Jaume P. Sayrach
Si una direcció de l’opció fonamental de la línia de les noves parròquies era la fe, o el que en diríem la transcendència, l’altra era el “compromís”, paraula que explicitava i concretava el principal manament del cristià, que és l’amor. En el llibre L’esperança d’una Església pobra i evangèlica recullo una nota biogràfica que vaig escriure del llibre del bisbe protestant Robinson, que tant ens va impactar als seminaristes i joves capellans: Jesús hi és definit com “l’home per als altres homes”. Com a creients, sabíem que només a través d’una vida d’entrega generosa als altres podríem fer atractiu el missatge de Jesús. Sens dubte era la percepció d’aquesta actitud de Jesús el que captaven els joves quan entraven a la JOC. L’anunci jocista era que l’obrer “No és ni una màquina ni una bèstia de càrrega, sinó una persona humana. Més encara: un fill de Déu”.
En el compromís de les parròquies hi havia un primer aspecte que es referia a l’ús del temple i dependències parroquials. Vam decidir que els nostres locals estarien al server de tothom que ens els demanés. Qualsevol grup que en tenia necessitat podia fer-ne ús. De fet, a les nostres esglésies s’hi van tancar obrers en lluita, s’hi van fer activitats dels centres socials i de les associacions de veïns… fins i tot l’Ajuntament se’n servia per vacunar els nens de les escoles del barri
En la parròquia del Fondo, la meitat de la nau la vam adaptar perquè durant la setmana servís de biblioteca popular. L’aspecte de la formació va ocupar una atenció principal. Des de primera hora es van organitzar els “Diàlegs de Joventut”, als que acudien de 150 a 200 joves, i van donar peu a la creació de l’Escola Social (que abastava Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma), organitzada pels mateixos joves obrers, que s’encarregaven igualment d’impartir les lliçons, inspirades en la filosofoa marxista.
També en la línia de conscienciació i formació de la gent cal situar la fundació de la revista GRAMA, que es convertí en la veu de la població. A GRAMA els nouvinguts van trobar una referència identitària i a través seu van descobrir un camp d’acció, fins a convertir la revista en la veu del moviment popular de la nostra ciutat.
Les parròquies, en virtut del tracte de privilegi que els atorgava el govern, van poder reunir el jovent que, més enllà de la fe, cercava un espai de relació, de formació i d’acció. La presència del moviment de la JOC va contribuir a donar unitat als grups de joves de Santa Coloma i del Barcelonès nord, que van trobar en el moviment un paraigua legal, i la complicitatd en uns mateixos objectius socials i cívics.
A l’ombra de les parròquies, sota la seva cobertura i amb el seu impuls o col·laboració van sorgir els Centres Socials i les Associacions de Veïns, i la Caixa de Solidaritat, creada per donar ajut a les famílies de les persones que havien estat empresonades per lluitar per la millora social:
A part de les obres que acabo de recordar, les parròquies –amb els capellans i les persones més compromeses– van participar en les accions que es duien a terme a la ciutat.
Un apunt sobre els cristians tradicionals
Als nous capellans ens hauria agradat crear les noves comunitats partint de zero, és dir, de les persones atretes per l’anunci de l’evangeli. Però la realitat va ser molt diferents doncs, en obrir les portes dels nous temples, de seguida es van omplir de cristians que procedien de velles comunitats, de persones que rere el naufragi de l’emigració havien recalat en els nostres barris, sense més referent, potser, que les parròquies, que era el lloc on trobaven la continuació de la religió que havien viscut als seus pobles, i que igual que havia passat aquí, per a moltes persones l’església i les seves festes eren l’eix en torn del qual girava la vida comunitària. No caldria ni dir-ho, nosaltres a aquests vells cristians (homes i dones grans, matrimonis joves, nois i noies i molts nens i nenes) els vam acollir de cor sabent, d’altra banda, que la gent senzilla i humil ocupa un primer lloc davant la mirada de Déu. I haig de dir que en la seva immensa majoria van rebre molt bé les reformes, tot i que alguns aspectes els costava d’entendre o d’acceptar. En el fons, com que havien patit l’escàndol que els significava veure que el señorito, la guardia civil i el rector anaven junts, en els seus pobles, en descobrir que aquí les parròquies s’havien posat al seu costat no els costava identificar-s’hi. I si no sempre s’unien a les accions més compromeses, per por o per timidesa, no els costava entendre que les lluites a favor del poble consonaven bé amb l’evangeli i l’exemple de Jesús.
