Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular
Eugeni Madueño
A la darreria de 1976 els ambients polítics de la ciutat, ja perfectament definits, vivien moments d’enfrontament entre els qui veien en els partits organitzats l’única via i la clàssica per accedir al poder, i els qui situaven aquest potencial en les organitzacions de base i populars, perquè entenien que els partits clàssics representaven més els propis interessos i els de les seves estructures organitzatives que no pas els de la població de la qual pretenien el liderat.
Aquesta necessitat de desmarcatge de les organitzacions partidistes ckissiques ens dugué a qualificar durant alguns mesos Grama com a «revista popular de Santa Coloma». La decisió fou més una reacció a la por que els lectors ens identifiquessin amb la línia concreta d’un o d’uns partits, que no pas la conclusió d’una llarga meditació. Tanmateix, Grama s’esforçà —parlem de l’octubre de 1976— a redescobrir els lectors dels barris i a anar al davant de les reivindicacions dels veïns. Una bona part dels qui formaven l’equip de la revista —tant de la redacció com de l’administració— expressaven així la seva resposta a una època superada feia poc i en la qual no se’ls havia tingut en compte, ni a l’hora de decidir els temes ni a l’hora de definir la línia editorial, malgrat que tots estàvem embarcats en la mateixa empresa.
El canvi va suposar, per tant, una major identificació amb el que era la realitat de la revista en aquell moment, i no, com ja he dit, l’adopció d’uns plantejaments diferents. E1 partit que menys activament havia influït en la línia de la revista fins en aquell moment resultà ser el que objectivament sortí beneficiat de la crisi. Em refereixo al PSUC, el qual, a causa d’una major implantació a la ciutat i de la seva capacitat de reacció en diferents fronts, no es veia, com els altres, en la necessitat d’abocar tot el seu potencial a Grama. Això, unit al fet que —torno a invocar l’objectivitat— la seva capacitat d’acció generava més notícies que la resta de grups, el dugué, per un motiu o altre, a tenir més presència informativa en la revista.
L’etapa de la Mar com a directora de la revista comença pel setembre de 1976, mes en què Grama demana la dimissió del regidor d’Esports, Pérez Jerez, perquè se n’havia anat amb diners municipals a veure els Jocs Olímpics de Montréal. És el mes en què donem compte de la denúncia presentada pel director de l’Acadèmia Jacint Verdaguer contra la nostra companya redactora en cap, Agustina Rico, per una informació que havia publicat a El Correo Catalán. Per aquesta informació, que en Sayrach havia publicat a Grama, i una altra sobre el mateix assumpte apareguda a Catalunya-Exprés, redactada per en Rodolfo del Hoyo, el mateix conegut propietari ens tornà a dur als tribunals, si bé amb sort per a tots ja que la denúncia va acabar oblidada en els arxius judicials.
La major presència del PSUC es nota a partir d’aquest època. Publiquem una entrevista amb l’històric Manuel Pérez Ezquerra que coincideix amb la campanya comunista per «imponer la legalidad». Més endavant apareixerien altres intervius amb la Teresa Pàmies i en Gregorio López Raimundo que contribuïren a difondre la idea de la nostra vinculació amb l’esmentat partit.
Així semblà que ho entenia també l’esperpènticament cèlebre Paco Villora, abreviatura familiar de Francisco Herodes Hernández Villora, qui pel setembre de 1976 publicà a la revista Fuerza Nueva un article deliciós titulat «Santa Coloma, nido de comunistas», veritable premonició d’allò que reflectirien les urnes en les eleccions municipals, en el qual incloïa, com a part important d’aquest niu, la redacció de Grama.
La Mar Fontcuberta inicià la publicació de diversos articles sobre la història del catalanisme polític i l’autonomia catalana on es donava compte de la participació dels colomencs en el procés de construcció nacional de Catalunya. Per primera vegada vam saber que el 1931 un 90 per 100 dels colomencs havia votat a favor de l’Estatut de Nuria. Des d’aquell moment, l’actitud de la revista entorn d’aquest tema i el de la integració de la població immigrada a Catalunya quedà clarament exposada en les nostres pàgines. Cap dels avatars que per aquesta causa succeirien després a la nostra ciutat no podria agafar-nos desprevinguts.
