(6) Grama. Una experiència insòlita
de periodisme popular
Eugeni Madueño
SETMANARI: PRIMER ANY
El primer número de Grama setmanal aparegué el 24 de març de 1979. Aconseguir-ne l’aparició i assegurar-ne la continuïtat va suposar un canvi radical i profund de tots els esquemes de funcionament anteriors. La redacció s’estructurà en seccions, amb un responsable al capdavant i dos redactors en cap encarregats de la coordinació de les tasques de redacció: Antonio Cerrillo i David Marín. Es crearen uns llocs de treball fixos, que mai no pogueren estar emparats per la legislació laboral vigent ni equiparats als preus establerts en el mercat laboral. Sempre estiguérem per sota del salari mínim. Malgrat això, aquelles perspectives d’ocupació foren aprofitades per persones joves sense altra alternativa laboral, que veien compensades les seves hores d’esforç per la satisfacció de veure la revista al carrer i fer un treball diferent, que a més a més els satisfeia.
Hi ha qui assegura, i en vista de l’experiència caldria corroborar-ho, que el dia en què a Grama decidírem pagar sous començàrem a cavar la nostra pròpia fossa. Els diners vingueren a substituir l’esperit altruista amb què s’havia sustentat la publicació, això era una realitat inqüestionable. Fer un setmanari comportava una dedicació exclusiva i un nivell de treball que no baixava mai de deu o més hores diàries per als qui tenien la responsabilitat d’omplir de contingut les pàgines de la revista cada setmana.
Els terminis de lliurament a la impremta s’escurçaren i la bogeria a què fèiem referència en l’editorial del número 100 passà a ser diària. Moltes nits d’aquella època, quan el número ja era al taller d’enquadernació, a l’Hospitalet, hi havíem d’anar per ajudar a enquadernar i a grapar la revista. Era l’única manera possible d’assegurar que cada dissabte —tal com ocorregué sempre, ja que cada setmana es va complir el compromís— la revista fos als quioscs.
Encara que les perspectives econòmiques de la revista eren bones, tots els qui ens havíem embarcat en l’aventura esperàvem que amb el canvi que s’acostava a l’Ajuntament, acabaríem obtenint algun tipus d’ajut municipal que ens permetria augmentar els costos de producció en el capítol de sous i despeses generals. La decisió d’aparèixer com a setmanari precisament dues setmanes abans que hi hagués les primeres eleccions democràtiques també s’havia vist reforçada per la creença que les noves autoritats locals no ens deixarien a l’estacada, en cas de necessitar-ne el suport.
Per l’abril de 1979 un «gramero» surt elegit alcalde de la ciutat. La victòria de l’esquerra és aclaparadora. E1 PSUC aconsegueix 13 regidories, 11 el PSC, 2 CiU i 1 UCD. La nova situació municipal ens porta durant els primers mesos a un cert desconcert. Sociològicament, i si voleu per purs motius d’amistat, eren «els nostres», els qui tenien el poder local.
La primera relació «comercial» amb el nou Ajuntament, l’establim a través de Carlos Grande, regidor d’Informació i Participació Ciutadana. Signem un contracte pel qual ens comprometem a realitzar el treball tècnic del full informatiu municipal El Ayuntamiento informa. Perquè ningú no malpensi, publiquem les condicions en què hem signat aquest contracte i especifiquem l’import que Grama cobra per cada un dels treballs que li encomanen. L’aclariment és necessari per un doble motiu. Els regidors socialistes de l’Ajuntament s’havien oposat a fer el contracte amb Grama. Han nascut els primers problemes amb un sector del socialisme local.
Les perspectives i els ànims que genera la nova situació política es palpa en els primers actes convocats pel nou Ajuntament i en l’esperança suscitada en les entitats ciutadanes. Una alegria i un optimisme que no es corresponen amb la realitat municipal i amb l’estat del tresor de la hisenda local.
En les pàgines setmanals de Grama queda constància d’aquells moments d’eufòria en què, per fi, les organitzacions democràtiques han accedit al poder local afavorides pel vots. La possibilitat d’informar quasi immediatament dels esdeveniments que ocorren a la ciutat permet que molt sovint els quiosquers ens telefonin l’endemà de fer el repartiment per demanar-nos més exemplars. Cada cop que hi ha un gran tema a la portada, Grama s’exhaureix. N’augmentem el tiratge setmana darrere setmana fins a arribar als mítics 3.500 exemplars setmanals.
