxims dels ajuntaments de Santa Coloma i de Badalona. En tots dos casos obtinguérem respostes semblants: paraules de comprensió i estímul, però ni una sola proposta concreta. Recordo que en aquelles mateixes dates dues publicacions més intentaven fer el mateix que nosaltres: El Món, que finalment, ho aconseguí, i la Hoja del Lunes, que morí abandonada.

Pel Nadal de 1982 teníem totes les cartes damunt la taula, i una pregunta a la que ningú no va saber donar resposta. Si a les institucions públiques que ostenten la representació dels ciutadans tant els fa que morim com que no, si a Santa Coloma no hi ha un sector privat, una burgesia capaç d’agrupar-se per finançar un projecte informatiu i cultural com el nostre, val la pena fer Grama? O, dit d’una altra manera, si només podem fer Grama a base de la nostra dedicació personal i voluntarista, potser vol dir que Grama sols ens interessa a nosaltres, i això perquè és el mitjà amb què ens guanyem la vida.

Alguns membres de l’equip havíem exposat la situació a en Sayrach, qui es prestà a reprendre la direcció de la revista tres mesos després, quan acabés el seu mandat com a regidor. La proposta fou refusada de ple per l’equip.

Així, quedava només una possibilitat: que alguns dels membres de l’equip es convertissin en empresaris i que intentessin d’actuar com a tals, això vol dir, amb ànim de lucre. La proposta comportava una reorganització immediata de l’equip, l’acomiadament d’algunes persones, la jerarquització dels càrrecs, el control de la producció i l’establiment d’unes normes laborals rígides. La sola formulació de la proposta ocasionà un altercat dialèctic i la constatació d’una realitat: si havíem arribat on havíem arribat era perquè, per damunt de tot, els qui formàvem l’equip érem també un grup d’amics.

El sistema de producció capitalista, encarnat en l’empresa que se’ns proposava, era intrínsecament contrari a l’esperit de l’equip de Grama, on imperava una determinada manera d’entendre el treball i les relacions entre les persones.

ADÉU!

El número 353 fou el darrer de la història de Grama. Un «adéu» en grans caràcters ocupava tota la portada de fons negre. En lletra més petita hi havíem inclòs els dos primers versos d’una cançó de Raimon: «No és difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil». A les planes interiors, cadascú digué «adéu» com va saber o com va poder. En Pere Ferreres, que dirigí el diari durant el primer mes de vida, va escriure: «Gracias a Grama uno conoció políticos, poetas, deportistas, mafiosos, bohemios, sieteciencias, piratas, estrellas, donnadies, caballeros, rastreros, amigos y excelentes compakeros. Gracias a Grama uno pudo publicar con quince años. Y ser director de algo a los veintitres. Gracias a Grama uno es como es.»

En Joan Tudela, ex-director de Grama setmanal, acabava el seu escrit afirmant que Grama «perviurà sempre en la memòria col·lectiva del poble de Santa Coloma, i, en la memòria de cadascun de nosaltres, el record del temps de l’esplendor a l’herba». I l’editorial, titulat «El perquè d’un adéu», s’hi recordava el gram, herba pertinaç que donà nom a Grama. «Si algo tiene esta hierba —deia— es su tenacidad y su capacidad de rebrotar cuando menor se espera». L’escletxa per a l’esperança que deixa entreveure aquesta comparació quedava aixafada per la frase que seguia: «Este editorial, sin embargo, no puede alentar esta esperanza, aunque exista».

Eduardo Blaus, en el seu article titulat «La historia de una muerte anunciada pero evitable», deia que «por el momento, y muy lamentablemente, parece ser que esta vez nuestra ilusión no es suficiente ante los problemas estructurales, las dificultades de remontar una pequeña empresa periodística independiente como lo es Grama, e incluso nuestro propio y pastoso cansancio»

«Hemos sido durante años —va escriure l’estimat periodista argentí—una gran sorpresa, por nuestra propia perdurabilidad, por nuestra capacidad de mantenernos a flote. Hemos cosechado respeto y prestigio a nivel de Catalunya, como órgano independiente que supo mantenerse en pie durante los tiempos del franquismo; luchando contra el humillante crecimiento económico que originó ciudades tan «bellas» como Santa Coloma; soportando los embates de la censura; apoyando las reivindicaciones y movilizaciones populares en tiempos de clandestinidad, cuando no era nada fácil el uso de la libertad de expresión».

