Alba Gómez
Fòrum Grama, juny 2002
[dropcaps type=’normal’ font_size=’62’ color=’#303030′ background_color=” border_color=”]J[/dropcaps]osep Lluís Sànchez Palacios va néixer a Barcelona però amb quatre anys els seus pares, d’origen andalús, el van dur a viure al barri del Fondo. Està casat amb la Mar i té dos bessons, l’Abel i la Carla. De jove, va ser membre de la Jobac, monitor d’esplai, i president del consell de Joventut. Ha treballat al servei d’informació del Casal de Joves del Mas Fonollar i al departament de Cultura del consistori. Des de l’Ajuntament on treballa de tècnic del recent de Solidaritat i Cooperació, planteja que la solidaritat ha de ser una prioritat a la nostra societat, com ho és el medi ambient.
– Què pot fer un Ajuntament per la solidaritat?
– Promoure la pràctica solidària i desenvolupar-ne el sentit, donar informació i formació i fomentar els canals perquè es puguin portar a terme tasques educa-tives.
– I això no és més aviat feina de la societat civil, de les ONG?
– Ha de ser un treball conjunt però l’administració en té l’obligació. El proble-ma és que és una tasca molt recent i està poc desenvolupada. Encara existeix la percepció que la solidaritat és sectorial i marginal i que els que hi treballem som els quatre especialistes del departament de Solidaritat i Cooperació o les Ong. El repte és fer una solidaritat integral que afecti tots els polítics i treballadors. Un Ajuntament solidari és el que no només destina diners a ajuda internacio-nal sinó que planifica l’urbanisme, l’es-port, el comerç, etc. des d’un punt de vista solidari.
– I en quin moment es troba la ciutat?
– Ara s’han consolidat les reivindicacions històriques com el 0,7. També hem assolit el repte de que entitats i ciutadans opinin i participin al Consell de Cooperació, però estem en un punt d’inflexió. A nivell local s’han assolit els objectius però a nivell estatal hi ha hagut un retrocés, perquè l’aportació als països pobres ha baixat i la solidaritat que es fa és de pitjor qualitat. Quan parlem del fracàs de la cooperació ens referim a l’estatal, a la ONU, la cooperació descentralitzada, la que fem els ajuntaments i les organitzacions de base és més efectiva.
– A la ciutat hi ha molts grups i tots fan la seva petita guerra.
– Ningú diu que a la ciutat hi hagi massa videoclubs, o grups de música o de teatre, aleshores perquè critiquem que hi hagi molts grups de solidaritat? És cert que han de treballar coordinats, participar en xarxa. El grup que es preocupi pel Kurdistan ha de conèixer el grup que treballi per Turquia, però no em sembla negatiu que cadascun d’ells tingui la seva guerra, tots constitueixen la mateixa solidaritat.
– Enlloc de crear petits grups locals que amb prou feines funcionen, no és més pràctic que els qui volen actuar s’afiliïn a ONG de pes?
– Les ONG grans no tenen tanta estructura com ens pensem. Entrar en contacte amb aquests grups vol dir buscar el responsable, explicar-li que hi vols treballar, i quan el trobes tampoc no et dóna una feina concreta a fer. Quan tens ganes ser solidari necessites respostes immediates.
– Potser caldria plantejar-se crear un directori de la solidaritat, així com existeix un mapa sanitari, doncs un referent global per la solidaritat de Santa Coloma.
– Sí cal un pla general on hi participin totes les persones, que impregni tota la societat més enllà de l’Ajuntament i els grups solidaris. La solidaritat no consisteix només a fer més projectes o donar més diners, cal participar en xarxes, pensar nous objectius i integrar problemes que ens afecten directament, com la immigració. El model seria una mica el de l’ecologisme. Fa poc els ecologistes eren els quatre que volien salvar balenes i ara tots estem compromesos amb el medi ambient, en la vida diària, amb el reciclatge, amb l’estalvi d’aigua, i d’energia.
– Perquè el desgast del planeta ens afecta directament però la pobresa només afecta als altres.
– Doncs això és greu, el tercer món amb la immigració ja ha arriba a Santa Coloma. La pobresa ja ens afecta directament.
– La solidaritat està de moda?
– La solidaritat té un factor de moda, però més perillós seria que es passés de moda. El que em preocupa és que les persones siguin consumidores de solidaritat però no s’hi impliquin. Jo observo que hi ha molts colomencs que van a les xerrades però no s’impliquen en accions concretres ni en els grups.
– I a què es deu?
– Hi ha dues raons. En alguns casos es tracta de gent jove que no té tradició en la participació social, que no està acostumada a anar a reunions, a dedicar-hi temps, en segon lloc passa que la solidaritat encara és un tema molt secundari. Molt dels qui s’hi dediquen no la consideren una prioritat sinó una tercera o una quarta activitat en la vida diària. Això no passa per exemple amb el món de l’esport.
– Creus en un món més just?
– És possible i necessari. M’agrada el lema. Enlloc de grans plantejaments polítics i ideològics hi ha petits projectes molt bàsics, que et confirmen que solidaritat és un bé escàs que s’ha fer de créixer.
Impulsor de “Huayna”
Em trobo amb el Josep Lluís un dissabte a la tarda, a Can Sisteré, en un recital de poesia africana d’Aigua pel Sahel. No hi ha cap acte d’aquesta mena que li passi per alt. En Josep Lluís és un tècnic expert, Màster en solidaritat. Un rar exemple de persona que viu per ajudar els altres. Amb tot confessa que l’interès pel món de la cooperació se li va despertar de la forma més típica, “va ser a arrel d’entrar en contacte amb el tercer món, en un camp de treball a Villa el Salvador, Perú. És normal que aquesta mena d’experiències et canvi’in la vida i que quan tornis vulguis fundar una ONG per arreglar el món”. Així va néixer l’associació d’Amistat amb Amèrica Llatina “Huayna”, que vol dir la muntanya jove, aquella més punxeguda que es veu des del Machu Pichu y a que al Josep Lluís li suggeria, dinamisme i joventut, és a dir “valors positius”. Li plantejo si el model d’aportació material no està desfassat, si no és pura caritat que no soluciona res i em respon contundent: “posar en discussió l’ajuda material és estèril, la petita ajuda material és molt important. Saps que no és la solució però és una eina que serveix per treballar i conscienciar la gent”.