Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular
Eugeni Madueño
A mitjan 1972 la revista surt amb més d’un mes de retard respecte de la data que consta en la capçalera. Les notícies es fan velles abans de veure la llum. L’Antonijoan, responsable de l’administració, munta un sistema complex de distribució de subscripcions basat en equips de joves, la majoria propers a les parròquies i als cercles jocistes, que es comprometen a distribuir la revista cada mes. Per a ells és «una manera de fer alguna cosa positiva», «una forma de compromís social»; per a nosaltres un mitjà inaudit de distribució i difusió.
En el número extraordinari de juliol i agost, tres mesos abans que acabés la revisió del Pla Comarcal d’Urbanisme de 1953, publiquem un estudi urbanístic complet sobre Santa Coloma realitzat per Estudio de Urbanismo y Sociología de Madrid per encàrrec dels centres socials i les parròquies de la ciutat. L’estudi obeïa a la necessitat de conèixer, primer, la realitat colomenca i després intentar transformar-la.
Amb la difusió de l’estudi a través de Grama, que l’adapta a un llenguatge periodístic viu i directe, aconseguim el primer èxit periodístic que ens dóna publicitat de franc a tota la premsa espanyola. De les conclusions que va publicar Grama se’n feren ressò tots els diaris de Madrid i de Barcelona, les agències de notícies i les emissores. Santa Coloma, considerada ja com a «ciutat roja», demostrava amb xifres que necessitava 590 milions de pessetes per asfaltar els carrers, un hospital de districte amb 413 llits, escoles; mentre les immobiliàries havien obtingut en un any 1.700 milions de beneficis nets dels pisos que s’havien edificat en el terme municipal.
A l’èxit pel contingut, s’afegia l’encert que havia tingut l’Antonijoan en realitzar la portada. Un simi enorme —King Kong—, en el qual volíem veure la societat capitalista i el poder polític, destruïa sense pietat el nostre escàs patrimoni arquitectònic; a sobre una llegenda esquerdada que advertia: «Santa Coloma, en peligro».
En els tres mil exemplars d’aquest número especial, hi afegirem encartaments en els quals únicament hi havia informacions sobre l’estudi, que després es difongueren entre la població, grups, parròquies i organitzacions clandestines. Com a instrument d’agitació i de conscienciació, Grama prestà aleshores un dels millors serveis. Tant que, per l’octubre d’aquest mateix any —1972—, i, segurament, veient que tenir un director periodista no aplacava els ímpetus de l’equip de redacció, el Ministeri d’Informació i Turisme —a partir d’ara MIT, perquè l’hauré d’anomenar moltes més vegades— ens adverteix per primer cop que «nos salimos del objeto registral de la revista».
L’amenaça oficial és preocupant. Presència, de Girona, i moltes altres publicacions moriren per motius semblants. Sortien dels objectius per als quals havien obtingut l’autorització. En el nostre cas, la «formació cívica i moral dels lectors».
En Roma, com a director, força aleshores una línia d’exigència informativa i de contrast de les informacions i les fonts. S’esforça perquè «no puguin pescar-nos», i es dedica no tan sols a «figurar» com a director, sinó que també en fa. Gràcies a ell alguns periodistes de Barcelonà, atrets pel renom que Grama té entre els cercles de periodistes democràtics, s’incorporen a la redacció. Els dibuixants Joma i Alfons utilitzen el còmic com una forma més d’expressió dins de la revista. Les planes de Grama s’obren a temes més relacionats amb la política catalana que no pas amb les vicissituds concretes de Santa Coloma.
Pel novembre de 1972 un col·laborador de la redacció i responsable de l’equip de repartiment de les Oliveres, i rector del barri, en Lluís Herrthndez, és apallissat quan va en una manifestació de protesta per les condicions socials del barri, denunciades a Grama. El mes de gener de 1973 un Consell de Guerra militar jutja quatre colomencs acusats de participar en les manifestacions per l’ambulatori. Tres en resulten absolts i el que fa quatre, en Francisco Casas, és condemnat a sis mesos de presó. Una altra colornenca, la Júlia Mourín, mor per manca de sang a l’ambulatori nou.