La publicació d’unes fotos exclusives sobre els fets ocorreguts amb motiu de la retirada del «Monumento a los Caídos» marquen el sostre de les nostres possibilitats d’edició: 5.000 exemplars venuts, sense que ni tan sols n’hàgim pogut guardar uns quants per a l’arxiu. L’acte de desgreuge dels grups ultradretans conegut com la «Marcha Azul», després de la retirada del «monumento», es converteix en notícia de portada a tots els diaris perque hi va haver trets i en resultaren ferides de bala diverses persones. Grama publica les fotos on es poden veure els ultradretans, fins i tot el qui porta la pistola amb què es realitzaren els trets, i tots els altres mitjans reprodueixen les nostres fotos. Les mateixes fotos que, com a realitat inqüestionable, es mostren a les autoritats policials locals per demostrar la gravetat d’uns fets que ells semblen voler ignorar.
Els pronunciaments de la revista a favor de l’Estatut d’Autonomia, el text del qual publicà íntegre gràcies a l’aportació monetària de diversos partits polítics, i en contra dels intents de divisió de la societat civil catalana entre nadius i immigrats, foren constants en aquella època. Des del primer problema, protagonitzat per la publicació del llibre Lo que queda de España de Jiménez Losantos, aleshores professor de literatura a l’Institut de Santa Coloma; fins al segon, de més abast, concretat en la publicació de l’anomenat «Manifiesto de los 2.300».
ELS SOCIALISTES NO ENS ESTIMEN
Pel novembre de 1979, nou mesos després que l’Ajuntament democràtic hagi començat a funcionar, la regidoria de Cultura destina una partida del seu pressupost a subvencionar les entitats colomenques. Aprofitem l’oportunitat per presentar una sol·licitud de subvenció de mig milió de pessetes, cosa que desencadena les ires del grup socialista a l’Ajuntament i provoca el prirner enfrontament greu entre Grama i el nou poder municipal. En un editorial titulat «El PSC nos agradece los servicios prestados» informem que el director de Grama, acollint-se al reglament de participació ciutadana, havia exposat al Ple en què s’havia d’aprovar la concessió de subvencions les raons per les quals demanàvem aquella ajuda. Preteníem superar el llistó de les 3.000 pessetes de sou mensual de la major part dels qui escrivien a Grama, ja que enteníem que una publicació de les nostres característiques, ruïnosa per definició, havia de comptar amb el suport institucional que li permetés viure amb un mínim de folgança. A més, com que ja m’havien previngut de les dificultats amb què toparíem per aconseguir la subvenció, vaig afegir que si l’aprovació no es produïa per consens majoritari dels grups municipals, rebutjaríem l’ajuda.
En Sayrach, assegut ara en els bancs dels regidors del PSUC, grup en el qual havia sortit elegit com a independent, defensà davant el públic la necessitat de concedir-nos una ajuda i llavors revelà per primer cop que un «capitalista» ens havia ajudat en temps pitjors de manera desinteressada. «No ho ha de fer ara un Ajuntament com el nostre?» es preguntà.
El portaveu socialista, Jesús Vicente, s’hi negà en rodó i adduí que aquest ajut municipal ja es canalitzava a través del contracte signat per editar el full informatiu de l’Ajuntament. Bonet, el regidor de Cultura, reconegué que, si bé «portem Grama molt endins», no podia ajudar-la amb una subvenció quan d’altres entitats ciutadanes també n’estaven necessitades (sic). (Entre aquelles a les quals concediren ajudes figuraven grups formats mesos abans, amb l’única finalitat d’optar a la subvenció, com es va saber després.)
Però el veritable motiu del rebuig a Grama l’exposà clarament el regidor socialista Félix Cànovas. «El Grama de ahora debería subtitularse “revista de orientación política”» digué fent una clara a la nostra pretesa línia pro-comunista.
Un altre socialista i «gramero» històric, Joan Carles Mas, volgué trobar una síntesi entre les dues posicions i demanà a l’Ajuntament que reconegués el treball que Grama havia fet durant la Dictadura. El tema es va posar a votació i es produí un empat, ja que votaren amb els socialistes els dos regidors de Convergència. L’alcalde, en Lluís Hernàndez, tenia amb el seu vot de qualitat la possibilitat de decantar la decisió cap a les nostres aspiracions. Fou aleshores quan vaig demanar d’intervenir novament i vaig insistir en allò que havia dit al principi: no acceptaríem una ajuda que no estigués avalada per la majoria municipal.