AIXÍ FÈIEM «GRAMA»
En el període que va de mitjan 1976 a març de 1979 els canvis en l’estructura organitzativa de la revista són continus i accelerats. Els redactors en cap exerceixen com a tals, animats per la delegació de funcions de la directora, que es limita a assistir a les reunions setmanals i a llegir els originals conflictius abans de lliurar-los a la impremta.
L’equip, especialment a l’administració, creix amb noves incorporacions. Augmentar les subscripcions i les pàgines de publicitat en són els objectius. Fem actes de presentació de la revista als barris i aprofitem qualsevol motiu per muntar paradetes on venem el número del mes i regalem els exemplars endarrerits. Un equip de voluntaris va casa per casa per donar a conèixer la revista i per convidar els ciutadans a subscriure-s’hi. D’altres fan el mateix recorregut per cobrar les subscripcions anuals. Iniciem una tradició publicitària que ens donarà suficients beneficis per cobrir les pèrdues. Fent-ho coincidir amb les festes majors realitzem encartaments publicitaris especials que compten amb la bona acollida dels comerciants locals. Una cosa semblant ocorre amb els esdeveniments esportius. Pel juny de 1978 aconseguim treure un pòster a tot color de l’equip que ha portat la UDA Gramenet a la categoria regional preferent. L’elevat cost del pòster, el paguen les cases anunciants.
Els plantejaments empresarials es completen amb l’adquisició de material i d’un automòbil furgoneta que ens és imprescindible per anar a Barcelona, on sempre hem tingut les impremtes, i fer el repartiment setmanal de les revistes als quioscs de la ciutat. La consecució d’aquell automòbil marca una fita en les aspiracions de Grama. En uns quants anys havíem passat d’arrossegar un dèficit que algunes vegades havia arribat al mig milió de pessetes, a poder comprar un cotxe. Pel març de 1977 arribem al número 100 i, tal com era tradicional en els grans aniversaris, la nostra pròpia activitat es converteix en notícia. Així explicàvem als lectors com es feia Grama en aquella època:
«Alguien dijo un día que el hecho de que un diario saliese cada día era práticamente un milagro; tanta era la complejidad del trabajo y el poco tiempo en que debía realizarse. Nosotros, aquí y ahora, hemos de decir a nuestros lectores que si Grama sale a la calle cada mes, no es ningún milagro: nuestro trabajo nos cuesta. Y a parte del trabajo, algún que otro trasto que la redacción nos tiramos mutuamente por la cabeza. Lo cortés no quita lo valiente.»
Los lunes, a las 10,30 de la noche es la cita, pero no hay manera de que la redacción se reúna antes de las 11. Los más serios protestan. “Eso no es puntualidad”. La gente llega a todo correr, muchos directamente del trabajo, con el bocadillo en una mano y la botella de cerveza en la otra. Grama se piensa generalmente entre mordisco de pan y trago al canto, muchas veces compartido entre dos o tres personas: los “grameros” somos tan impuntuales como colectivos.