Grama arriba al número cinquanta denunciant aquests fets i amb ámbits renovats per continuar fent-ho. Les bodes d’or, les celebrem empaperant la ciutat amb cartells de tres tipus, una vegada més obra del nostre artista part cular, l’Antonijoan, i de la seva capacitat de fer funcionar el tallant i el linòleum. En un d’ells es diu que Grama és la revista que «viu» a Santa Coloma. I es posa entre cometes el «viu», per donar a aquest verb tots els seus significats possibles. Quan arribem al número cinquanta, hem editat 734 fulls, hem realitzat 37 entrevistes, 9 taules rodones i 42 pàgines d’informació esportiva.
EL «CHE», AMB COLOR VERMELL DE FONS
De l’equip fundador només resten en Sayrach i l’Antonijoan. El 1973 és l’any de les denúncies contra l’especulació urbanística i del ressorgiment de la lluita sindical obrera. En Xirinacs fa dues vagues de fam. El Govern suspèn l’autonomia universitària. Es realitza el V Congrés Sindical; Carrero Blanco assumeix la presidència del Govern; Don Juan Carlos visita Barcelona; s’obre el judici contra deu membres de la coordinadora de CC.OO. i la policia deté 113 persones que assisteixen a la reunió de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Maria Mitjancera.
Gràcies als informes d’en Xavier Valls, Grama denuncia per primer cop l’intent d’edificar a Can Sam. Es dóna a conèixer que els propietaris dels terrenys esperen aconseguir 447 milions de benefici i que les immobiliàries s’embutxacaran 448 milions més. Per calcular-ho s’utilitza el llibre Preus del sòl a Catalunya d’Ernest Lluch.
Les denúncies es completen amb el número d’abril, on s’informa àmpliament de la mort de l’obrer Manuel Fernández Márquez a conseqüència dels trets de la policia quan es manifestava pels voltants de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs. En el mateix número s’inclou un informe de l’Agustina Rico sobre les darreres hores del «Che» Guevara. La portada, composta sobre un fons de color vermell intens amb la cara símbol del «Che» de grans dimensions acaba la paciència del MIT. Tornen a obrir-nos expedient per infringir l’article 2 de la Llei de Premsa, per difondre l’avantprojecte de plataforma reivindicativa dels treballadors de la construcció que comprèn «els drets de reunió, d’assemblea, d’associació i de vaga» i per publicar un tema que surt del nostre objectiu registral: la vida del «Che».
Mesos després, quan Agustí de Semir —acompanyat per en Roma i en Sayrach, aquest darrer vestit de clergyman— intentava deslliurar-nos de la sanció en un despatx de la judicatura, a Madrid, un director general li havia deixat anar: «Es que ya está bien, no se conforman esos chicos con hablar de este comunista, sino que, encima, lo ponen en la portada y completamente en rojo».
De les «excursions» que va haver de fer en Semir a Madrid per intentar convèncer els jerarques del MIT que en el fons érem bons nois, tot i que una mica impulsius, en fi, la joventut, ja se sap, en podria escriure tot un capítol.
AMB EL MOVIMENT OBRER
La incidència dels temes laborals en aquesta època obliga a donar-los un tractament específic. Es crea la secció «Grama-laboral», dels continguts de la dual se n’encarrega el director, i la secció «El abogado en Grama» de consulta jurídica, que dirigeix l’advocat laboralista Agustí Figueras. D’aquesta manera, la crítica als plans d’expansió urbanística i la lluita per mirar de frenar l’avanç de l’especulació, que deixa la ciutat gairebé sense zones lliures, es combinen amb l’atenció a la conflictivitat laboral i també, per primera vegada, a les activitats de l’Ajuntament.
El desembre de 1973 denunciem l’intent de construcció de la zona del motocross. Els informes de Grama serveixen als dirigents polítics dels barris per organitzar actes informatius i assemblees de veïns. En una d’elles, realitzada a la parròquia del Raval, dos periodistes de Grama són retinguts juntament amb altres veïns per la policia. Aquesta actuació policial i els esdeveniments que viu el país —arrest domiciliari de Monsenyor Añoveros a causa d’una carta pastoral, assassinat de Carrero Blanco, execució de Salvador Puig Antich i Hein Chez— provoquen accions de protesta per tot Santa Coloma. Se succeeixen les tancades a les parròquies, les manifestacions als barris i l’agitació social en tots els fronts.
Pel març de 1974, coincidint amb el dijous gras, els veïns ocupen massivament els terrenys del motocross i aquest mateix mes es realitza un boicot als autobusos que comuniquen amb el metro en protesta per la puja del bitllet a 6 pessetes. Grama no pot informar puntualment d’aquest cúmul enorme de notícies i aquesta limitació crea frustració a la redacció, que es veu obligada a explicar a tall de resum allò que ha passat un mes abans.
La il·lusió que es té en la possibilitat de comptar algun dia amb un setmanari dilueix aquest sentiment de frustració i, mentrestant, alguns dels periodistes més actius exerceixen com a corresponsals dels diaris de Barcelona, on sí que poden, amb les limitacions que ja es poden imaginar, informar diàriament d’allò que ocorre en la conflictiva Santa Coloma.
CONTRA LA PENA DE MORT
És durant el maig d’aquest conflictiu 1974 quan Grama inicia una campanya particular contra la pena de mort, que recolza en un fet que va viure de prop. José Sanjulian havia estat condemnat a la pena capital per haver donat mort a Joaquín Soto, un afer que se’n va dir «el crim del camí de Badalona». Les autoritats militars, en aplicació de la legalitat vigent, s’entestaven a executar el reu, mentre la mateixa família de la víctima, colomencs del barri del Fondo, demanava la commutació de la pena. L’esforç realitzat per Grama i per altres entitats que s’afegiren a la campanya va ser positiu. Sanjulian fou condemnat finalment a trenta anys de reclusió en una presó on es pogué acollir al règim obert i d’on, per cert, s’escapà.
En aquest mateix número en què demanàvem la commutació de la pena de Sanjulian, publicàvem uns altres dos treballs que tampoc no degueren agradar als censors del MIT. L’un, el còmic titulat «Santa Coloma, deshechos», en contrast amb la secció «Santa Coloma, hechos», en el qual aparei-xien diversos acudits; entre ells n’hi havia un on es veien les autoritats vestides de frac i barret de copa inaugurant uns blocs de pisos que s’aguantaven amb reforços d’obra i policies situats a la part de darrere. L’altre, una informació sobre l’incendi de la fàbrica Haissa, a Badalona, on va morir una veïna del Fondo, la Paquita Vico. Del text d’aquesta informació, n’he subratllat un paràgraf que considero significatiu de l’esperit que ens encoratjava en aquella època: «Fue entonces cuando un obrero, encaramado en el terraplén superior, improvisó un discurso y lanzó la pregunta que todos nos hemos hecho: ¿Quién tiene la culpa de estas muertes? A la que la gente respondió: ¡la fabri-ca!».
Preciositat literària a part, les instal·lacions no tenien sortida de seguretat ni les condicions mínimes de protecció.
A causa d’aquests tres treballs resultaren processats el director, Humbert Roma, els redactors Jaume P. Sayrach i Agustina Rico, i els dibuixants Alfons i Joma, als quals s’acusava d’infringir l’article 556 del Codi Penal.