»Pero claro, a lo largo de esos años, hasta hace relativamente poco tiempo, debimos pagar caro el voluntarismo con el que Grama se pudo mantener. Hasta hace algunos años, nadie sacaba un duro de la publicación. Hasta hoy mismo nunca existió un empresario o una empresa que se lucraran con posibles beneficios de Grama. La sencilla dicotomía entre el voluntarismo frente a los medios económicos y de infraestructura ha terminado en cierre. Sin embargo se puede decir —aunque suene a paradoja cínica— que Grama, incluso como proyecto periodístico, llegó al éxito. De la nada Grama pasó a lo largo de los años a convertirse en un equipo de bastante más de diez personas que podían vivir de la publicación».

Blaus recordava que Grama havia estat una «escuela de periodisme» on s’havia format un bon nombre de professionals que avui treballen «en medios de comunicación de cobertura catalana y estatal». I afegia:

«Se dio el caso de que al mismo tiempo que Grama apoyó desinteresadamente la causa de la democracia municipal, de un gobierno en el Ayuntamiento que reconstruyera el monstruo que heredamos del franquismo, poco es lo que Grama recibió a cambio. Incluso en estos años de apoyo crítica a la gestión municipal (apoyo porque se trataba de un gobierno masivamente elegido que, aunque con gruesos errores, asumió honestamente las necesidades que le llevaron el poder), más bien nuestra relación con el Ayuntamiento fue a menudo la de tener que superar mezquindades, incapacidad y ceguera política en cuanto a lo que Grama representaba como medio de información local, hasta hace poco único».

»Entre otras cosas —acabava dient Blaus—, y entre tantes fallos nuestros y ajenos, las instituciones aún no son conscientes de la rentabilidad social que puede tener un medio de información independiente. Y así es como morimos.»

Jo també vaig escriure un article en el número del «RIP». Amb la passió a flor de pell, i entristit per un bany immens d’escepticisme, hi afirmava el següent:

«La anunciada muerte de Grama no parece haber cogido por sorpresa a casi nadie. Así lo demuestra al menos la inexistente reacción social que el anuncio ha suscitado. Nadie ha llamado; nadie se ha preocupado por nuestro futuro. Nadie ha dicho: «Grama no debe morir». Por eso creemos que no vale la pena continuar. Cuando un medio de comunicación que se ha mantenido durante 14 años anuncia su desaparición y ésta no provoca ninguna reacción en el cuerpo social en el que la publicación incide, no vale la pena esforzarse en continuar siendo optimista y trabajando por amor al arte».

»Aunque ello demuestre, sin duda, que ese cuerpo social està tan muerto como lo estaran estas págnas a partir de mañana».

L’article portava un títol complementari d’aquest sentiment: «Con Grama muere también Santa Coloma».

LIQUIDACIÓ I PESSIMISME

Entre els mesos de gener i maig de 1983 vam fer les feines de liquidació i tancament definitiu. Tal com havíem previst, poguérem fer front als nostres compromisos de pagament i fins i tot sorprendre més d’un proveïdor que, assabentat del tancament de la publicació, havia deixat de pensar en la possibilitat de cobrar algun dia. Un cop venuda la maquinària a Edicions Colomenques S.A., empresa que posteriorment editaria la revista Ciutat, l’import del patrimoni de Grama es repartí entre els membres que formaven l’equip en el moment del tancament, en relació a l’import total a repartir i els anys de permanència a la redacció o l’administració.

Tal com era d’esperar no tothom estigué d’acord amb aquest sistema de repartiment ni amb la manera com jo havia portat la gestió durant els darrers mesos. Però això són disgustos que el temps esborra i dels quals gairebé ningú no pot escapar. En tot cas els explicaré amb més detalls en una altra ocasió, el dia en què parlant de Grama, dels «grameros» i d’aquesta passió que ha estat Santa Coloma per a la gent de la meva generació, dediqui un capítol al pessimisme com a actitud davant la vida.

LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA