Agustina Rico
Laetus dies hic va néixer a la primavera. I el seu bateig, la seva presentació, havia de ser una festa, un dia feliç, com anuncia el títol. Seria una celebració de la paraula, una invitació a la lectura i a la reflexió i, per descomptat, una nova ocasió per practicar el ritual tan elemental, tan bàsic i alhora tan profund, de trobar-nos i de compartir. Un ritual que ara enyorem tant. La irrupció de la Covid-19 ho capgirà tot i continua marcant-nos la vida.
El llibre va veure la llum. I a en Jaume se’l veia, se l’endevinava més ben dit, entre il·lusionat i neguitós per les circumstàncies en què apareixia aquesta nova criatura de la sèrie blanca, l’autobiogràfica. És, fins al moment i per poc temps, ja que hi ha nous projectes en marxa, el més recent dels seus llibres, que s’acosten a la vintena. Volia que l’hi presentés, que ens trobéssim més endavant, quan es pogués, i en una breu carta que acompanyava la tramesa de l’obra, en feia, com a autor, una aproximació: “El llibre veuràs que és molt senzill. Amb la mirada d’un nen que intenta descobrir el més enllà de les coses quotidianes, en especial de les aparentment petites. Un diàleg amb els possibles lectors, tot fent camí junts. Això és el que intentaria suggerir l’estrany títol: que passin feliçment els dies…” I ens el dedica a tots i a totes, presents i absents. Als qui han viscut tota una vida o han fet un tram del camí al seu costat, i acaba la dedicatòria expressant una convicció i fent alhora un crit d’encoratjament: “amb la creença que sempre! ens és donat anar més enllà.”
UNA FLOR HUMIL
Laetus sembla una flor humil però s’arrela en un vast paratge, antic, ric de molta vida, treballat pels embats que ha afrontat i pel pas dels anys, on perdura l’essència del que ha estat sempre. Hi ha la percepció del moment i els records del passat, els llibres llegits de fa molt o ben recents, la reflexió profunda i la mirada al més quotidià, les preguntes més fondes de l’existència, les conviccions llargament refermades o la mirada sorpresa i l’interrogant sense resposta. Sense un ordre estricte, però amb un ordre evident, mentre avança la lectura, va rodant l’inexorable pas del temps. Passen les estacions i passa l’any litúrgic. Des del primer moment, quan el llibre comença amb els mots del breviari, donant les gràcies pel nou dia a l’hora de laudes i expressant el desig que aquest transcorri en harmonia.
Es van succeint els temes cabdals: la fe, el pas del temps, el sentit de la vida… Grans conceptes: el Bé i el Mal, la Bellesa, la Mort i la Immortalitat, l’Esperit i la Matèria, Religió i Tradició… Els companys de viatge: pares i germans, mestres i amics, natura i llibres. L’entorn, i la vida quotidiana, i el batec del país i del món, i la complexa trama d’un mateix.
Hi apareix, omnipresent, la natura. Boscos i muntanyes, l’esplèndid Pirineu, l’estimada Vall d’Aran dels darrers anys, les recordades Dolomites, les ribes del Besòs, l’inesborrable record de la Pica d’Estats, les llars de les estimades maresdedéu de Montserrat i Núria, el sempre visitat Sant Jeroni. I, una mica en segon terme, el mar, com entre les arts apareixen pintura i literatura en primer terme i la música, en segon. I de més a prop, la natura casolana: els geranis del veïnat, els xipresos plantats a la finestra, els gossos familiars i els ocells amics.
I lligats amb la natura, dues columnes divergents i complementàries: els amics i la soledat (“em fa bé pujar a paratges on el silenci atura el temps i on es viu el fons eternal de les hores”). Compartir amb els altres i capbussar-se en un mateix, per llegir, per pensar, per observar. I el batec de Déu pertot. I la figura de Jesús, sempre present. En l’any litúrgic, naixement i mort, Nadal i Setmana Santa com a dates de referència: “Jo assajo de viure la Setmana Santa en la doble condició de ciutadà laic i, alhora, d’home de fe amb la intenció de trobar una resposta a la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que soc?”
Es fa nítid el record de pares i germans. Els pares, eternament joves i eternament presents. Com la marca indeleble del pare: ”Fets tan forts com una orfandat absoluta en una edat molt tendra i una guerra que ens ho prengué tot, podien haver-me abocat a una existència pessimista, desesperada i a rebel·lar-me contra Déu, però a mi –i als meus germans– conèixer la feblesa dels valors terrenals ens ha predisposat a valorar més fermament els espirituals, gràcies, principalment, al testimoni del nostre pare, a qui la fe el dugué a creure que la vida i l’amor són més forts que la mateixa mort. “ I la figura de la mare: “Confesso que el fet de no tenir-la a prop m’ha esperonat a esmerçar-me a ser el millor possible perquè, al contemplar-me des del cel, estigui contenta de mi.”
Santa Coloma, el somni de futur de Catalunya, la reflexió sobre el paper i evolució/ anquilosament de l’Església, l’etapa com a capellà al Fondo, l’etapa a l’Ajuntament, viatges, història, Grama i el Fòrum, la malaltia i la mort, el record dels que van marxant, entre altres “temes” configuren també Laetus dies hic.
Ja del propi títol i de la paradisíaca portada de Gauguin es desprèn una mena de intenció o de balanç d’aquest llibre: fer un cant a la vida. La vida com un miracle i la mort com un misteri, com diu en una de les gloses.
ANIVERSARI FELIÇ !!!
Jaume, fa un any celebràvem els teus 90 anys i tota una vida de fets i de vivències compartides en diferents moments i en diferents llocs. Que bé que no ho vam ajornar per unes altres circumstàncies del moment, va anar de ben poc. Ara s’han de celebrar de manera virtual els teus 91 anys. Feliç aniversari, brindem en la distància amb el cava i els panellets. I moltes gràcies per incloure’ns a tot@s en el santoral de la gent bona i sàvia que un dia es retrobarà.
LAETUS DIES HIC TRANSEAT
________
Més sobre Jaume-P. Sayrach
L’home que camina
l’Album de fotos