»La elaboración de Grama tiene tres etapas bien definidas: primero se deciden y encargan los trabajos: después se fija una fecha de entrega, que pocos de los redactores cumplen, y por última se da una fecha límite que va precedida de regañinas, llamadas por teléfono y broncas (los trastos por la cabeza a los que aludíamos antes), hasta que por fin se logra tener en una carpeta todo el contenido de lo que será el próximo número. En la etapa 3 (la más peliaguda) los redactores jefes repiten que esto no puede ser, que somos poco serios, que así no se trabaja, etc. Y la gente se excusa diciendo que además de Grama tienen la reunión del barrio, o de la fàbrica, o de la escuela, que es mucho trabajo, que lo harán enseguida, etc., etc. Unos y otros, por supuesto, tienen razón. Estas disputas nos las conocemos de memoria todos los que llevamos en Grama algunos años y sabemos que por el momento (aunque esperamos que pronto pueda cambiarse) son inevitables. Los redac-tores de Grama, en su inmensa mayoría son gente vinculada a Santa Coloma por múltiples vínculos: asociaciones de vecinos, boletines de barrio, etc. Y muchas veces no llegan a todo…
«”Sí, sí, mucho rollo”», dicen los más serios (que los hay), pero aquí hay que entregar las cosas a tiempo. Las asociaciones de vecinos son las asociaciones de vecinos y Grama, Grama. El argumento es contundente y no admite réplica. Y cuando lo esgrimen los responsables de sección se entra en la etapa de la locura: Pastor tiene que hacer fotografías a todo pasto, empiezan a llover noticias de Eulogi y Rodolfo para la “Plaça de la Vila” o para “Notas y Contranotas”. Gabriela empieza a llamar por teléfono a Eugenio, Mar, a Marcelo, Agustina, Roberto o Maria José para que entreguen su artículo. Mientras, Pedro y Montenegro buscan páginas de publicidad de debajo de las piedras, y María Angeles, Gabriela y Pere Farreras empiezan a confeccionar a marchas forzadas sumergidos en un montón de papeles, tijeras y grabados. A todas estas y a punto de cerrar el número, alguien se da cuenta de que falta el “Comic”. Empiezan las llamadas a Alfonso López, que al fin se presenta con su tira de historietas y su montón de “Butifarras” para repartir entre el personal.
»Esto sucede casi todos los meses. Cuando llevamos el número a la imprenta nos dicen que estan hasta el gorro de todos nosotros y nos dan una palmada en el hombro. Tanto ellos como nosotros nos hemos llegada a acostumbrar a esta historia, un poco de locos, que se repite número tras número, año tras año. Y que puede agravarse en la perspectiva del Grama semanal. Pero no nos asustamos: cada uno de los componentes de la revista seguimos empeñados en poner al servicio de Santa Coloma nuestra pequeria (o gran locura).»
La recerca d’una millor qualitat d’impressió i la voluntat els terminis de tancament per poder escurçar el temps entre el lliurament de l’últim original i la sortida ens porta a canviar d’impremta, i, per imperatius d’aquesta, de format. Pel juny de 1978 introduïm tot el procés de confecció de Grama al sistema offset, amb la qual cosa guanyem en qualitat d’impressió i en agilitat.
A la darreria d’aquest mateix any tenim la maquinària a punt per convertir-nos en setmanari: el suficient nombre de persones a la redacció disposades a córrer l’aventura i la infractructura necessària per comprometre’ns a quadriplicar la feina de cada mes.
En aquesta època exerceixen de coordinadors o de redactors en cap l’Agustina Rico i jo mateix, i més endavant, durant poc temps, l’Àngels Gallardo. En la perspectiva del setmanari i de la concreció del treball que hauria de realitzar a partir de llavors, el novembre de 1977 la redacció em nomena director executiu. D’aquesta manera, un redactor sense títol oficial de periodista assumeix les funcions de direcció, tot i que per imperatius de la Llei de Premsa ha de continuar sortint com a director responsable un periodista titulat.
La Mar Fontcuberta opta per «deixar-nos» el seu carnet professional i per delegar-nos totalment les funcions.
ÈPOCA D’ELECCIONS
L’actitud política de la revista davant l’activitat partidista que es genera fora, centrada aquests anys a preparar les eleccions, es manté en les coordenades de donar suport a les opcions d’esquerra d’una manera ostensible. En el referèndum per a la reforma política de desembre de 1976 informem de les diferents opcions en lliça, però ens pronunciem clarament per l’abstenció. «Ni sí, ni no; nada» es titula l’editorial d’aquest número. El mes de juny de 1977 reproduïm a la portada un cartell editat durant la República en el qual es dentana el vot per a l’esquerra. El cartell és la resposta a la pregunta que fem en la mateixa portada: «A quién votar en Santa Coloma». El mes següent, satisfets, ens fem ressò dels resultats. Editem com a regal un dibuix de Joma amb la frase «En Santa Coloma, GANARON LOS ROJOS», que representa una balança en la qual el pes del poble damunt d’un dels plats llança enlaire tres desconcertats representants de la dreta política.
