Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001
La parròquia es componia de dos cossos, l’església pròpiament dita, amb una porta que donava al carrer Dalmau i una altra a Massenet, i les dependències parroquials, amb façana al carrer Massenet, entrada que donava també a l’atri. Aquestes dependències constaven d’una sala d’espera, el despatx, el lavabo i la meva habitació.
Conscients que els diners que ens havia donat el bisbe procedien del poble, ja que a l’Església els rebia de l’Estat, crèiem que els locals havien d’estar oberts al barri. Així, en un full que vam repartir al març de 1968 es podia llegir: “Es presten els locals a aquells que busquen la promoció de l’home i de la societat”. I es posaven alguns exemples de possibles usuaris: l’assistenta social, l’Ajuntament (que els utilitzava per vacunar els nens) i els organitzadors de la festa major del barri i, de manera eufemística, s’incloïa a “la gent preocupada pels seus problemes “. No podíem dir que Adonio González, del PSUC, que reunia a la Joventut Comunista cada setmana a la meva habitació per impartir lliçons de marxisme, podria usar-los, ni que El pájaro (Dídac Fàbregas), dirigent de la OICE (Organització d’Esquerra Comunista d’Espanya), els utilitzaria per a les trobades amb les cèl·lules del Fondo. Ni podíem desvetllar que es farien reunions de les Comissions de Barri, o de grups d’obrers en lluita.
Cortines a la casa de Déu
Els veïns no demanaven permís, simplement comunicaven el dia de la reunió per la reserva del local. Totes les assemblees de l’Associació de Veïns d’aquell temps es van celebrar a la parròquia, igual que moltes altres reunions. Alguna vegada, alguna persona de l’església es va queixar pel que creia una falta de respecte al temple; entrava a resar i es trobava l’església ocupada per homes i dones que parlaven alt, que deambulaven davant el sagrari o que fins i tot fumaven. “¿No és la casa de Déu?” –m’havien inquirit. I afegien: “L’església és dels catòlics”. Com fer-les entendre que la casa de Déu és la casa de tots els homes i, més que de cap, dels que treballen pels altres? Vaig pensar que, tot i això, el mal efecte podia pal·liar-se separant el presbiteri de la resta de la nau. Llavors vam instal·lar unes cortines que es corrien i ocultaven l’altar, convertint la nau en un saló. Més endavant, quan vam crear la biblioteca, vam fer una separació similar a la part posterior de la nau, habilitada com a sala de lectura.
La majoria de feligresos van acceptar bé la cessió de l’església, almenys com un servei en uns moments difícils, i com una suplència. “Quan tinguin els seus locals pensava més d’un ja no caldrà que l’església es faci servir per a aquest tipus de reunions”. Jo no ho veia així. No m’agradava que “la casa de Déu” es convertís en un “lloc sagrat” en què les persones s’aïllessin per trobar només a Déu, quan el poble no tenia llocs on reunir-se. Somiava en adaptar la meva habitació com capelleta, recollida i silenciosa, a l’estil dels oratoris de les germanetes de Carles de Foucauld, on qui volgués pogués retirar-se a pensar i a resar, i que la nau quedés com un local obert al barri en les hores en que no teníem cap funció religiosa. Pensava que la missa, que és una celebració comunitària, seria més verídica si el mateix temple contribuïa a la “comuna-unió” dels veïns.
Dels molts fets extraparroquiales que van tenir lloc a la nostra església el més sonat va ser la tancada dels obrers de l’empresa Radiotrónic, SA, filial de Telefónica, en l’hivern de 1975. En ple tancament la policia va acordonar la parròquia i no deixava entrar ni sortir a ningú, excepte a mi. Una tarda van venir a veure mossèn Joan Carrera i mossèn Josep Galbany, delegats de pastoral obrera, amb mossèn Oleguer Bellavista, director de la revista sacerdotal Correspondència. Vam haver entrevistar-nos al bar Rellotge, on em van trobar negociant amb don Benigne, comissari de la policia nacional de Santa Coloma. La tancada va durar una setmana i va tenir la virtut de mobilitzar un bon nombre de veïns. Molts portaven aliments que fèiem arribar als tancats des d’una finestra del bloc de pisos que donava al pati, i que escapava al control policial.
Una altra reunió important va ser la que va ajuntar a la banda dels Correas amb una comissió de les associacions de veïns i la policia. Veïns i banda s’havien desafiat i, de no ser per la mediació de la parròquia, hi hagués hagut un enfrontament violent. No totes les reunions van ser de caràcter reivindicatiu, ni arran d’algun conflicte. Durant un temps, els diumenges a la tarda l’església es va convertir en sala de cinema dels nens i nenes d’un esplai que portaven un grup de noies i nois del Centro Amigos del Fondo, entre els quals estaven Agustín Jiménez i Montse Abellán, María Lobillo, Puri Alcaraz, Paco Hidalgo, Agustina Monje, Salva Salinas… També va ser escenari de festes de la tercera edat i local de reunió i d’activitats d’un altre esplai, l’Escola Viva, que va fundar Josep M. Tarragó.
Un pati i un xiprer
Concloc aquests records amb una referència al pati que va quedar entre la parròquia i el bloc de pisos del carrer Dalmau. Era un solar d’una extensió equivalent a la edificada. Pensàvem que un dia, quan tinguéssim diners, aixecaríem un edifici per a seu d’un centre sociocultural, en la línia del centre Amics del Fondo que anys després va aixecar Enric Grífol, el rector que em va substituir, molt interessat pels problemes socials. Amb l’ajuda de la senyora Maria Parramon va crear Reviure, un centre d’acollida per a homes sense sostre.
A l’espera de construir el centre social plantem els arbres que delimitarien l’espai entre la parròquia i el centre. M’encantaven els patis andalusos i volia crear un lloc de transició entre els dos edificis, un espai recollit com el bell claustre del monestir de Sant Damià, d’Assís. Plantem sis tipuana i dos xiprers que Antoni Antonijoan i jo vam comprar en un viver de Cornellà i vam portar en el seu Citroën 2CV (Dos cavalls), amb les branques sortint per les finestretes. D’aquells arbres es va salvar un xiprer, que avui s’alça altíssim i majestuós entre els blocs de pisos i l’església.
Al pati tenia rosers, margarides, anemones, dàlies, clavells de moro … Hi havia uns bulbs de fresia que passaven sota terra la major part de l’any fins que un dia, sense esperar-ho, emergien i esclataven en un ram de flors blanques, d’intensa fragància. La senyora Teresa Molinero se servia sovint de les flors del jardí per fer els rams de l’altar. A mi, la cura de les plantes em relaxava i em permetia, en una ciutat desangelada, sentir-me a prop de la escamotejada natura.
En aquest pati vam fer moltes reunions i festes. Enric Grífol, com ja he avançat, va construir-hi el Centre de Cultura Popular del Fondo mantenint el nom amb el qual nosaltres ho somiem. El centre ha impulsat moltes activitats i ha donat recer a un gabinet jurídic -del qual es va fer càrrec l’advocat Antonio Cuenca-, l’esplai Xicalla i el grup de Dones del Fondo. Aquest grup de senyores, sorgit a l’ombra de la parròquia, ha seguit reunint-se, i jo ja porto bastants anys assistint una vegada al mes a les seves trobades. En les reunions s’ajunten l’amistat, el desig de formar-se, l’ajuda a les famílies necessitades i la religió.
Una nova evangelització
Com ja vaig apuntar, Esquirol i jo ens resistíem a construir sengles temples. Opinàvem que els nostres feligresos, sent obrers, compartirien la mala imatge que la classe treballadora s’havia fet de l’Església. Si els haguéssim preguntat si creien en ella ens haguessin contestat que en Déu encara, però en els capellans no. Estàvem convençuts que el món obrer més que un lloc de culte necessitava una nova evangelització, deslligada de l’administració de sagraments, la recepció dels quals portava aparellat un preu.
A més, sabíem que si aixecàvem una església de seguida se’ns ompliria de gent que ja anava a missa al poble, que acapararia el nostre temps, mentre que la majoria d’obrers només s’acostarien ocasionalment, i seguirien veient el capellà com a l’home del tripijoc religiós i a les persones de missa com a una gent beata.
El nostre desig era viure anònimament, que abans de reconeixen’s com a capellans ens coneguessin com a veïns. Recordàvem que Jesús després de fer un miracle s’amagava perquè no volia que li seguissin per altra cosa que no fos l’anunci de Déu. Però no vam poder evitar la construcció del temple. El rector de Santa Rosa no va acceptar centralitzar el culte i els sagraments en la seva església –tot i que nosaltres li haguéssim ajudat– sinó que ens va forçar a construir les nostres esglésies en els barris als quals el bisbe ens havia destinat.
Els edificis que vam programar eren molt senzills i molt pobres, encara que acollidors. Per a la parròquia del Fondo projectem una nau semblant a la d’un magatzem, amb columnes de formigó i sostre d’uralita. L’habitatge del sacerdot es va reduir a una habitació minsa, integrada a les sales del servei parroquial.
Jo concebia la parròquia com una imatge de Jesús. Com un llum que es posa en un punt alt perquè faci llum a qui caminen a les fosques. Per la seva senzillesa, per la bona acollida cap als desvalguts, pels serveis que prestaria gratuïtament, l’Església havia de ser vista pels veïns com una cosa diferent, una realitat de difícil explicació humana. Estàvem convençuts que parròquies d’aquest estil obririen el camí de l’evangelització en provocar interrogants com “Quina classe d’Església és aquesta, sempre disponible, i que no demana res a canvi?”, o “Per què actua així?”
Més fets i no paraules
Tal com havíem previst, tot just vam obrir les portes del temple es van acostar persones piadoses que ja vivien la fe en els seus pobles d’origen. No em sabia greu que vinguessin –era gent humil que l’Església havia engendrat en la fe–, per tal que al seu costat, com així va passar, sorgissin grups de cristians que més que en el culte fessin èmfasi en l’amor, viscut com imperatiu essencial de l’Evangeli. La JOC i alguns matrimonis encara joves van complir aquest paper. La comunitat tradicional, sense atrevir-se a acompanyar-los en les activitats que comportaven algun risc, donades les circumstàncies polítiques, se sentia partícip del treball militant dels cristians compromesos. No els costava entendre el caire nou que prenia l’anunci de l’Evangeli. De fet, estaven molt familiaritzats amb la dita popular “Més fets i no paraules”.
Suposo que alguna cosa d’aquesta manera de presentar l’Església va calar al barri i a la ciutat de Santa Coloma. No era un estil d’una sola parròquia sinó el de les Comunitats Populars catalanes, amb les quals els cristians d’aquí es relacionaven en participar en les assemblees diocesanes que s’organitzaven amb freqüència. D’entrada, les persones més properes i en especial els joves de la JOC es van advertir bé que el nucli de la fe fos Jesús. La pobresa de les noves parròquies remarcava l’única riquesa que posseïen, que era la figura de Jesús. Nues de qualsevol tipus de poder mundà –indiferents al prestigi social i al poder polític– anhelaven donar a conèixer Jesús i el seu missatge.
L’Església segueix on era
La marxa va durar uns anys. Després de segles de l’Espanya catòlica i sense el suport de la jerarquia, més encara, amb el testimoni contradictori del que es feia a la catedral i a les parròquies riques, la nostra aventura no va passar de ser un estiuet de Sant Martí. O el vendaval d’un dia.
Em pregunto si van servir d’alguna cosa aquells treballs, tan carregats d’il·lusions i de bona fe. N’hi ha que em diuen que sí, com el meu bon amic Joan Moran, ex-rector del Raval, que apel·la a les persones que confessen que aquell estil les va marcar profundament. Però el canvi, l’Església –en el que té de visible–, no el va donar, i avui segueix on era.
Amb tot, continuo somiant en parròquies pobres que brillin en els barris en què s’ubiquen només –i ni més ni menys!– que pel fulgor que emana de l’extraordinària figura de Jesús. Llocs on es pugui trobar pau, assossec i una mica d’afecte, i la força per estimar el món i la societat, posada l’esperança en el més enllà que ens habita.
