Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001

El barri era un espai caòtic que s’anava omplint de cases. El terreny no estava urbanitzat. A mitjans dels anys seixanta havia encara una gran quantitat de solars sense edificar, alguns tancats amb envans de maó, però la majoria conservaven la rusticitat d’un terreny en altre temps agrícola, abandonat a un procés de suburbialització. El Fondo era un descampat en què es perfilaven els carrers i en el qual abundaven les cases petites, construïdes pels mateixos habitants, casetes de factura pobra, d’una o dues plantes, moltes d’elles sense arrebossar.

El carrer Ramon Llull l’any 1966. Foto: @GramenetImatges

La major part dels nous veïns procedien del sud d’Espanya, particularment d’Andalusia. Eren famílies dels camperols pobres que van trobar en l’emigració una porta per escapar de la pobresa i aconseguir un futur millor. En un breu lapse de temps van passar de la pagesia al proletariat. Molts d’ells van trobar el primer treball en la construcció, d’aprenents de paleta o manobres.

L’emigració va ser una experiència dura, els que deixaven el poble s’allunyaven del món en el qual havien crescut per afrontar un futur incert. Allà quedaven els seus familiars i els seus morts. Eugenio Madueño va evocar aquesta història en el guió autobiogràfic del còmic Història de l’Anna a Santa Coloma, editat per l’Ajuntament el 1983, amb il·lustracions de Joan Aliu, de l’Equip Botifarra. Personalment, sempre he pensat que l’emigració és la gran epopeia de la Catalunya moderna.

Viatge a les Alpujarras
La presència tan massiva d’andalusos em va despertar el desig de conèixer Andalusia, sobretot aquells pobles dels que havien vingut més feligresos al meu barri, com Cabra de Còrdova, que era el que ocupava el primer lloc del rànquing. L’estiu de 1970 vaig baixar al sud amb mossèn Josep M. Galbany per fer un llarg recorregut, que vaig rematar am les Alpujarras, primer al cortijito Lavina (de Busquístar), del matrimoni José Álvarez i Lourdes Martínez, veïns del barri del Pujol de Badalona tot i que a missa venien al Fondo; José s’havia fet molt popular perquè era conductor de la Tusa. Després vam estar a Pórtugos, a casa d’Encarna García, també feligresa de la nostra parròquia, i en Trevélez.

El Fondo ocupava les dues vessants de la fondalada recorreguda longitudinalment pel carrer Verdaguer, llavors una riera agònica que quan plovia recuperava el caràcter fluvial i es convertia en una barrera que aïllava les dues ribes. El vessant proper a Badalona era ple de casetes i, en certs llocs, com els carrers Sant Pasqual i Pirineus, de barraques en intricat desordre. El barri va ser fet gairebé sense planificació. Es van mantenir els desnivells originals i els carrers es van sobreposar als camins preexistents, conservant les mateixes pendents, tan exageradament pronunciades. En molts habitatges no hi havia aigua corrent, els veïns es proveïen a les fonts públiques. Tampoc hi havia clavegueres. En el Fondo Alt les aigües brutes discorrien pendent avall, pel mitjà del que havia de ser la calçada. De nit la foscor era gran, no hi havia més llum que la de les escasses bombetes enceses a la part alta d’algun pal o d’alguna façana.

En canvi, els bars van abundar des del primer moment. No trobava cap carrer sense el seu bar, o fins les seves dues i tres bars. En un barri en què els habitatges eren petites i sovint ocupades per més d’una família, el bar era la sala d’estar i el lloc de trobada dels homes.

Alumnes de les acadèmies privades del barri, el juliol de 1967, amb la senyora Pepita Alegre, camí de Sant Jeroni de la Murtra: Neus Álvarez, Antonio Bolívar, Cristóbal Rueda, Julieta Adroguer, Alfons Barreras, Loli Iborra…

En barri arribava una línia d’autobusos amb una freqüència irregular i molt espaiada. Comptava amb una sola escola nacional –al carrer Wagner, en un edifici que havia pertangut al centre recreatiu L’Avenir del Fondo, del qual van confiscar els “nacionals”– i les acadèmies particulars Verdaguer, Santa Rita, Sant Jordi i Sant Rostre.

Habitatge de mala qualitat
Ja he insinuat que l’habitatge era de molt baixa qualitat i de ínfimes condicions. En molts pisos el nombre de rellogats era elevat. Però el paradigma va ser el bloc conegut com el “gratacels”, exponent de la desídia i corrupció municipals. Des del carrer Sant Pasqual, en la qual tenia l’entrada, s’aixecaven tres plantes. Al subsòl hi havia tres més, sense finestres. Els més de seixanta inquilins que s’amuntegaven en aquest pou humà disposaven d’un sol water. Els veïns ho van denunciar al jutge i els diaris es van fer ressò d’una situació tan lamentable.

Molts van titllar al barri de “ciutat sense llei”. Es deia que els lladregots i gamberros, quan els feien fora de Barcelona, ​​venien al barri del Fondo. Aquesta mala fama va augmentar enormement quan la banda dels Correas va fer del Fondo seu camp d’actuació; la componia un grup de rapinyaires molt joves, en què hi havia també algunes noies. Per la seva violència tenien acovardits als veïns.

Fill de l’Exposició Universal
Però l’origen primer del barri no tenia res a veure amb la situació suburbial descrita. El Fondo va néixer arran de la immigració provocada per l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 i per les obres del metro. Quan vaig arribar encara es podien veure les modestes casetes construïdes pels primers veïns, la majoria oriünds de Múrcia i d’Aragó. Em vaig fer amic d’alguns d’ells, com el senyor Manuel Moll, a qui vaig entrevistar per Grama. En l’entrevista (gener de 1969) el senyor Moll explicava: “Fa quaranta anys que vam venir. Veníem a fer salut. Santa Coloma era un poblet i el barri del Fondo quedava lluny i aïllat.” En certa manera, aquelles famílies venien perseguint el somni de la caseta i l’hortet, tan en voga en aquells temps en ambients menestrals, tocats pel pensament llibertari que pregonava una vida sana, en contacte amb la natura.

El senyor Moll, a la porta de casa seva

Un indret idíl·lic
Me vaig adonar que l’arribada massiva d’immigrants del sud els havia desconcertat, i que la van viure com una invasió. Hi assistien, atònits, a l’enfonsament del món tranquil i romàntic que havien construït amb molta il·lusió i treball, quaranta anys abans: “els finals de setmana -explicava Manuel Moll evocant la gesta dels primers pobladors del barri-es veia arribar a la gent menestrala carregada amb fustes, amb ferros; els diumenges ens construíem la casa “. El senyor Moll em va parlar de la fundació del centre recreatiu i instructiu L’Avenir del Fondo, «nom d’acord amb l’època i amb la gran càrrega d’il·lusions» que tenien. La seu era al carrer Wagner on, després de la guerra, es va obrir l’únic col·legi nacional del barri. El senyor José M. Palanques va dibuixar l’escut en el qual apareixia un llibre obert, una enclusa i un colom. Palanques havia nascut a Aragó però es va formar a l’escola del senyor Jaume Salvatella, de Santa Coloma, i a Catalunya es va graduar de mestre. El record que ja de gran tenia del Fondo era el d’un lloc idíl·lic.

Una altra de les famílies antigues eren els Saura (August i Alegria). Nascuts al petit poble de Terol el Vispal, abans de establir-se en el Fondo havien recalat al barceloní barri de Poblenou. D’allí venien caminant mentre aixecaven la casa.

La immigració dels anys 50-60 va mancar d’aquesta aurèola romàntica, la gent va venir atreta simplement per les possibilitats de trobar feina al cinturó industrial de Barcelona. Buscant un lloc on instal·lar-se, va ocupar els descampats que va trobar més a prop de la gran capital. L’esquer que els va portar no era altre que el treball.

Els Jordana-Llevadot amb les seves filles, Mercè i Marta, i el nebot Ramon Domeng, immigrants procedents del Pallars

Els catalans
Aquests nous veïns aviat es van convertir en el grup majoritari del barri. Els “catalans” van quedar ocultats i el Fondo va esdevenir un barri andalús. Famílies com els matrimonis Joan Jordana- Maria Llum Llevot i Ramon Domeng-Rosa Llevot que, buscant també una vida millor, van deixar La Pobleta de Bellveí, -un bell poble pirinenc de la Vall Fosca-, van experimentar amb neguit que a més d’haver de viure en un lloc tan degradat corn el Fondo, havien de sentir-se forasters al seu poble. Les germanes Llevot van obrir una botiga de queviures al carrer Bruc, coneguda aviat com “la botiga de les catalanes.”

No obstant això, les famílies “catalanes” van gaudir de l’estima dels veïns. Només cal recordar a la senyora Maria Parramon (esposa de Ramon Camps, propietaris d’un forn del carrer Beethoven), que es va guanyar la simpatia del barri per les seves bones obres; o Enric Casajust: els joves que participaven a alguna activitat reivindicativa pels voltants de la plaça Rellotge acudien al seu petit celler del carrer Beethoven, sabedors que simpatitzava amb ells i que els convidaria a una cervesa.

L’arribada de tants immigrants va provocar una gran demanda d’habitatge. Els solars, que fins llavors tot just tenien valor, van ser buscats per les constructores: a canvi de les cases unifamiliars, lliuraven als seus propietaris un pis i un local comercial. D’aquesta manera, les casetes van ser sucumbint i en el seu lloc es van aixecar blocs de pisos que van acabar per col-matar tot el barri. El barri del Fondo es va densificar en edificis i en veïns. Això, més el fet de llindar amb una zona de Badalona molt poblada, va fer que es convertís en un barri d’una alta activitat comercial.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here