Alejandro Román Gómez-Mansilla

Aquesta entrada l’escric pensant en el meu amic -i un dels meus mestres-, Jaume-P. Sayrach.

Jo, com tants d’altres, segueixo amb prudència allò que en Jaume escriu al seu blog personal Capvespre. Darrerament, les seves entrades més personals han agafat un to melancòlic i s’acompanyen de notícies que haurien de ser esgarrifoses; en Jaume ens ha explicat que viu una situació delicada i assegura estar arribant a la fi de la seva vida. Si he dit que aquestes notícies haurien de ser esgarrifoses, però no he dit que ho són, és pel fet que en Jaume deixa veure que s’apropa a aquest moment sense por i fins i tot amb alegria.

A una de les seves entrades vaig llegir-lo comparar la mort amb la meta d’un atleta, de manera que és desitjable. Bé, coses de mossens, em dic. Però no he pensat mai que en Jaume sigui un religiós que diu coses per dogma o doctrina, més aviat penso que no hi ha res atzarós en allò que diu i que no hi ha paraula que escrigui o digui que no hagi meditat prou.

En Jaume feia de pintor-rotulista a una empresa de Badalona

Quan era petit, la meva àvia –la iaia Fina– m’havia parlat més d’una vegada del mossèn que alguna vegada hi havia hagut a la parròquia Sant Joan Baptista del nostre barri. Em va explicar, no poques vegades, com li havia sobtat sempre que un sacerdot oferís misses amb uns pantalons de pintor lleugerament coberts per la indumentària litúrgica. M’havia parlat de quina relació tenia amb la gent del barri, amb ella mateixa, amb els veïns i com s’havia involucrat a diferents moviments veïnals. Una de les seves anècdotes preferides sobre en Jaume, era contar que havia estat al capdavant de la manifestació que es va fer a Fondo per obrir-ne al barri una escola. També li agrada contar que, anys després de deixar la parròquia, el va trobar a l’Ajuntament com a regidor.

Així doncs, la figura d’un tal Jaime era familiar per mi, de la mateixa manera que ho era la figura d’alguns personatges de conte.

Durant la meva etapa com a estudiant d’Història, em vaig obsessionar d’alguna manera en la Història local. Sovint anava a la biblioteca central i revisava el fons de llibres locals que hi havia. No recordo si va ser allà on de cop em vaig topar amb un llibre titulat En el Fondo que signava un tal Jaume-P. Sayrach. No vaig trigar gaire a adonar-me que el tal Jaume havia de ser el Jaime del que parlava la meva àvia.

Vet aquí que un dia, allà pel 2017, jo estava fent d’apoderat per Esquerra Republicana a l’escola Ausiàs March i vaig veure de reüll com un senyor amb el pas cerimoniós que caracteritza a la gent gran es va apropar als informadors de la planta baixa. Va demanar a quina taula havia de votar i es va identificar com a en Jaume-P. Sayrach. No em vaig poder estar de parlar-ne i presentar-me. Aquell dia ens vam fer aquesta foto .

Jaume i Alejandro

Des d’aquell moment, les meves trobades amb en Jaume eren cada cop més profitoses. Algunes eren casuals, d’altres eren molt comunes, ja que ens trobàvem a la llibreria del Carrer Major quan hi treballava. En alguna ocasió hem concertat un retrobament i hem passat la tarda junts.

Amb en Jaume he parlat de moltes coses, però cap d’aquestes coses ha estat banal. Hem discutit sobre política, hem parlat de la religiositat, de la felicitat (sobre aquest tema vaig escriure una vegada per Fòrum Grama), sobre l’alegria que em representava arribar a ser professor i un llarg etcètera.

Una cosa bonica d’en Jaume és que de totes aquelles converses n’he sortit o bé amb una nova idea o bé amb moltes preguntes; en ambdós casos símptoma que el pensament no és quelcom que es pugui aturar mai i que la sorprenent jovialitat d’esperit del meu interlocutor m’arrossegava a la crítica, a replantejar-me el món i en definitiva a la reflexió.

Espero poder visitar-lo a la residència. D’aquesta manera podré tenir més converses reflexives. He estat temptat de desar aquest escrit al meu ordinador i no publicar-ho mai. Però sé que hagués estat temptat a ensenyar-lo d’aquí a un temps, m’agradaria que molt de temps, quan ja no hi siguis. Prefereixo publicar-ho ara que encara podem parlar i que em pots fer reflexionar.

He de confessar que el fet que visqui al mateix bloc de pisos que ho feies tu, al carrer Roma, em sembla una bonica coincidència: fa que d’alguna manera em senti proper a la història del mossèn que va obrir la parròquia de Fondo. Quan sigui gran, si tinc fills i nets, faré igual que la meva àvia i els hi parlaré de tu amb la sort de poder dir orgullós que et vaig poder conèixer i que algun cop tu em vas considerar el teu amic.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here