Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001
A finals d’agost de 1965 el bisbe monsenyor Gregorio Modrego Casaus es em va comunicar la destinació. En el comunicat -que porta la data de 31 d’agost de 1965- es feia servir una fórmula absolutament nova. Deia: “Estimando oportuno proveer de otro sacerdote a las parroquias de Santa Coloma y Santa Rosa de Gramenet, al objeto de que pueda efectuarse trabajo de equipo con los Rndos. Párroco y Ecónomo, respectivamente, de las referidas parroquias […] adscribimos al sacerdote Jaime P. Sayrach.” Aquesta fórmula es va emprar també en els nomenaments de Salvador Cabré, Josep Esquirol i Joaquim Trias.
Em sembla que va ser la primera vegada que un nomenament episcopal parlava d’equip. En un altre paper es feia referència a un concepte igualment nou, ja que en comptes de parlar de la parròquia de destinació s’emprava l’expressió “zona pastoral”. Quan ens vam entrevistar amb el bisbe aquest va insistir en la idea de l’equip, que sabia que era grata als sacerdots de les generacions joves.
En el nomenament que cada un de nosaltres havia rebut s’especificava que se’ns enviava a Santa Coloma per fundar unes parròquies noves. Així, en el meu, es pot llegir que em nomena “en particular en orden a la preparación de la proyectada parroquia en el sector denominado El Fondo“.
Hi havia succeït que la immigració d’aquells anys va desbordar la capacitat de servei de les parròquies de les poblacions que es trobaven al voltant de Barcelona. Referint-se a Santa Coloma, la Hoja Dominical del Bisbat (de 26 de setembre de 1965), l’argumentava així: Santa Coloma “al inaugurarse el primer templo parroquial, en 1915, era una pequeña ciudad de 1.500 habitantes. Actualmente pasa ya de los 100.000 y se prevé un rápido crecimiento que la acercará, en años próximos, a la cifra de 200.000.” I concloïa: “Por ello ha sido preciso crear nuevas parroquias”.
Evangelització
Cal subratllar que tot i que la raó determinant del nostre nomenament era encara l’aspecte demogràfic es començava a entreveure la nova concepció de la pastoral que, més que pensar en el culte i l’administració dels sagraments, posava l’accent en l’evangelització. A la parròquia tradicional es la concebia com el lloc d’atenció dels feligresos; i en un marc social considerat catòlic, el nombre d’habitants que englobava una demarcació parroquial cobrava un pes determinant. De fet, la majoria de la població, tot i no ser practicant, solia passar per l’església per batejar els seus fills, per contraure matrimoni i per enterrar els seus difunts. Per aquest motiu en els documents esmentats s’insistís que calia crear noves parròquies, atès que l’augment de feligresos havia estat espectacular.
Però el document, en introduir els conceptes d’equip i de zona pastoral, es feia ressò de les noves idees: partint de la convicció que la societat havia experimentat una profunda descristianització, pensava que la tasca principal no era la que havia de desenvolupar-se a l’interior del temple sinó la que es dirigia a la societat, on es trobava la totalitat de veïns, impròpiament qualificats de feligresos.
El 9 de setembre de 1965 els quatre futurs rectors ens vam reunir a Castelldefels per a un canvi d’impressions. Parlem de la manera com enfocaríem la feina. Vam decidir poques coses, però van prendre les resolucions que estimàvem fonamentals: treballar en equip, no cobrar res pel nostre ministeri i fer de la JOC (Joventut Obrera Catòlica) el nervi de la nostra actuació pastoral.
Al migdia del mateig 9 de setembre ens van reunir amb mossèn Joan Mata a Santa Rosa. Era la primera vegada que jo venia a Santa Coloma, mai havia estat en aquesta ciutat. Mata ens va portar al turó del sanatori de l’Esperit Sant perquè tinguéssim una visió panoràmica de la població. La impressió que em va produir el barri que m’havia tocat no l’he oblidat mai més. Em va impactar el formigueig de persones en aquella fondalada, un dia de mercat ambulant; la barreja bigarrada de cases, de camionetes, de gent … l’aspecte absolutament caòtic.
A la pensió Rubia
Pocs dies després, el 4 d’octubre de 1965, rebíem el nomenament de coadjutors, equivalent al de rectors. Tant Josep Esquirol com jo ens vam instal·lar a Santa Rosa amb el pare Joan, però les tensions que van sorgir per la diferent concepció que teníem de la pastoral van fer difícil la convivència, i vam decidir deixar la rectoria. Esquirol va anar al seu barri i jo al meu. Vaig llogar una habitació a la pensió Bello, feliç de seguir un itinerari similar al de molts immigrants joves que venien sols, deixant a la família en el poble.
El 29 de juny de 1966, festa de Sant Pere, vaig celebrar la meva primera missa a l’habitació de la pensió. Van estar presents el matrimoni Bardés, el senyor Llorenç Álvarez, la seva filla Neus, la senyora Páez i les noies Conce Gil, Mari Abad, Juanita Nevado i Loli Bolancer. Hauria desitjat no apartarme mai d’aquella pobresa, que feia que ressaltés el significat profund de l’eucaristia. La missa de Nadal d’aquell any també es va caracteritzar per la senzillesa i emotivitat de la rememoració del primer Nadal: els esposos Manel Cartró i Anita Cardenal, de la botiga L’Olla de Plata, ens van cedir un magatzem del carrer Verdaguer perquè en ell celebréssim la missa.
Aquells primers mesos em vaig dedicar a buscar un terreny per a la construcció del temple. Esquirol i jo haguéssim preferit no edificar, servint-nos de Santa Rosa per al culte i la sacramentalització. En els nostres barris haguéssim obert només un localillo, com a lloc de trobada, per iniciar un contacte més senzill amb els veïns. Però no va poder ser.
Un temple per a la celebració del culte i l’administració dels sagraments havia de ser espaiós i situat en un lloc cèntric. Vaig acolorir en un pla els tres solars més idonis i el vaig presentar al bisbat. Un era al carrer del Rellotge, a tocar de la plaça. Un altre, a prop del carrer Verdaguer. El tercer, que va ser l’escollit, es trobava a la cruïlla dels carrers Massenet i Dalmau. El solar era propietat de la senyora Bes (vídua Torras), una senyora acomodada que vivia al passeig de Gràcia de Barcelona. Un dels seus fills, Josep, havia estat alcalde de Badalona. Un altre d’ells, Joan era arquitecte i va ser el que va assessorar a la mare en la venda del solar.
La família Torras era propietària d’una bona porció de terrenys propers a la plaça del Rellotge. Preveient la imminent urbanització del sector es va avançar a l’Ajuntament i va dissenyar els carrers no només en el pla, sinó sobre el terreny, col·locant pel seu compte les vorades dels futurs carrers, amb una amplada exigu per assegurar-se la màxima edificabilitat dels seus solars. Per afermar aquesta ordenació urbana els dos primers solars que van vendre a la pastilla delimitada per Verdaguer, Dalmau, Masenet i plaça del Rellotge ser dos cantonades oposades. Els dos edificis que es van aixecar –l’Olla de Plata i Confeccions Molero– van romandre un temps sols i aïllats, imposant l’alineació prefixada pels propietaris.
El solar de la parròquia va costar 1.812.136,20 pessetes. El bisbe es va comprometre a pagar-lo, tot i que en estendre el xec va arrodonir la quantitat a la baixa, deixant pendents 250.000 pessetes “com a aportació dels feligresos”. Va ser un deute mortificant que, a raó de 5.000 pessetes mensuals, vaig haver de portar cinc anys seguits a la senyora Torras. La quantitat avui sembla irrisòria però en aquell temps ens va pesar com una llosa. Les cinc mil pessetes sortien de la meva butxaca -de la paga de l’bisbat- i, quan vaig renunciar a ella, les posava de la meva setmanada, ja que la parròquia recollia només l’indispensable per a les despeses de l’església i del despatx (unes 400 pessetes cada diumenge). Per això la gent de la comunitat sempre va creure que el pati annex a l’església em pertanyia.
El moviment de la caixa durant el primer any va ser així:
| SORTIDES | Pessetes |
| Adquisició solar | 1.812.136 |
| Obres | 654.005 |
| Mobiliari | 22.251 |
| Imatge de Crist | 7.000 |
| Llum Fecsa | 2.300 |
| Impresos | 5.614 |
| Neteja | 7.713 |
| Diversos | 5.440 |
| TOTAL | 2.516.479 |
| ENTRADES | Pessetes |
| Subvenció bisbat | 2.164.000 |
| Contribució rector | 83.536 |
| Donatius | 12.375 |
| Caixa parroquial | 43.431 |
| TOTAL | 2.303.342 |
El projecte de l’església li vam encarregar a l’arquitecte Xavier Valls Bauzà, veí de Santa Coloma i amic meu. Vam crear un consell parroquial per fer el seguiment de les obres, en què figuraven el matrimoni Macià Bardés i Maria Badia, Llorenç Álvarez i els jocistes Antonio Saura, Jesús Páez, Antolín Arce, Juanita Nevado i Conce Gil. Macià es va responsabilitzar de les obres de construcció de la parròquia; tenia fama de ser molt bon paleta i era de la confiança de Valls, amb qui portava anys treballant, i era una persona compromesa amb la parròquia des dels seus inicis. Vam voler que el temple fos un edifici pobre i de disseny funcional. Per la seva hechura es podia equiparar a un magatzem. La nau era espaiosa i nua, sense més elements religiosos que el crucifix, l’altar, el sagrari i l’ambó.
L’11 de març de 1967 el consell parroquial es va reunir per fixar la data de la inauguració dels locals i el programa de la festa. El dia escollit va ser el dissabte 18 de març. Ja fosc, mossèn Joan Mata va fer la benedicció solemne de l’església i jo vaig celebrar la missa, revestit amb la casulla blanca de la meva primera missa i servint-me del calze de quan em vaig ordenar de sacerdot. El temple estava ple a vessar, hi havia acudit la gent senzilla del barri, una petita representació de l’Ajuntament i familiars meus.
