Eugeni Madueño
17/12/2021
El primer que m’agradaria dir del Jordi Barreras és que jo pensava que enfocaria les seves passes cap a la muntanya. Recordo quan només tenia 4 o 5 anys, un estiu en què els seus pares estaven instal·lats al càmping Kim de Llafranc. Havíem sortit a passejar pels voltants, per un camí que anava en direcció a Palafrugell. El Jordi anava en pantalons curs, sense samarreta, amb un enorme pal a la mà, desbrossant les voreres del camí. La natura, que ell associava amb el seu avi Manuel, l’atreia especialment. «Quan sigui gran seré guardaboscos», ens va dir.
La vida va passar i més que un pal a l’esquena, el Jordi es va penjar una bossa plena càmeres, objectius i estris de fotògraf. Va provar de col·laborar amb els diaris enviant imatges des del Maresme. I això li va permetre conèixer les maneres de treballar als mitjans. Què dolentes eren les condicions laborals dels fotògrafs. I quina mena de fotos tenien sortida i quines no. El Jordi es va relacionar amb els mitjans en una època de grans canvis.
Va començar a El Periódico l’any 2002. En aquella època es va començar a implementar seriosament la Llei de la Propietat Intel·lectual aprovada pel govern socialista el 1996. Era una llei que equiparava els autors de fotografies amb els artistes de qualsevol altra disciplina. Per uns anys, els fotògrafs van tenir tots els drets sobre les seves fotos, que per sempre eren només propietat d’ells mateixos. A les empreses periodístiques només els cedien el dret a reproduir-les, no la propietat de l’original, com havia passat fins aleshores. La llei va suposar un gran avenç sobretot econòmic pels fotògrafs, que tenien dret a cobrar-les sempre que es publicaven. Els arxius dels diaris van deixar de tenir sentit, perquè acumulaven fotos que no eren pròpies, sinó prestades. En fi, un ganga que va coincidir en el temps amb la comercialització dels primers mòbils equipats amb càmeres fotogràfiques. Càmeres de gran precisió i qualitat que, en un tres i no res, convertien en un Cartier-Bresson o un Joan Guerrero a qualsevol persona que tingués una mica de gràcia a l’hora d’enfocar i disparar.
(Un primer parèntesi per reflexionar sobre l’art. Quan tothom es considera artista, ser-ho de veritat és molt més difícil. Quan tothom se sent un bon fotògraf, demostrar que la foto no només la fa la màquina, sinó l’ull de qui dispara, és molt més difícil. Quan tothom fa grafitis interessants -penso en l’autor que va omplir tots els nostres carrers d’un xumet de colors-, ser en Banksy és molt més difícil. Així, doncs, ¿qui és i qui no és artista, si tothom té a l’abast les mateixes eines per ser-ho?)
Torno al fil cronològic. Situem el Jordi fent de fotògraf freelance als diaris i descobrint que a aquests només els interessen –i compren– les fotos més morboses, les que reflecteixen el pitjor de la condició humana, les que estigmatitzen els grups socials o generen odi o rebuig dels diferents, dels altres. Aquí al Jordi li surt la sang Barreras que porta a dins i es dispara. «Em vaig adonar –explica– que, complint el que m’encarregaven, sovint acabava representant les coses d’una manera superficial en què l’espectacle i la morbositat dels conflictes entre veïns era el principal enfocament mediàtic. Al meu entendre, aquest plantejament va contribuir a estendre la por i el sentiment anti immigrant entre els meus veïns.»
La manera com li van encarregar i li van comprar les fotos del conflicte veïnal creat per la construcció d’una mesquita a Premià de Mar, el va conscienciar. ¿Quina és la funció social de la premsa en aquest cas, quan més que facilitar l’enteniment i la concòrdia entre els veïns, serveix per aguditzar i encendre el conflicte?
El Jordi, fill de l’Alfons i la Paqui, net d’avis andalusos, va decidir fer la feina a un altre ritme, d’una altra manera.
Tan lluny, tan a prop
El resultat és aquesta primera sèrie Tan lluny, tan aprop, en la que el Jordi contraposava imatges de persones de diferents generacions fent les mateixes coses, en llocs similars, en èpoques distintes. ¿Realment hi ha tanta distància cultural i religiosa entre la parella de xinesos que es fan ara la foto de la primera comunió, i la dels seus tiets captades unes generacions abans?
I si, com ell demostra, les persones són iguals sotmeses a experiències similars –en aquest cas la migració–, perquè la relació entre la comunitat xinesa i l’andalusa instal·lades al barri del Fondo resultava quasi impossible?
La resposta la veiem al proper treball documental, que el Jordi anomena La muralla.
La muralla
Durant dos anys el Jordi va intentar relacionar-se amb la comunitat xinesa del Fondo. Aprofundir la relació. Fer amics. Entrar a les seves cases, als seus horts, als seus negocis, i, com a bon fotoperiodista, reflectir les seves vivències i demostrar que entre ells i els anteriors immigrants arribats al barri hi havia més coses que els unien que no pas els separaven. Volia també acabar amb l’estigma amb què es presentava als xinesos a la premsa d’aleshores. Com a membres o víctimes de les màfies, com a mantenidors de negocis on es practicava la prostitució, com a treballadors en tallers tèxtils clandestins… Si els immigrants arribats als 60 s’havien integrat en la societat catalana sense problemes, per què aquests havien de ser diferents?
El seu intent de presentar-los de manera positiva no va triomfar. Després de dons anys de feina, el resultat no el va complaure. Va aconseguir diverses imatges que reflectien la vida diària de molts xinesos del Fondo. Imatges que són les precursores de les del llibre que presentem ara. Fotos on Barreras, sense ser-ne conscient, va deixar de mirar com a fotoperiodista per a fer-ho com artista.
(Fem un segon parèntesi per preguntar-nos què és l’art? Què diferència una foto bonica dels meus nets feta amb el meu mòbil, d’una altra considerada creació artística? On rau la diferència, si, aparentment, les dues fotos són tècnicament perfectes? No soc entès en art, però tinc alguna idea al respecte. L’art emociona, captiva, no et deixa indiferent, et fa pensar. Mentre que els meus nets només provoquen tendresa i, com a molt, gana. ¿O no us sona el comentari: ‘estan per menjar-se’ls!’?)
Però tornem als xinesos del Fondo. A aquelles fotos de persones en el seu context laboral o familiar, que, en comptes de mirar a la càmera del Jordi, perdien la seva mirada en els angles, provocant així en l’ànim dels que les mirava sentiments d’esglai, d’inquietud i fins i tot d’incomoditat. Aquelles fotos, aquells gestos inexpressius, estàtics, oferien quelcom més que la informació sobre el personatge i el seu context que la foto periodística demana. Anaven més lluny. Apuntaven a una realitat subjacent, no visible, que existia amb força, però que no es veia. Expressaven la por dels fotografiats a mostrar-se tal qual. Evidenciaven que aquelles persones se sentien estigmatitzades, rebutjades, menystingudes en aquest barri perdut. Què tenien de nou e inquietant aquelles fotos que eren alhora representació d’una realitat i metàfora de la mateixa?
Aquelles fotos del Jordi s’escapaven del marc periodístic per a convertir-se en material artístic. El periodisme és carnalitat. Buscar la veritat i mostrar la realitat. Demana un estil més proper a l’assaig que a la literatura. L’art, per contra, té més a veure amb la irrealitat, l’oníric. És més poesia i literatura. No assevera res ni demostra res. En el terreny de les emocions no calen percentatges ni cites. És suficient amb sentir-les.
¿Per què els xinesos no es comuniquen amb la gent d’aquí? (Ho faran quan deixin de portar el mur al cervell. És qüestió de temps. Potser de generacions.) La resposta, poètica, artística, el Jordi la va trobar al final de la feina, quan, parlant amb la Yao, la noia que li havia fet d’intèrpret, li va advertir que la comunicació que ell intentava aconseguir no seria mai possible.
–”No pots conèixer els xinesos si no ets un d’ells” -li va dir. I li va fer una pregunta que ella mateixa va respondre: “Per què creus que vam construir una muralla? – Per no permetre que ningú entri ni surti”.
I arribem al llibre el nom del qual jo no sé pronunciar en anglès.
“Already But Not Yet”
(Ja, però encara no)
Jo sobre aquesta meravella que ha fet el Jordi no tinc gaire cosa més a dir. Potser en el procés de creació jo el vaig animar a tirar el projecte endavant. Però sense ser-ne conscient de les dimensions que assoliria. El veig –el projecte– com la culminació d’una línia pròpia que el Jordi ha de continuar mantenint, i superant amb noves idees.
Em quedo amb la poètica definició que ha fet el crític Kenneth Dickerman a la catedral del periodisme que és The Washington Post. És un llibre en què desfilen ‘persones atrapades en eixos de llum’ i que reflecteix ‘la sensació d’aïllament de la vida actual’.
Jo hauria dit –en el cas que hagués editat el llibre– que l’obra del Jordi reflecteix abans que res la soledat del nostre món actual, mostrada en l’espai públic, en contraposició –però jugant amb la mateixa i meravellosa llum– que Edward Hooper va fer servir en els interiors dels seus quadres. Afegiria que l’arquitectura present en totes les imatges -quina gran metàfora!– emfatitza l’opressió del sistema sobre l’individu aïllat, desproveït de la col·lectivitat i les xarxes de suport grupal. I que la llum, aquests magnífics ‘eixos de llum’ són la vibració que activa les emocions.
La certificació de què el Jordi fotoperiodista s’ha endinsat definitivament en el món de l’art.
———————–
Més sobre el Jordi:
El buit estrany de la ciutat acumuladora de riquesa: la millor fotografia de Jordi Barreras. Comentari sobre el llibre publicat el 9 de febrer de 2022 al diari The Guardian
La soledad fantasmal de la City. Entrevista a Jordi Barreras realitzada per la periodista Andrea Rodés. S’ha publicat a Crònica Global el 20 de febrer de 2022.