Pel que fa a les relacions amb el poder local municipal, es passen moments de transició en què s’intensifiquen les crítiques, atès el caràcter d’interinitat que sembla tenir l’Ajuntament. Per l’agost de 1977 les crítiques contra l’alcalde es refermen. Vivim en vigílies electorals. Donem compte d’una denúncia presentada al Govern Civil en la qual s’acusa Blas Muñoz de no pagar a Hisenda els impostos dels seus nombrosos habitatges. La denúncia es converteix després en un assumpte insospitat. Es descobreix que el text acusatori s’ha presentat firmat pel nostre company i líder socialista local Joan Carles Mas, qui al seu torn s’assabenta que ha emprès accions legals contra l’alcalde quan se li retorna la instància perquè hi falta una pòlissa de cinc pessetes. «Algú» ha suplantat la seva personalitat per posar en evidència l’alcalde. Tot porta a pensar que han estat els mateixos companys de consistori els qui han obsequiat Blas Muñoz amb aquest regal, tot i que la veritat no es va arribar a descobrir mai.
El procés de descomposició de l’Ajuntament en els darrers mesos de vida és total. Tanmateix, en Blas Muñoz aguanta tota mena d’improperis pensant, potser, que la història li farà justícia. Però els qui escrivien les pàgines d’aquells anys d’història es trobaven en aquells moments confeccionant l’alternativa al desenvolupament futur de la ciutat. Un grup de tècnics urbanistes, encapçalats per en Xavier Valls, havien posat en marxa, a instàncies de les associacions de veïns i dels centres socials i culturals de la ciutat, el que se’n va dir Plan Popular, alternativa als plans de desenvolupament de Santa Coloma, que hauria de servir serveix— al futur ajuntament democràtic com a instrument director de les inversions que s’haurien de fer a la ciutat.
Pel novembre de 1978 Grama publica el resum periodístic del Plan Popular. N’il·lustra la portada un dibuix de Francesc Artigau realitzat expressament, amb el lema «Salvem Santa Coloma». De l’esforç popular, en sorgeixen els brots que impulsen una nova ciutat d’estructura idíl·lica i humana.
Els dos últims números de l’etapa mensual es dediquen a les imminents eleccions generals i municipals. En el número de febrer de 1979 s’anuncia en portada que el proper alcalde de Santa Coloma serà mestre (Jesús Vicente, cap de llista dels socialistes) o capellà (Lluís Hernández, del PSUC). En el següent, de març de 1979, es dediquen totes les pàgines a informar sobre les candidatures que es presenten a les eleccions generals. En un article titulat «Nos votarà sin saberlo», Grama es congratula que una bona part dels candidats colomencs hagin passat per la redacció de la revista. Era el cas de Carles Viñas (CDC), Antoni Antonijoan (PSC-PSOE), Jaume P. Sayrach (independent pel PSUC), Gabriela Serra (MCC/OEC), Lluís Hernández (PSUC), Joan Carles Mas (PSC-PSOE), José María —Chema— Corral (PSUC) i Antonio Titos (PSUC).
No voldria cloure aquesta densa etapa de la vida de la nostra revista sense explicar una anècdota ocorreguda en aquella època. Cap al final de 1976 un diari de Barcelona publica una notícia segons la qual el partit que Manuel Fraga intenta posar en marxa a tot l’Estat, Reforma Democràtica, havia mirat de comprar Grama. La notícia, per increïble, no mereix ni una nota aclaridora. Malgrat això, la intenció d’un partit d’adquirir la nosta capçalera era certa. Havia estat el Reagrupament Democràtic de Catalunya, i la semblança de les seves sigles amb les de l’organització fraguista havia induït a error el periodista.
Una delegació del Reagrupament, que tenia per líder Josep Pallach, s’havia entrevistat amb en Sayrach per fer-li l’oferta. Es tractava d’iniciar una publicació periòdica d’àmbit nacional català a partir del nom i la trajectòria que s’havia forjat Grama. Un dels oferents havia estat en Martí Jusmet, actualment delegat del Govern de l’Estat a Catalunya.
Quan comentem la notícia en les planes de Grama, ho fem en una seccióde xafarderies i de desvergonyiments creada en aquella època, «Los cerros de Ubeda», i afirmem que «Grama, como el cariño verdadero, ni se compra ni se vende».
LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal