Jaume P. Sayrach
Hi va haver un fet que ens va marcar molt als capellans joves: la declaració de França, per part de l’episcopat francés, de ser terra de missió. La idea de fons era que si bé la societat francesa socialment continuava ancorada en el catolicisme social i tradicional, la seva ànima s’havia apartat de la fe i, per tant, calia dur a terme una nova evangelització. La JOC (moviment obrer catòlic dirigit als joves), va ser pionera de la idea d’evangelitzar el món del treball. L’anada de molts capellans francesos a treballar a les mines va ser la resposta més sonada a la crida dels bisbes per l’evangelització de la nació considerada com la filla predilecta de l’Església.
A aquest moviment de fons de l’Església, als capellans que vam venir a Santa Coloma ens impactà profundament la situació caòtica de la ciutat on aterràvem. A mi, no cal que ho subratlli, l’estat del barri del Fondo em va sotreguejar profundament. A Santa Coloma la major part de carrers estaven sense asfaltar, el clavegueram i l’enllumenat públic eren del tot insuficients, l’assistència sanitària no comptava més que amb un exigu ambulatori, els nens no podien anar a l’escola, el transport públic era del tot insuficient… i a sobre, en acabar la llarga jornada de treball, el treballadors havien de refer les forces en unes cases –en gran part d’autoconstrucció- que no reunien les més elementals condicions d’habitabilitat.
Els nous capellans (Salvador Cabré, Joaquim Trias, Josep Esquiroil i Jaume P. Sayrach) en la primera reunió que vam tenir abans d’instal·lar-nos a Santa Coloma vam acordar que no cobraríem res per cap servei de l’Església i que portaríem les parròquies formant equip entre noslatres i amb la col·laboració dels laics. Teníem també la idea de simplificar el culte i posar de relleu l’evangeli, l’eucaristia i la figura de Jesús. Teníem decidit no muntar el servei de beneficència, ja que pensàvem que el que calia era ajudar la gent a prendre consciència de la seva situació perquè es responsabiltzessin de la millora de la societat. Per descomptat, renunciariem a la paga de l’Estat i, en cas d’haver-la de percebre la destinaríem a obres socials. La decisió de no viure de l’altar ni de l’Estat ens abocava a guanyar-nos la vida amb un treball laic; pensàvem millor si era un treball manual, per tal de donar un testimoni de proximitat amb el món obrer.
Les reformes
L’experiència viscuda per les parròquies de Santa Coloma no va ser exclusiva de la nostra ciutat. El fet es va donar en moltes parròquies de tot Catalunya, on el fenomen de la immigració va provocar la creació de noves parròquies. Si es repassen els quaranta llibres de la col·lecció Els barris d’Adigsa, Generalitat de Catalunya, Departament Benestar Social, 1995, es comprovarà que en la majoria de llocs el germen del moviment reivindicatiu van ser les parròquies creades amb els barris.
Aquestes parròquies van rebre el nom de “comunitats populars”. Solien caracteritzar-se per un aprimament de la religiositat popular, per un recentrament de la fe i per la insistència en el “compromís”.
En aquest escrit no s’entra en els aspectes que toquen més específicament la fe (un tema per tractar amb les persones de les parròquies), sinó que ens fixarem en l’activitat que van dur les parròquies en el camp social (prenent la iniciativa o acompanyant les persones que ja hi treballaven). Però és inevitable tractar d’uns temes que tenen una forta relació religiosa i alhora afecten a la població en general, encara que l’anàlisi més distès es dedicarà a l’activitat ‘secular’ de les parròquies.
Treball en la zona de fricció
El lema que caracteritzaria les comunitats cristianes seria “Fe i compromís”. De la fe ja he avançat que aquí no n’escriuré res, per tractar-se d’un aspecte eclesial. Però sí que cal parlar de la zona ‘intersticial’, que és la flueix del contacte de l’Església amb la vida de la gent, i que en la societat de cristiandat va donar a l’Església un paper protagonista. Em refereixo sobretot als sagraments, les cerimònies amb què la societat civil sol celebrar les principals etapes de la vida, i que l’Església emprava com els instruments per excel·lència de la comunicació de la gràcia divina. Parlo del naixement dels nens lligat al bateig, de l’entrada a la pubertat i la confirmació i la primera comunió, del casament i el matrimoni, i de la mort i l’extremunció (i el funeral).
Vist des de la teologia catòlica per accedir als sagraments es requereix la fe, sobretot per rebre el bateig, que és la porta d’entrada a l’Església, que dóna peu a la recepció dels altres sagraments. Nosaltres, semblantment amb l’episcopat francès, pensàvem que els aspectes social i religiós que es donen en els sagraments solen coincidir només en el ritus o la celebració festiva, però no en la fe, sinó que el poble majoritàriament acut a l’Església perquè segueix el costum establert, que té una tradició de segles. Èrem de l’opinió que per bé del sagrament i de la gent els dos camps s’havien de des-llindar, i com que de l’interior de la persona ningú pot constituir-se en jutge, tot l’esforç el dirigíem a afavorir que les persones que demanaven un sagrament reflexionessin per després poder decidir amb llibertat. En aquest sentit els mesos d’espera que vam posar pel bateig era una decisió que pretenia trencar l’atomatisme que es dóna entre el naixement i el bateig.
A part de la reforma dels sagraments vam abolir el costum de beneir les vivendes que s’estrenaven, o de les noves oficines, dels comerços i noves empreses. I vam renunciar al dret que se’ns atorgava d’anar a les escoles a ensenyar la religió.
Aquestes reformes van aixecar molta polseguera, com la supressió de dur processionalment els difunts a l’església. Però no era ni de bon tros la tasca més important que ens vam imposar, sinó que allò que definia la nostra pastoral eren els dos pols dels que ja he parlat: la fe i el compromís.
