Agustina Rico
Fotos: Fons biblioteca Central de Santa Coloma, Josep Pitarque I Elvira Ruíz
Ben entrat el segle XXI, la llengua a l’àmbit educatiu torna a omplir portades i obre els telenotícies. La immersió lingüística està seriosament amenaçada. Simultàniament, prestigiosos lingüistes alerten del retrocés social de la llengua catalana, especialment en la poblada conurbació barcelonina. Un panorama preocupant després de dècades d’un consens que havia costat molt d’aconseguir i que culminà un esforç llarg i sostingut per la recuperació del català a l’escola i a la societat. Com a tot Catalunya, a Santa Coloma aquesta recuperació arrenca de molt enrere, però hi haurà factors específics que abonaran el camí cap a la immersió.
DE CLANDESTINS A TOLERATS
Clandestinament, la llengua catalana havia estat ensenyada a Santa Coloma durant el franquisme en alguns àmbits molt restringits d’absoluta confiança. Al Centre Excursionista Puigcastellar ja en els anys 50 es feien classes d’anglès, d’esperanto i de català. Les d’anglès, per l’interès nascut a partir del contacte amb campistes anglesos que van venir uns quants anys a la finca de Can Butinyà, tot i que les relacions Espanya-Regne Unit eren dolentes i “Anglaterra” era “la pérfida Albión”. Les classes d’esperanto continuaven la tradició dels centres excursionistes històrics, on solia haver-hi el grup d’esperantistes que s’escrivien amb grups internacionals en la llengua creada pel doctor Zamenhof. Les classes de català, que s’anunciaven només oralment ja que no eren permeses, es feien camuflades entre activitats diverses. El CEP, que aquest any celebra el 75è aniversari, era una illa de catalanitat en plena postguerra, encara que el butlletí, els cartells i el propi nom -que passà de Centre a Centro- eren preceptivament en castellà.
Amb l’aixopluc de l’església, un altra illa de catalanitat va ser el centre parroquial Foc Nou de la parròquia gran, posteriorment anomenada Església Major. El nom no va patir ni censura ni retocs. L’embrió del centre és de 1962 i el primer butlletí de 1963, escrit en castellà però amb certa presència del català. Entre les activitats primerenques del Foc Nou, destaca una trobada amb el poeta Màrius Sampere, molt vinculat a Santa Coloma i fotògraf de professió a un fotoestudi local. Sampere havia obtingut el premi Carles Riba l’any 1963 amb el poemari L’home i el límit, inici d’una obra que aniria creixent i sent reconeguda al llarg de tota la seva vida. Al contrari, l’escriptor colomenc Josep Sol, amb obra publicada i ben acollida ja en la seva joventut i destacat articulista els anys 30, va romandre pràcticament en silenci després de la guerra, tot i ser inclòs per l’influent crític literari i pedagog Joan Triadú en l’Antologia de contistes catalans (1850-1950).
Als baixos de la rectoria, a la mateixa Església Major, hi havia el cau del Moviment Escolta, fundat l’any 1958. Primer, compost només per nois fins el 1968, en què s’incorporen les noies. Els scouts, com també se’ls anomenava, van fer des de l’inici aquella doble vida d’expressió interna en català i externa en castellà, tot i algunes publicacions en català tolerades com la revista Sempre a punt, apareguda el curs 1966-1967. D’un grup de monitors del CEP, dels escoltes i del Foc Nou naixeria els anys 70 el grup Txulapis, pioners de l’animació infantil i de carrer a Santa Coloma.
Pel que fa al teatre d’aficionats, molt arrelat a la població, el quadre d’actors de la històrica cooperativa La Colmena anava introduint en la seva programació obres en català. A mitjans dels 60 alternava català i castellà en les obres que estrenaven cada quinze dies. “El teatre ens tornà a salvar de la tristor ”, digué en una entrevista el conegut i estimat actor colomenc Miquel Saladrigas (Miquelet). Ànima de l’escena colomenca, alternava el teatre amb el seu treball a la fàbrica, de vegades simultanejant funcions a Santa Coloma i a Barcelona, on podem veure el seu nom en cartells històrics al teatre Romea.
Tot plegat quedava circumscrit amb molt poques excepcions al barri del Centre, a l’antic “poble”. Als barris perifèrics, l’empenta de dos voluntaris va iniciar les classes de català en dos extrems de la població. La fundació de les Obres Socials entre la dècada dels 60 i primeries dels 70, lligades a les parròquies, propicià espais de formació. Al Singuerlín, el rector de la parròquia de Sant Miquel, Salvador Cabré, activista tota la seva vida per la llengua i la cultura catalanes , mestre i fundador de publicacions locals, inicià les classes de català a l’Obra Social Sant Miquel i més endavant a l’antiga Biblioteca del barri ja en els 70. Al Raval, un professor de Badalona, el recordat senyor Dunyó, feia les seves classes de català al Centro Arrabal de Santa Rosa, promogut per Càrites Diocesana.
Amb la inauguració de la Biblioteca de la Diputació F. Valls i Taberner l’any 1968 al carrer Sant Carles, sota la Plaça de la Vila, les classes de català que es venien impartint en règim vespertí des de 1967, organitzades per la Diputació de Barcelona, en locals com l’antiga seu de la Creu Roja, van trobar un espai més ampli i adient. Els primers docents van ser Francesc Xavier Serra, Maria Lluïsa Corominas i Joaquim Arenas. De seguida, la biblioteca quedà petita. Augmentà la demanda de places, sobretot per a escolars. Joaquim Arenas, a l’entrevista recentment publicada en aquest mateix web, recorda les llàgrimes de mares que s’havien quedat sense plaça per als seus fills i com amb la Maria Lluïsa Corominas van començar a plantejar-se de portar el català a les escoles.
EM VAN ENSENYAR LA MEVA LLENGUA
“Vaig veure el cartell i m’hi vaig apuntar. A casa parlàvem català i els meus pares l’havien estudiat abans de la guerra, encara que van deixar l’escola molt jovenets. El meu pare tenia un llibre de Folch i Torres guardat en un armari i un dia el vaig trobar. Em va sorprendre molt com s’escrivien algunes paraules, especialment les que portaven ny.” Diu la professora Teresa Puigdueta. “La meva germana es va fer monja i llavors només ens hi podíem comunicar per carta. Els meus pares li escrivien en català i jo en castellà i se’m feia molt estrany.” “A les classes de la biblioteca vaig aprendre a llegir i escriure la meva llengua. Jo em movia en un ambient catalanista dintre del que es podia, ballava sardanes… però sense més. Un dia, la professora, Maria Lluïsa Corominas, ens va llegir un poema de l’ Espriu per fer un dictat (Inici de càntic en el temple). Em va impressionar molt i vaig pensar “per aquí!”. En l’obituari de la professora, publicat a La Vanguardia el novembre del 2012, l’economista Enric Llarch, alumne de Maria Lluïsa Corominas i professor de català de l’Òmnium a Santa Coloma, li ret aquest emocionat homenatge: “La Maria Lluïsa Corominas ens va transmetre l’amor per la llengua, per la literatura i per Catalunya des de la humilitat i la voluntat de servei. Quan albirem l’horitzó de la llibertat és bo que recordem i homenatgem tantes persones que, com la Maria Lluïsa Corominas, han posat els fonaments per a la plenitud de la llengua i del país, els valors últims pels quals la Maria Lluïsa va treballar incansablement tota la vida.”
Carles Mata, professor i gestor de centres educatius, coincideix amb la Teresa : “També m’hi vaig apuntar pel cartell de la biblioteca. A casa meva parlaven català, però l’escrivien molt malament, tal com els sonava, i jo ja veia que allò no era com el català que llegia al Cavall Fort. Recordo que la família escrivia cartes als meus cosins, que feien la mili al Sahara, per tenir contacte amb ells i de pas enviar-los vint duros, i els obrien les cartes no pel bitllet de vint duros sinó perquè estaven escrites en català, tot i que era un català “fonètic” horrorós”. “A les classes em van ensenyar a distingir els diferents sons i a escriure’ls correctament. Jo no era conscient que feia una essa sorda i una essa sonora.”
Mercè Penalba, bibliotecària des dels 18 anys a la Biblioteca F. Valls i Taberner i directora molts anys de la Central, tenia un panorama lingüístic més complex: “ A casa es parlava català, castellà i alemany.” El seu avi matern, Erich Beckmann, va arribar a Santa Coloma per les voltes que fa la vida i els trasbalsos que provoquen les guerres, en el seu cas la Primera Guerra Mundial. “El meu avi només parlava el català amb mi i em va regalar el primer llibre en català que vaig tenir, El llibre de tothom – una miscel·lània amena de cultura catalana, coordinada pel poeta Pere Quart-. Va ser un impacte veure com s’escrivia la paraula tothom.”. “Al poc temps d’inaugurar la Biblioteca, hi vaig entrar d’auxiliar. Els grups de català es van anar fent grans, hi havia més de cent persones.” Un panorama ben oposat al de certes aules d’ensenyament mitjà, que semblaven d’escoles d’elit per la baixíssima ràtio, fet encara més sorprenent ja que l’alumnat eren noies i en una Santa Coloma amb un enorme dèficit de places escolars. Dos exemples. El curs 68-69, només set noies van acabar el batxillerat elemental al col·legi de les Dominiques i únicament dues alumnes constituïen el grup de lletres pures del Preu (Preuniversitari) al també nou de trinca Institut Puig Castellar. Una era la Mercè Penalba i l’altra una noia que venia de Barcelona, desplaçament curiós (venir de Barcelona a estudiar a Santa Coloma) que feia força alumnat en aquells anys en què estudiaven pocs però la manca d’instituts era enorme a totes les poblacions.
UNA INFLUÈNCIA DECISIVA
Teresa Puigdueta havia deixat d’estudiar i treballava al mercat de la plaça Sagarra. Les classes de la biblioteca van ser per a ella l’inici d’un canvi importantíssim. “Aquells professors t’animaven a estudiar. Quan vaig acabar els cursos de català, em vaig treure el títol. En el full de la nota recordo que es demanava col·laboració “ en la nostra tasca docent”. Així que em vaig incorporar com a professora de català unes hores, sense deixar la meva feina venent peix a la plaça i al vespre vaig començar Geografia i Història en horari nocturn a la Universitat. Quan vaig acabar la carrera, em vaig dedicar a l’ensenyament.“
A Lluís Cidoncha, professor de matemàtiques a la Institución Escolar Santa Rosa, li ha apassionat recórrer la geografia d’Extremadura i totes les seves poblacions. Va ser durant molts anys secretari de la Casa Regional Extremeña. Jordi Sandiumenge el recorda com“ el primer professor a qui he vist explicar les matemàtiques en català”. Sandiumenge va ser coordinador dels professors de català de la DEC a Santa Coloma els anys 70 (Delegació d’Ensenyament del Català) -organisme d’Òmnium Cultural, fundat per Joan Triadú per a la promoció de la llengua catalana-. Quan preparava aquesta trobada d’alumnes i professors, el nom de Lluís Cidoncha sempre sortia amb afecte i reconeixement. “És que tenia molt de mèrit, en Lluís”. Per a ell, la seva motivació era molt clara i no s’estén en més explicacions: “Em vaig apuntar a les classes de la biblioteca el curs 67-68 perquè creia que havia de conèixer el català.” Representa el nombrós professorat castellanoparlant que es va implicar en la represa del català a l’escola. Sense el professorat que s’hi va implicar i el professorat que no s’hi va oposar, no hauria estat possible. Ell mateix va fer una enquesta l’any 1971 a l’escola on treballava que va donar un 4% de catalanoparlants. Després de les intervencions serioses, sorgeixen les anècdotes i a en Lluís li surt automàtic un embarbussament que no havíem sentit mai: “Els elàstics blaus fan fàstic, si es mullen i es taquen”. “Això em va costar moltíssim de dir. Imagina’t, per a un extremeny com jo… Ho trobava més difícil que els setze jutges.”
Les classes de català per a adults a la biblioteca van continuar fins ben avançats els 70. Pel que fa als escolars, la demanda de classes de català a la biblioteca havia convençut els mestres que les famílies no havien d’anar a demanar plaça sinó que el català havia d’entrar a les escoles. A principis dels 70 comença el que alguns mitjans han anomenat el moviment de mestres d’Òmnium o de la DEC, que s’inicià a Santa Coloma. Una etapa amb pes històric no prou coneguda.