La resolució d’aquest nou cas provocà força informacions i comentaris en la premsa de l’època, pel fet que el mateix fiscal, a la vista de les proves presentades, decidí demanar l’absolució per als processats, per la qual cosa el judici es resolgué favorablement. Més tard, el mateix fiscal va recórrer la sentència al·legant que faltava una coma en el seu exemplar del Codi Penal, que modificava el sentit de l’article esmentat. El judici s’hagué de realitzar de nou davant el Jutjat d’Instrucció número 3 de Barcelona i la sentència tornà a ser absolutòria.
LA FI DE L’ERA PORTA
Un altre aspecte que centrava l’atenció de Grama en aquella època —parlem del juny de 1974— era l’activitat municipal, bastant animada després de la incorporació a l’Ajuntament del regidor falangista, confident de la policia, joseantoniano, Manuel Matés Morales. Aquest personatge controvertit, que influí de forma notable a propiciar l’apropament de la premsa als afers municipals, encara que només fos per utilitzar-la per a les seves esperpèntiques finalitats polítiques, aconseguí desdramatitzar la relació dels periodistes amb el poder local. Matés facilità informacions sobre l’equip municipal mateix que resultaren de molta utilitat als periodistes i a l’oposició democràtica. Un cas semblant es donà amb el regidor Baena, avui ja mort, i amb algun altre dels qui a darrera hora van fer seus els ardors democràtics intentant inútilment de rentar la seva imatge.
De les lluites internes prèvies a la descomposició final del govern municipal presidit aleshores per Joan Porta Bussons, Grama se’n féu ressò a partir del setembre de 1974, coincidint en el temps amb les directrius d’alguns partits polítics a la clandestinitat de penetrar en les instàncies de poder franquista per intentar de rompre-les des de dins. Així, Grama va poder denunciar, entre altres coses que resultarien llargues d’enumerar, que l’alcalde Porta era el responsable que no s’autoritzessin les associacions de veïns de la ciutat, perquè no hi havia donat el preceptiu vist-i-plau al Govern Civil. Va desemmascarar les relacions personals i familiars que hi havia entre alguns regidors i els negocis especulatius del sòl i la construcció que es van dur a terme, o que eren en vies d’execució, a la ciutat.
Però potser l’exemple que il·lustra més bé aquesta oposició de la revista a les actuacions municipals se circumscriu a l’afer de Can Sam, la urbanització del qual fou aprovada pel Ple municipal de novembre de 1974. Un cop acomplert allò que semblava el seu últim objectiu important, en Joan Porta anuncià la intenció de dimitir —segons va dir ell— o fou cessat —segons l’altra versió— pel governador civil d’aleshores, en Rodolfo Martín Villa. La decisió del governador era motivada, segons les seves pròpies paraules, pel caos administratiu en què es trobava l’Ajuntament denunciat reiteradament a la premsa. Un mes després era nomenat el nou alcalde, en Blas Muñoz Blaya, fins llavors i des de feia molt de temps, regidor de confiança de Porta mateix i un home relacionat directament amb els mateixos interessos econòmics que havia defensat el seu antecessor en el càrrec. Malgrat això, les relacions entre el itot, alcalde i la premsa experimentaren un gir de 180 graus. En Blas Muñoz no tan sols tancà definitivament Gramanet al cap de poc d’assumir el poder, sinó que va dir que venia disposat a obrir les portes de l’Ajuntament als informadors.
La resposta de la premsa no es féu esperar. La pogué comprovar ell mateix justament el dia que prenia possessió davant les autoritats civils. El Diario de Barcelona publicava aquell matí una informació segons la qual el nou alcalde havia estat denunciat pels promotors de la Suïssa Catalana del Montseny per un presumpte delicte d’usura.
A pesar d’això, en Blas va aguantar.
LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal
<<< Pàgina anterior: ‘Els primers anys d’agitació, lluita i moviment obrer‘
>>> Pàgina següent: ‘La inevitable politització’