Alejandro Román Gómez-Mansilla
Aquesta entrada l’escric pensant en el meu amic -i un dels meus mestres-, Jaume-P. Sayrach.
Jo, com tants d’altres, segueixo amb prudència allò que en Jaume escriu al seu blog personal Capvespre. Darrerament, les seves entrades més personals han agafat un to melancòlic i s’acompanyen de notícies que haurien de ser esgarrifoses; en Jaume ens ha explicat que viu una situació delicada i assegura estar arribant a la fi de la seva vida. Si he dit que aquestes notícies haurien de ser esgarrifoses, però no he dit que ho són, és pel fet que en Jaume deixa veure que s’apropa a aquest moment sense por i fins i tot amb alegria.
A una de les seves entrades vaig llegir-lo comparar la mort amb la meta d’un atleta, de manera que és desitjable. Bé, coses de mossens, em dic. Però no he pensat mai que en Jaume sigui un religiós que diu coses per dogma o doctrina, més aviat penso que no hi ha res atzarós en allò que diu i que no hi ha paraula que escrigui o digui que no hagi meditat prou.
Quan era petit, la meva àvia –la iaia Fina– m’havia parlat més d’una vegada del mossèn que alguna vegada hi havia hagut a la parròquia Sant Joan Baptista del nostre barri. Em va explicar, no poques vegades, com li havia sobtat sempre que un sacerdot oferís misses amb uns pantalons de pintor lleugerament coberts per la indumentària litúrgica. M’havia parlat de quina relació tenia amb la gent del barri, amb ella mateixa, amb els veïns i com s’havia involucrat a diferents moviments veïnals. Una de les seves anècdotes preferides sobre en Jaume, era contar que havia estat al capdavant de la manifestació que es va fer a Fondo per obrir-ne al barri una escola. També li agrada contar que, anys després de deixar la parròquia, el va trobar a l’Ajuntament com a regidor.
Així doncs, la figura d’un tal Jaime era familiar per mi, de la mateixa manera que ho era la figura d’alguns personatges de conte.
Durant la meva etapa com a estudiant d’Història, em vaig obsessionar d’alguna manera en la Història local. Sovint anava a la biblioteca central i revisava el fons de llibres locals que hi havia. No recordo si va ser allà on de cop em vaig topar amb un llibre titulat En el Fondo que signava un tal Jaume-P. Sayrach. No vaig trigar gaire a adonar-me que el tal Jaume havia de ser el Jaime del que parlava la meva àvia.
Vet aquí que un dia, allà pel 2017, jo estava fent d’apoderat per Esquerra Republicana a l’escola Ausiàs March i vaig veure de reüll com un senyor amb el pas cerimoniós que caracteritza a la gent gran es va apropar als informadors de la planta baixa. Va demanar a quina taula havia de votar i es va identificar com a en Jaume-P. Sayrach. No em vaig poder estar de parlar-ne i presentar-me. Aquell dia ens vam fer aquesta foto .
Des d’aquell moment, les meves trobades amb en Jaume eren cada cop més profitoses. Algunes eren casuals, d’altres eren molt comunes, ja que ens trobàvem a la llibreria del Carrer Major quan hi treballava. En alguna ocasió hem concertat un retrobament i hem passat la tarda junts.
Amb en Jaume he parlat de moltes coses, però cap d’aquestes coses ha estat banal. Hem discutit sobre política, hem parlat de la religiositat, de la felicitat (sobre aquest tema vaig escriure una vegada per Fòrum Grama), sobre l’alegria que em representava arribar a ser professor i un llarg etcètera.
Una cosa bonica d’en Jaume és que de totes aquelles converses n’he sortit o bé amb una nova idea o bé amb moltes preguntes; en ambdós casos símptoma que el pensament no és quelcom que es pugui aturar mai i que la sorprenent jovialitat d’esperit del meu interlocutor m’arrossegava a la crítica, a replantejar-me el món i en definitiva a la reflexió.
Espero poder visitar-lo a la residència. D’aquesta manera podré tenir més converses reflexives. He estat temptat de desar aquest escrit al meu ordinador i no publicar-ho mai. Però sé que hagués estat temptat a ensenyar-lo d’aquí a un temps, m’agradaria que molt de temps, quan ja no hi siguis. Prefereixo publicar-ho ara que encara podem parlar i que em pots fer reflexionar.
He de confessar que el fet que visqui al mateix bloc de pisos que ho feies tu, al carrer Roma, em sembla una bonica coincidència: fa que d’alguna manera em senti proper a la història del mossèn que va obrir la parròquia de Fondo. Quan sigui gran, si tinc fills i nets, faré igual que la meva àvia i els hi parlaré de tu amb la sort de poder dir orgullós que et vaig poder conèixer i que algun cop tu em vas considerar el teu amic.
Llevas mucha razón en todo lo que dices de Jaime. Yo le conocí en la parroquia de San Juan Bautista, en el barrio del Fondo en el año 1971.Yo había llegado al barrio hacía pocos días y Eugenio Madueño, que entonces tenía unos 14 años nos informó de que en el Fondo había una parroquia que hablaban el castellano. Allí conocí a Jaime. Cura obrero, que no cobraba de la Iglesia, sinó que trabajaba de pintor. Un gran hombre y sacerdote. Muy cercano a todos sus feligreses. Salía después de la misa a saludar a los parroquianos y presentar a los recién llegados. Por él conocimos Ginés y yo a otros matrimonios que nos reuníamos con Jaime periódicamente. De ahí surgieron amistades que hoy día seguimos en contacto y sobretodo con Jaime. Es la persona más excepcional que conozco. Es admirable cómo está viviendo su enfermedad.
Moltes gràcies per aquest escrit, per les teves reflexions, per fer-nos partícips dels teus pensaments de manera tan senzilla i expontània.
Conec en Jaume des de fa més de 44 anys i mai les seves converses, reflexions i actuacions et deixen indiferent i sempre amplia els teus coneixements o t’estimula inquietuds que tens adormides o bé oblidades que de manera molt subtil, com si fos un pintor, de una brotxada et dóna el color necessari per continuar.