Nota crítica (autocrítica)
Si hagués de fer una crítica de l’experiència que vam viure diria que ens vam equivocar principalment en dos aspectes. L’un, l’haver-nos acostat als sagraments amb la visió dimanant de la teologia catòlica. Segurament no podíem evitar-ho, havent rebut la formació teològica que se’ns va donar. De fet, segons l’Església un sagrament és un instrument que demana la fe, i que forma part de la vida de la gràcia, que té la funció d’alimentar la vida cristiana dels creients. Els aspectes socials, sobretot les deformacions introduïdes per una societat consumista i poc creient són sovint excrescències que acompanyen el sagrament, però no són l’aspecte important del sagrament, encara que socialment tinguin un pes determinant. L’Església podria exigir que els sagraments recuperin el sentit eclesial que els és propi i, de fet, els temps de catequesi que s’obliga fer als qui sol·liciten el baptisme dels fills, o als nens que volen fer la primera comunió i a les parelles que accedeixen al matrimoni, respon a la idea tradicional que l’Església té dels sagraments. Nosaltres pensàvem que quan una persona desitja el “sagrament” en realitat pensa en la festa i se sotmetrà a la catequesi de més o mala gana, però un cop feta la festa, rarament continuarà a l’Església.
Però pretendre canviar les coses sense que l’Església hi estigui d’acord, era un objectiu impossible. Segurament n’hauríem sortit millor mirant els sagraments des del punt de la vista de la gent, i, atès que no podíem evitar-ne l’administració, agafar-los des del punt de vista humà, com la celebració familiar i social d’uns moments de la vida de la gent molt importants. La sagramentalització hauria estat, de part nostra, una contribució a la societat, a l’espera que de mica en mica amb la progressiva secularització, els costums “religiosos” anessin perdent pes. Hauríem guanyat millor la simpatia de la gent i els hauríem pogut acostar més fàcilment al compromís de fer un món més humà i més just.
L’altre equivocació va ser pensar que amb la reflexió i amb raons la gent pot escapolir-se d’una tradició que ve imposada per la societat i pel costum. En general, les persones es mouen molt per les pressions de l’entorn en el que viuen. En aquells anys la gent es creia catòlica, Espanya “era catòlica”, i no batejar un nen –ens deien- equivalia a tractar-lo com si fos “moro”. L’acudit que s’explica no deixava de tenir una base real: un home deia que no era creient però posat a tenir una religió, la seva era la catòlica perquè era “la verdadera”. De la importància de l’entorn social en parlen prou clarament els fets. La renúncia raonada al bateig avui molts ciutadans la fan, no com una resolució fruit d’raciocini profund, sinó com una conseqüència de la descristianització de la scocietat i de la seculaització.
Vigència de les principals intuïcions
Avui, l’allunyament de la gent respecte de l’Església és gran. Molts cristians que eren complidors i practicants se n’allunyen perquè l’Església se’ls fa “avorrida” i els queda distant de la seva vida. Cert que la societat d’avui –hedonista, consumista i individualista- no hi ajuda. Però tant o més que això, hi ha que en l’Església no hi troben res d’interessant.
Per això penso, precisament, que la societat d’avui fa més necessàries les dues grans intuïcions que ens movien els anys 60-70 per tal que L’Església aparegui interessant, als ulls de la gent “moderna”. Inserida en ple món amb una opció pobra, que l’acosta més a la gent, d’una banda volia posar de manifest la fe en el misteri transcendent de Deú i en la figura impactant de Jesús. Perquè aquest anunci es capti amb netedat, cal que la transcendència de Déu i el més enllà del missatge de Jesús l’Església ho visqui gairebé de manera descarnada, oferint-lo amb trets durs i ben visibles.
Cal afegir que la fe té unes derivacions humanes i socials que l’Església hauria de presentar a la societat amb els trets més genuïns; seria el que podríem anomenar com l’humanisme cristià. No pot ser que, sobretot en l’actual situació de pensament dèbil i d’una ètica “líquida”, en lloc dir la paraula viva i humana que brolla de les benaurances, la veu de l’Esglésa sigui predominantment clerical, si no és que sona més sovint per renyar, per condemnar i per coartar el vol de la intel·ligència. L’Església en lloc de tancar-se amb els feligresos hauria de girar-se cap al món, per a contribuir a la tasca de fer ciutadans.
Aquest compromís de fer un món millor és la segona intuïció que va marcar l‘aventura cristiana dels anys que recull el meu llibre. Era l’esperança a la que fa esment el títol del llibre, que l’Església esdevingués un testimoni positiu, pel seu compromís a favor de la gent, rere el qual es pogués endevinar la riquesa profunda de la seva fe.
