Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001
Durant el breu temps que vam estar a Santa Rosa, Josep Esquirol i jo vam aprofitar que a missa acudien persones dels nostres barris per posar-nos en contacte amb elles. Una de les primeres feligreses amb la que vaig contactar va ser Angelita del Campo. Em va presentar el seu germà Jesús i els seus pares, que coneixien a mossèn Joan Playà, el meu rector de Poblenou. Aquesta porta que se m’obria em posava en contacte amb altres veïns. També vaig conèixer a Andrés Castaño i a Virtudes Senra, jove parella que un cop oberta la parròquia de Sant Joan Baptista, s’uniria a altres matrimonis joves per formar un dels equips més actius de la comunitat parroquial.
Els primers contactes
Amb tot, la major part de coneguts els vaig fer al barri. De vegades eren els veïns que venien a trobar-me, com un matí que em trobava al carrer Dalmau a l’altura de Milà i Fontanals, contemplant el solar que acabàvem d’adquirir: es van aproximar dos noiets, Eugenio Madueño i Geli García, i em van preguntar si era allà on anàvem a fer una església. Al respondre’ls que sí em van dir que vindrien els diumenges. Un cop inaugurada, Eugenio i el seu amic Alfonso Barreres em van ajudar a formar l’escolania, en la qual van entrar, entre d’altres, Santi, germà d’Alfonso, i els veïns d’Eugenio, Juanito i “el català” Francesc Sala, a més del germà de Cristóbal, Pepe i Emilio Morales.
Les visites que feia com a rector a les acadèmies Verdaguer i Santa Rita en van posar en contacte amb un bon nombre de nois que serien la base moviment d’aprenents de la JOC de la parròquia. Al febrer i març de 1966 Esquirol, Mata i jo vam organitzar unes xerrades adreçades als joves de les nostres tres parròquies. L’assistència va ser alta i va ser el tret d’arrencada de les trobades i activitats de la joventut que es mouria al voltant de la parròquia, fins al punt que només un parell de mesos després de les xerrades interparroquials, donades a Santa Rosa, vam començar a organitzar les del Fondo. En una ressenya que conservo de la reunió preparatòria trobo els noms de Mari Abad, Conce Gil, Antolín Arce, Andreu, Ventura, Carmen Cortés i Loli Bolancer, com a responsables.
Formació i esbarjo
Les activitats tenien una vessant formativa i altra lúdica. El simple fet de tenir un lloc i un motiu de trobada ja era força atractiu perquè els joves s’acostessin als locals parroquials. De totes aquelles activitats les de més èxit eren les excursions al camp, a Sant Jeroni de la Murtra, a la Font de l’Alzina o a paratges més llunyans. Tots recordem la que va ser com el nostre baptisme de foc, la travessa de tres dies al Montseny, a l’agost de 1967. Es van formar tres grups, el dels grans, un d’intermedi i el dels més joves. La vigília de marxar els vaig convocar perquè volia revisar com anaven proveïts, ja que la majoria d’ells era la primera vegada que anaven a acampar.
El grup jove, en el qual estaven entre altres Ángel Nogales, Cristóbal Rueda i Geli García, estrenaven gairebé tot: motxilla, botes, sac de dormir, carmanyola, coberts… Els de la mitjana anaven més o menys bé; però el dels grans em va deixar estupefacte. Salva Bolancer portava una manta enrotllada i les noies –Emiliana Salines, Angèlica Martínez, Loli Bolancer, Carmen Cortés– anaven proveïdes d’olles i paelles, de plats, gots i forquilles que portaven de casa seva, i fins i tot portaven un sac de patates. Eren els inicis de l’afició a la muntanya, que tants adeptes va fer, i que tant va contribuir a la consolidació del moviment juvenil. Altres sortides importants, ja més tardanes, ens van portar al Pla de Boet –des d’on vam pujar a la Pica d’Estats–, a Menorca i a la serra de Gredos. Aquí vam passar una setmana al costat d’un chozo d’un pastor amic d’Andrés Castaño, des don vam pujar al pic Almanzor.
Recordo les nits viscudes en les acampades a la muntanya, el silenci gran sota la volta del cel tatxonada d’estrelles, la remor del rierol. Als nois i noies aquelles experiències els ajudaven a trobar-se a si mateixos i a gaudir de la natura i de l’amistat.
La presència de tants joves va donar a la comunitat del Fondo una imatge festiva i oberta. Però el gruix el formaven gent gran i una gran quantitat de nens. Era la comunitat de les misses dominicals, en el si, a més dels grups joves, van sorgir equips de reflexió de persones adultes que es reunien a casa seva i organitzaven també sortides, especialment a Sant Jeroni de la Murtra. Va quallar aviat el grup de Macià Bardés i Maria Badia, Pepe Álvarez i Encarna González, Mario Ribero i Isabel Alexandre; i el dels matrimonis Lola Bermúdez i Eugenio Martínez, Domingo Capsada i Patrocini Bardés, Josep M. i Emilia Tarragó, Vicente Rojano i Carmen Forner, Miguel Díaz i Dori Bermejo, Nicolás Rico i Gaspara Villoria, Josep M. Buils i Conxita Puig, amb les vídues Teresa Molinero i Mariana Herrador. Curiosament, amb aquest grup es va entendre molt bé Joan Pérez Aregio, Juanito, un noi jove però bastant afí a la manera dels adults d’enfocar la fe. Juanito contrauria matrimoni amb Carmen Rodríguez, una noia gallega molt religiosa; ja casats i amb fills, no van desistir en la seva obstinació d’estudiar fins que van aconseguir el títol de mestres. Un altre grup de matrimonis d’edats més joves el formaven Andrés Castaño i Virtuts Senra, Antonio Márquez i Ani García, Perico García i Antonia Mari Guardiola, Ginés García i Josefina Sánchez, tots ells mestres de professió, excepte Virtuts.
Catalitzadora d’amistats
La parròquia va actuar de catalitzadora d’amistats en un barri que s’estava formant. Gairebé sense altre lloc “obert” de reunió, les persones més inquietes acudien a l’església a la recerca d’amics i de la possibilitat de fer coses.
Però la parròquia era, sobretot, la presència pública de l’Església en el barri. La meva preocupació era que fos un signe lluminós: és a dir, que en comptes de reproduir la imatge de l’Església tancada sobre si mateixa, conservadora i mantenidora del sistema social vigent, es mostrés propera al poble, com Jesús de Natzaret, i que com ell , fos “subversiva” enmig d’una societat molt injusta. Creia, sobretot, en el valor de la persona. Encara calculant en alt grau als que donaven exemple d’estar compromesos en favor de la societat, volia inculcar un respecte profund cap a les persones més humils, que sovint es refugiaven en un cert anonimat. Opinava que tota comunitat té un fons invisible i que, tractant-se d’una comunitat de fe, la part invisible és més gran, si és possible, que la visible, ja que el punt de convergència dels seus membres és la persona de Jesús.
