Eugeni Madueño
El dijous 14 de gener, a les 22.45, el Canal 33 emet Perifèria, la pel·lícula dirigida per Odei Antxustegi-Etxearte i Xavier Esteban i en la producció i realització de la qual han participat d’una manera significativa Èrika Sánchez i Xavier Valls. Perifèria, segons anuncia la televisió catalana, “mostra com els veïns d’aquest municipi ubicat a la perifèria de Barcelona van transformar el suburbi que els imposava l’especulació franquista en una ciutat digna. Aquell passat reverbera en el present dels seus carrers, places i rostres.”
A la pel·lícula, que es va estrenar fa uns mesos al festival de cinema de Valladolid, han participat activament nombrosos veïns i veïnes de la ciutat, que ara podran visionar el resultat final d’un treball cinematogràfic llarg i complex. Ho explica l’Odei.
Perifèria ha necessitat un llarg procés d’elaboració. Quant de temps heu estat des que vas fer el primer guió? Quanta gent ha participat? Quantes institucions hi han ajudat? T’imaginaves que fer una peli seria tan laboriós i llarg?
El primer esborrany de guió és del gener del 2017, i el projecte va evolucionar moltíssim des de llavors. La idea de fer un documental sobre el Pla Popular ja va sorgir quan feia el llibre De suburbi a ciutat: era una història tan singular, interessant i emocionant que transcendia l’àmbit local. Un temps després de la publicació del llibre, en vam parlar amb els germans Valls i amb la Maria Josep Olivé en un sopar. Ells també volien que es fes un documental sobre el Pla i el Xavi Valls s’hi volia implicar molt. El Xavi coneixia el Xavi Esteban i l’Èrika Sánchez, que es dediquen al cinema. Ens va posar en contacte i tots quatre vam formar el grup impulsor de la pel·lícula. Però la llista de gent que hi ha participat, com veureu als crèdits, és molt llarga. Al principi no va ser fàcil aconseguir finançament, però diverses institucions van voler contribuir de diferents maneres perquè poguéssim fer pel·lícula, com ara l’Ajuntament de Santa Coloma, l’Àrea Metropolitana de Barcelona o l’Ajuntament de Barcelona, a més del ministeri de Cultura i Esports, de TV3 o de la UPF. El projecte va anar creixent amb el temps i, el que inicialment pensava que seria un reportatge per televisió es va convertir finalment en un documental cinematogràfic.
Treballar en equip és molt difícil per a una periodista de premsa, acostumada a decidir i escriure en soledat. Has pogut aguantar-ho? Has estat temptada d’abandonar el projecte?
La veritat és que no m’he sentit mai una periodista que treballa en soledat. Durant els anys que vaig ser redactora de política a El Punt Avui, el treball en equip de la secció sempre va ser molt important. No només pel que fa a les intervencions i discussions amb els caps jeràrquics, que també, sinó perquè sovint els temes que es publiquen impliquen diversos redactors especialitzats que comparteixen parts de la informació. Amb algun company, tossut com jo, havíem arribat a discutir línia per línia alguns textos! I el repartiment de tasques menys lluïdes però essencials en una redacció implica col·laboració constant. I ara, a VilaWeb, també: la consciència de formar part d’un equip sempre l’he tinguda. Sí que és veritat que aquí hi havia la complexitat afegida que ens ajuntàvem persones que veníem de mons molt diferents, com ho és el periodisme i el cinema; que alguns érem de Santa Coloma i altres no; i que tampoc eren les mateixes les implicacions emocionals que teníem respecte a la història que explicàvem o professionals respecte al projecte. Però aquesta diversitat, tot i que no sempre ha estat fàcil de gestionar, ha ajudat a fer enriquir la pel·lícula. No m’ha passat pel cap abandonar el projecte perquè me’l sentia molt meu encara que fos tan compartit al mateix temps.
Codirigir una pel·lícula, haver escrit el llibre sobre el Pla Popular… son feines de molt pes per a una persona tan jove com tu. Que n’has après de l’experiència, a nivell personal i professional
Mai abans no havia participat en l’elaboració d’una pel·lícula i això, per si mateix, ja suposa un aprenentatge des del principi fins al final. I del treball en equip (sigui quin sigui) sempre se n’aprèn, sobretot quan les discussions són dures i has de renunciar a coses. Tirar endavant projectes com aquest, o com el llibre mateix, exigeix sempre picar molta pedra, un esforç constant i molta perseverança que no sempre es veuen però que són imprescindibles. A nivell personal, m’he tornat a enamorar dels carrers de Santa Coloma i de la nostra gent. Aquesta és una gran ciutat en tots els sentits.
T’agrada com ha quedat finalment la peli? Què valores més de Perifèria i què et fa menys el pes?
Em fa feliç que una part de la Santa Coloma d’avui i de la història del Pla Popular es puguin veure en una pantalla de cinema. Perquè venim de molts anys d’haver arrossegat un estigma injust, que està a anys llum de la realitat de la ciutat, i resulta que se’n poden aprendre moltes coses. El Pla Popular és un exemple meravellós d’una gran victòria del moviment veïnal, dels fruits que pot donar la lluita constant des de baix quan es fa amb compromís, visió i perseverança. No és una anècdota del passat. Pot servir com a referent també en l’actualitat, a la gent jove i de totes les edats. Un gran orgull. I a la vegada, Santa Coloma té moltes similituds i punts de connexió amb altres ciutats perifèriques de Catalunya i del món. M’hauria agradat que la pel·lícula aprofundís més en la història del Pla Popular, però els minuts eren limitats i no ha pogut ser. Amb els germans Valls estem treballant en una pàgina web on penjarem les entrevistes i converses que vam gravar i que finalment no surten al documental. Així que la feina de projecció del Pla Popular continua.
La foto superior de l’Odei és de Jordi Borràs, apareix a una entrevista que li van fer a Crític