La reacció d’indignació que el cas provocà a Grama es tornà en contra de nosaltres mateixos. Inexpert com era en aquestes arts, vaig cometre l’error com a director de la publicació de fer-ne una batalla pública, decisió de la qual em penediria un mes després. Però la polèmica saltà al carrer, atiada des de les nostres planes.
Al nostre editorial seguí una carta del secretari de formació de l’executiva socialista de Santa Coloma, José María Vizcay, on se m’acusava de ser el qui tallava el bacallà a Grama i d’estar gairebé pagat pel famós or de Moscou. Companys de la redacció escriviren aleshores una nota de rèplica fent-me costat, i jo, per la meva part, un article tan desafortunat com el de Vizcay on atacava. L’espectacle que vàrem donar als lectors devia ser majúscul.
L’equip de redacció no sabé veure llavors que aquells arguments tenien una part de raó —suposo que tal com s’esdevé en totes les polèmiques que hi a hagut al món— i una altra d’incomprensió i desconeixement del que era la de Grama. N’hi hauria hagut prou a deixar passar el temps i veure venir els fets que succeirien mesos després; així hauríem comprès quines eren intencions del grup que predominava en l’agrupació socialista local en aquells moments i hauríem assistit a la seva descomposició política.
Decidírem parar en sec la polèmica després d’haver rebut a la redacció nombroses cartes de suport i, fins i tot, després que un grup de lectors haguessin obert un compte en una sucursal bancària per recollir diners per a Grama.
Com si les nostres relacions amb els socialistes no fossin prou tenses, pel desembre de 1979 agreugem la situació reproduint un calendari de butxaca ditat per la UGT local en l’anvers del qual hi havia la foto d’una noia nua en una posició que suggeria els més luxuriosos plaers. La reproducció del calendari anava acompanyada d’un comentari signat per les redactores de Grama on denunciaven el masclisme vergonyant d’una organització sindical d’esquerra.
«LA REVISTA», UNA EXPERIÈNCIA EFÍMERA
Quatre mesos després d’haver protagonitzat aquest desgraciat incident, apareix a la ciutat, de forma inesperada, una nova publicació setmanal. S’anomena La Revista de Santa Coloma i està dirigida per la periodista Mercè Rivas. Federico Gan, Esteban Carmona (fins aleshores fotògraf de Grama), Joaquín Palacios i Santiago Trancón (també ex-col·laborador de la nostra revista) formen l’equip de redacció. La revista moria definitivament tres setmanes després d’haver sortit.
En un comentari en què ens dolíem de la manera més sincera possible de la desaparició d’un mitjà d’informació colomenc, explicàvem l’enrevessament que havia justificat l’aparició d’aquesta nova publicació. La Revista estava editada per l’empresa Comunicación Editorial, S.A., amb seu a Barcelona i vinculada a l’agència encarregada de realitzar les campanyes publicitàries del PSOE. El periodista Francisco Caparrós era el director de les publicacions del grup, i pretenia omplir de feina els tallers d’impremta de l’organització editant revistes locals en tots aquells municipis on els socialistes havien obtingut majoria.
En el cas de la que s’editava a Santa Coloma va ser el mateix equip de redacció local qui provocà la interrupció de la publicació en denunciar que els originals periodístics que enviaven a la seu central de Barcelona eren manipulats segons les conveniències dels dirigents empresarials, persones vinculades a la línia «triginerista» o «espanyolista» del PSC.
L’aliança del grup de Vizcay i Jesús Vicente amb aquest sector de la família socialista a Catalunya havia apadrinat aquest experiment, que es va saldar amb grans pèrdues econòmiques. L’esmentat sector del socialisme colomenc, que arribà a fer-se amb els mecanismes de poder de l’organització local del PSC i en desplaçà els del sector «unitari», «obiolista» o «nacionalista» del partit, més endavant acabà perdent el control del partit a Santa Coloma. Els membres més destacats acabaren tornant als seus llocs d’origen, però després d’haver contribuït de manera destacada a l’elaboració i la recollida de signatures de l’anomenat «Manifiesto de los 2.300», en defensa de l’ús de l’idioma castellà a Catalunya.
LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal
