Jaume-P. Sayrach a finals d’octubre de 2019 compleix 90 anys. El grup Amigues i Amics de J-PS han organitzat un acte el 9 de novembre a les 6 de la tarda a la Biblioteca del Fondo, per festejar-ho. Els de Jaume són més de 54 anys a Santa Coloma de Gramenet. José A. Quintillà l’entrevista al butlletí núm. 20 d’En el Fondo, del que Sayrach és promotor.
José A. Quintillà
Estas content amb la celebració de la festa?
Em fa il·lusió celebrar l’aniversari amb les persones que en una etapa o altra hem viscut junts molts moments. Als organitzadors els he demanat que la festa fos oberta a tothom, i que sobretot s’evoquin les persones i les coses en les que ens hem trobat.
Quan vas arribar a Santa Coloma?
Al setembre de 1965, em va enviar el bisbe, coneixia el meu desig de treballar en barris pobres i a prop del món obrer. Venia d’una estada de dos anys a Roma, on vaig treure la llicenciatura de Teologia. Abans havia estat de vicari a Vilafranca del Penedès i al Poblenou de Barcelona. A la ciutat de Santa Coloma no hi havia vingut mai, tot i que havia fet catequesi al barri del Bon Pastor, que pertanyia a Santa Coloma, i n’era rector mossèn Joan Cortina.
Quina impressió et va fer el Fondo?
Quan vaig arribar-hi vaig quedar impressionadíssim per l’estat del barri, amb mancances de tota mena. Vaig veure persones que patien, persones arribades d’Andalusia, d’Extremadura, de molts llocs d’Espanya… que aquí trobaven treball, sovint en feines molt dures i molt mal pagades. Al Fondo captaves la realitat de la persona humana, amb tot el seu patiment. Vaig intentar estar el més a prop possible de la gent, i que em sentissin amic.
Quan es va inaugurar l’església de Sant Joan Baptista?
L’església es va inaugurar l’any 1967 però la parròquies van fundar-se el setembre de 1965. Nosaltres –els rectors de les quatre noves parròquies i jo– no volíem edificar un temple perquè crèiem que la gent havia de veure l’aspecte humá de la presència de l’Església al barri, abans que els aspectes culturals i religiosos. Però els companys que eren els rectors de les parròquies Major i Santa Rosa ens hi forçaren, perquè se sentien ultrapassats per la feina que l’administració dels sagraments els ocasionava.
El temple parroquial et serví de plataforma per connectar amb la gent.
És cert, des que vam inaugurar el local vam comunicar als veïns que el posàvem al servei del barri. Un exemple seria la utilització de la nau com a biblioteca popular, tabé les moltes reunions que s’hi feien, les obertes i les clandestines…
La parròquia es caracteritzà per la gran afluència de nois i noies.
Una de les decisions dels nous capellans va ser crear la JOC (Joventut Obrera Catòlica) en les nostres parròquies. Això originà una xarxa de joves que s’estengué per tot Santa Coloma. La JOC va créixer molt, i atragué, en aquests barris, un elevat nombre de nois i noies, creients i no creients. La JOC era un moviment jove que funcionava a Europa i a tots els Continents. El que més impactava als joves era l’eslogan que difonia la JOC, que deia “No som màquines ni bèsties de càrrega, som persones humanes; és més, som fills de Déu”. I el lema que sinetitzava l’esperit jocista era “Creure és comprometre’s”, un comproís de treballar per canviar la societat inhumana i injusta, començant pel barri i pel lloc de treball de cada jocista.
Ara també se celebra l’aniversari de Grama, 50 anys de la seva fundació. Tu hi vas ser.
Sí, sempre, sense haver-ho triat, m’he trobat fent revistes. Al col·legi, els alumnes de la meva secció en fèiem una titolada El Filósofo Pepe, que editàvem en un número monogràfic i fet a mà, que ens la passàvem de l’un a l’altre. Jo m’encarregava de posar al volum els textos dels escrits dels companys, i il·lustrar-ho amb algun dibuix. El meu germà Manuel també formava part de la redacció. Els estius els cinc germans fèiem cada any la crònica de les vacances, i al seminari vaig ajudar a fundar les revistes ciclostilades Flama (a Filosofia) i Euge, (a Teologia). I de forma més professional vaig prendre part en la promoció de les revistes Acción, a Vilafranca el Penedès i 4Cantons, a Poblenou.
Per què Grama?
Els capellans que formàvem equip vam creure que una revista ajudaria a aglutinar la gent i que prenguessin consciència de la situació en què ens trobàvem, i treballéssim per redreçar-la. De fet, Grama va fer una gran feina social i política i il·lusionà moltes persones a lluitar per fer una Santa Cloma humana, bonica i justa, malgrat trobar-nos sota una dictadura que ens negava la llibertat. Grama reunia un munt de persones en la redacció, en l’administració, o com a informadors dels diferents barris i com a repartidors de la revista. Del nostre barri del Fondo van sorgirs força nois i noies que formaren part de la redacció.
I com és que arribada la democràcia, plegà?
Sí, morí però no de mort natural. Igual que ara aquesta mena de projectes sorgits de la base social, que no compten amb el suport dels governs municipals. Desaparegut Franco i la dictadura desapareixia “l’enemic comú” i cada partit s’abocà al seu objectiu i crearen els seus mitjans informació, d’autopropaganda.
Llavors vas fundar el Club de Debats, no?
El Club de Debats el vam promoure un grup de persones seguint l’esperit de Grama. Pensàvem que calia seguir amb una plataforma de trobada oberta, que promogués el pensament, el debat i el compromís social. Una plataforma que fugís del dogmatisme, que no fos ni partidista ni confessional. En aquesta línia també amb altres gramers el 1996 vam promoure l’associacio Fòrum-Grama, que va editar la revista del mateix nom, que aribà al número 100, després de deu anys de sortir. Aquesta mateixa línia és la que ens guia als qui publiquem aquest butlletí amb la capçalera En el Fondo.
La Biblioteca del Fondo t’ha dedicat la Sala d’actes i, complementant-ne la nominació, s’ha creat com annexe l’espai En el Fondo-JPS, on es guarda el teu llegat: els llibres, els escrits, els àlbums de fotografies, dibuixos i documents. Un fons per a la memòria històrica.
M’agrada que sigui un lloc on es guardin aquestes coses per mantenir la memòria històrica en general i molt especialment de la nostra ciutat i del barri del Fondo, un lloc on qui estigui interessat pel nostre passat recent hi trobi la documentació que necessiti. Com és natural, molts dels meus docunents es refereixen a Santa Coloma i al Fondo. Però els escrits i el conjunt de Grama i de Fòrum-Grama tracten temes de tota mena. I les persones que signen aquests escrits són nombroses. Per això he insistit molt que la celebració dels meus 90 anys serveixi, sobretot, per conèixer les “coses” que van néixer i les moltes “persones” que les van fer possible, en la llarga etapa que he tingut el goig de viure. Al llibre En el Fondo, que presentarem el 9 de novembre, a l’índex onomàstic hi surten més dels que han pres part en la història que s’hi narra.
Tu vens d’una família benestant. Perquè has triat viure aquí?
Et diré que vam passar de tenir-ho tot a no tenir res. Quant encara no havia complert tres anys va morir la meva mare i poc després, morien el nostre pare i l’avi. Quedàrem sols al món amb l’àvia i en plena guerra civil, durant la qual vam passar por i gana… Suposo que tot això em marcà per tota la vida. Vaig descobrir, al costat de la fragilitat de l’existència humana i de l’evanescència dels bens materials, el valor de la cultura i de la fe, a través del testimoni del nostre pare. Haig de donar gràcies als meus pares pels valors que ens varen inculcar. El meu pare era un creient profund i, alhora, un humanista que estimava l’art i la cultura..
Sempre parles de fer camí; estàs cansat? Com veus el teu futur?
Futur?, tirant llarg dos o tres anys, no? Però no ansio marxar, tinc ganes de seguir caminant, el món és tan bonic, la gent tan maca i tinc ganes de fer tantes coses… I ara, veure la independència de Catalunya. Em retreus que sovint parlo de la mort. Hi he conviscut desde petit i no la veig com una catàstrofe sinó com l’acabament de l’obra que és la pròpia vida. Cada dia és un aprenentatge, les circumstàncies t’enriqueixen. Jo, per exemple, perduda la mare de molt petit, en adonar-me com el meu pare seguia sentint-la propera, en lloc de viure un dol aclaparador vaig aprendre de viure alhora aquí i en el més enllà.
Hem parlat del llegat que deixes a la bibioteca. Escrits, llibres… Quins són els teus autors preferits?
D’entrada començaria parlant de les lectures d’adolescent, que són les que potser et marquen per sempre. Et citaria Maragall i llibres que em van entusiasmar com Quo vadis, Fabiola, Benhur, Tarzan, El llbre de la selva, les novel·les de Jules Verne… Però els grans autors són a partir de l’adolescència i joventut i m’han acompanyat fins avui. Els grecs, sobretot l’Odissea i els dramens de Sòfocles, com la meravella d’Antígona, i Dant amb la Divina Comédia. I les poesies, el Quixot! i tota l’obra de Shakespeare. Al seu moment em va impactar la Tradició catalana i no voldria oblidar la Bíblia, que és una col·lecció fabulosa de llibres de tota mena.
Acabo l’entrevista revelant uns gustos teus més terrenals. Sé que t’agrada beure xampany amb una copa de vidre, que estimes el menjar senzill i casolà i que ets del Barça. Doncs –encra que la frase no t’agradi–: per molts anys!
Podeu llegir tot el
butlletí núm. 20
d’En el Fondo, clickant aquí