Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001
Amés de no cobrar res pel nostre ministeri, els sacerdots de Santa Coloma, en línia amb el moviment de bona part del clergat que advocava per la separació d’Església i Estat renunciem a la paga que ens assignava el Govern. En conseqüència, no ens quedava altre remei que treballar en una altra cosa per guanyar-nos la vida, tret que haguéssim considerat que fer de capellà ja era una feina i que, per tant, era just rebre una remuneració. L’Evangeli així ho reconeix. Però pensàvem que la gent senzilla no ho entenia així, sempre s’ha dit que el capellà “viu del conte”. Si volíem esborrar la idea que fer de capellà era una forma com qualsevol altra de guanyar-se la vida en comptes d’un servei nascut de la fe, havíem d’allunyar del ministeri tota ombra de diners.
Érem conscients, a més, que les persones per a les que havíem fundat les noves parròquies pertanyien a la classe obrera i que, si volíem apropar-nos a elles, havíem de fer-nos els seus semblants. Per això, en escollir una feina ens vaig decantar per una de tipus manual.
Motors per rostir pollastres
La nostra primera experiència laboral es va desenvolupar a casa. Coneixíem l’amo de l’empresa d’electrodomèstics Corberó qui, en saber que buscàvem treball, ens va oferir un, consistent en el muntatge de les peces dels motors dels forns de rostir pollastres que fabricava en la seva factoria. Cada setmana una furgoneta ens portaria els components i es portaria els motors acabats. Ens va semblar una oferta excel·lent. El talleret ho instal·lem, primer, a l’habitatge de mossèn Joaquim Trias de l’avinguda Baró (avui avinguda de Francesc Macià) i, després, a les golfes de la parròquia Major. Treballar a casa tenia l’avantatge que ens permetia fer un horari flexible, a la mida de les nostres ocupacions parroquials.
No era habitual que els sacerdots fessin d’obrers. Alguns havien demanat permís al bisbe però l’hi havia denegat. Quan li replicaven que els de Santa Coloma treballàvem, els responia que era un cas particular. Aquesta opinió es la va forjar arran de la visita que va fer al pis on menjàvem i teníem el taller. Al mostrar-li la taula de treball va fer un gest d’estranyesa i d’afectuosa repulsa. Però “es va deixar convèncer” per la nostra resposta: “Senyor bisbe –li replicàrem-, aquí la gent no freqüenta l’església i no ens dóna feina, per això vam muntar motors, per no estar ociosos”. (L’ociositat era vista com un vici perniciós).
La nostra experiència quedava ben lluny de les que es descrivien en llibres com el de Gilbert Cesbron Els sants van a l’infern, i no provocava cap neguit al bisbe. En la visita que ens va fer es trobava un amic periodista que va fotografiar l’escena. L’endemà la fotografia va aparèixer al diari amb un peu que deia que el bisbe “beneïa” el taller dels sacerdots de Santa Coloma. La dels motors era una feina molt lleugera. Recordo la impressió que vaig experimentar quan vam entrar a la fàbrica Corberó perquè unes obreres ens ensenyaren la manera d’acoblar les peces. La nau era espaiosa i estava plena d’operàries. L’amo els havia anunciat la nostra visita però no va deixar de xocar-les la presència de quatre capellans amb sotana a la nau de la fàbrica. Va ser una immersió de només unes hores, suficients per adonar-me que em trobava en un “santuari” del món obrer, des del qual el nostre món habitual em va semblar molt llunyà.
Oficial de segona
El treball dels motors no va durar molt de temps. Responia a la necessitat de guanyar-nos un sou però no satisfeia la nostra ànsia de “proximitat” respecte del món obrer. Vaig pensar entrar en una empresa on pogués ser un obrer més, com havia fet el meu germà Abelard, que va treballar a la fàbrica Roselson. Però, al final, em vaig decantar per un ofici més lliure, atès que havia de compaginar la feina laboral amb l’atenció a la parròquia, i vaig pensar en fer de lampista perquè, a més de guanyar un sou, m’introduiria en moltes llars. Vaig parlar d’això amb Antonio Pascual, que tenia una important lampisteria al Fondo, però em va fer veure que sense conèixer l’ofici i sent gran, ningú m’agafaria com a aprenent. Llavors em vaig matricular a l’Escola de Formació Professional Accelerada per a Adults, de Sant Andreu del Palomar. De les places encara disponibles podia escollir entre pintor i fuster. Vaig escollir pintura i decoració, atès que ja tenia alguna habilitat en aquest camp. El curs era de sis mesos, amb classes de teoria i de pràctica. No vaig aprendre massa, però el títol d’oficial de segona que vaig obtenir em va donar confiança per anar a buscar feina.
A l’escola vaig evitar que es conegués la meva condició de sacerdot: pensava que els companys i els professors m’haguessin tractat amb distància. Però un dia, un alumne d’una altra especialitat em va reconèixer i va fer córrer la notícia. Ningú el va creure, “no podia ser, llevat que es tractés d’un capellà que havia penjat els hàbits”. És el que pensaria el senyor Camacho, el meu monitor, quan enmig d’una pràctica es va acostar al cau en el qual jo feia el meu exercici i amb to paternal em va dir: “Senyor Sayrach, no es preocupi, vaig a fer de vostè tot un home”.
Pintor a Badalona
L’empresa Sayas de Badalona, en què vaig entrar a treballar, es dedicava a la pintura industrial i comptava amb molts obrers. Uns treballaven al taller de pintura a pistola, altres sortien a pintar edificis i un equip s’havia especialitzat en estructures metàl·liques. Jo era el retolista de l’empresa. Quan no hi havia rètols m’unia al gruix de la brigada de pintors, i amb ells pintava parets, balcons o el que es presentés.
Els meus companys van trigar a saber que era sacerdot. Mentrestant, la relació que es va crear va ser excel·lent. Hi havia un pintor a qui li agradava anar a l’obra de parella amb mi. Era un homenet primitiu, obsessionat per les dones. Pare de cinc fills, la seva dona l’obligava a anar a dormir en una altra habitació “pel temor a quedar embarassada”. Un dia, estant a la fàbrica Piher (de components per a televisors) el buscava per anar a dinar i com no ho trobava, vaig preguntar per ell a les noies i cap va saber donar-me raó. Quan em va trobar, em va explicar que havia estat tancat en el muntacàrregues, que va immobilitzar a flor de terra, des d’on veia millor les cames de les obreres i, contemplant-les, se li havia passat l’hora sense adonar-se’n.
Confidències
Quan els meus companys van saber que jo era capellà la companyonia havia fet ja prou camí perquè pogués fer-se malbé. Va succeir com si un dia m’hagués presentat amb un barret estrafolari, un “afegit” rar que els hauria sorprès, sense canviar, però, la imatge que s’havien format de mi. La revelació va esdevenir en la fàbrica Llamas, també de Badalona. Vaig entrar amb la brigada de pintors, la granota blanca posada i els estris de pintar a la mà. Els obrers de l’empresa estaven davant les seves màquines. Un d’ells, que era del Fons, em va reconèixer i des del seu lloc de treball exclamar amb tota la força: “Però pare, què fa vostè aquí!” Si en alguna cosa va canviar la nostra relació va ser en aspectes superficials. L’amic “faldiller”, per exemple, va seguir mostrant-me des de dalt de la bastida les “ties bones” que passaven per la vorera, només que tot seguit em preguntava si m’havia ofès. Les confidències amb els companys es van fer més freqüents, més confiades, diria que més buscades.
Va haver capellans de Barcelona que no entenien que anéssim a treballar. Un dia, un antic professor del seminari –que va arribar a bisbe–, veient-me al metro amb la granota i els pots de pintura, em va dir: “És que no tens feina de capellà?” Vaig pensar que si m’hagués vist ben vestit, anant a la universitat a fer classes de matemàtiques, no m’hagués fet la mateixa pregunta. Una prova més –em vaig dir– de quan lluny del món obrer està l’Església Els treballs “liberals” formen part del seu món mentre que el treball físic segueix sent-li aliè. Un altre capellà em va preguntar si en tot aquest temps “vaig convertir” a algun obrer. Li vaig dir que no vaig anar a això i que, en canvi, jo sí m’havia convertit, ja que havia après a valorar a la gent en el seu món veritable i a qüestionar com hauríem de presentar l’Evangeli perquè els resultés interessant.
Anys després vaig deixar de treballar de pintor, l’empresa va fer fallida i em vaig quedar al carrer. Vaig fer diferents treballs: de ceramista a la casa Vicenç, d’administratiu en una editorial, de professor de català en escoles nacionals de Santa Coloma, de publicista… Passats uns anys, i malgrat la resposta desenfadada que vaig fr al meu amic capellà, em pregunto si els obrers amb els quals he conviscut hauran albirat, en algun moment, alguna espurna de la meva fe.
