Jaume P. Sayrach
L’any 1965 amb la creació a Santa Coloma de quatre noves parròquies s’obre una etapa d’un gran dinamisme i de canvis. Eren anys en els que la dictadura franquista continuava dominant el panorama espanyol, encara que apuntava, ja, el seu declivi. La dictadura, després dels primers anys de repressió salvatge en què van ser executades moltes persones, i en què el domini del govern sobre la societat va ser asfixiant, va viure uns anys coneguts com el decenni frontissa (1950-1960) en què Espanya es va obrir a l’exterior i l’economia va experimentar una liberalització que va permetre que la gent visqués amb un cert respir. El franquisme, que sota la pressió de les democràcies hauria durat poc, es beneficià de la guerra freda perquè a les potències occidentals i sobretot als Estats Units els convenia més una Espanya egura i aliada, que no pas provocar un canvi del sistema, que els hauria pogut complicar el panorama internacional. A canvi de poder posar les bases militars a la Península Ibèrica van ajudar a Espanya, i l’ajuda l’obrí a l’exterior. Durant el decenni dels cinquanta el control de l’agricultura i del comerç es va afluixar, i amb el Plan de Liberalización y Estabilidad Econòmica impulsat pels ministres de l’Opus Dei, Espanya va experimentar un notable creixement. Cal dir que la falta de llibertats i el control de la societat per part del Règim no va minvar gens, i que la persecució dels dissidents va continuar, fins al punt que les execucions van fer-se fins als darrers dies de la vida del dictador.
L’entrada de diner procedent dels immigrants espanyols, la injecció que suposà el turisme i el resultat de la política del desarrollisme van produir treball i riquesa. Catalunya va conèixer un important creixement, que va donar peu a les enormes onades migratòries als suburbis de les principals ciutats catalanes com Sabadell, Terrassa, Manresa, Cerdanyola, Mataró… i, en especial, Barcelona. Santa Coloma, al trobar-se en el cinturó barceloní, va rebre un nombre important d’aquests nouvinguts.
Quatre noves parròquies a Santa Coloma
El setembre de 1965 el bisbat de Barcelona creà quatre noves parròquies a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet com a conseqüència de l’allau migratori que havia convertit el poble del marge esquerra del Besòs en una conurbació que arribava als 40.000 habitants. La Hoja diocesana dela bisbat de Barcelona de setembre d’aquell any donava a conèixer la creació de les noves parròquies amb aquesta nota: “Al inaugurarse el primer templo parroquial en 1915, Santa Coloma era una pequeña ciudad de 1.500 habitantes. Actualmente pasa ya de los 100.000 y se prevé un rápido crecimiento que la acercará, en años próximos, a la cifra de 200.000.” I concloïa: “Por ello es preciso reformar las demarcaciones parroquiales y crear nuevas parroquias”. Els rectors de les parròquies Major i Santa Rosa havien estat pressionant el bisbe en aquest sentit, perquè veien desbordada la capacitat d’atendre la demanda del serveis parroquials que els arribava de part de tants nous veïns. S’ha de tenir en compte que en aquells temps la immensa majoria d’espanyols es tenien per catòlics i gairebé tothom passava per la parròquia per batejar els fills, per la primera comunió, per casar-se i per als enterraments. L’equiparació de veí i feligrès era un fet comú. En la nota del full diocesà que acabo de citar, quan s’anomenen les noves parròquies de cada una d’elles s’anota el nombre de “feligresos” (fieles) que té, en lloc de parlar dels “habitants” o “veïns”.
El maridatge de l’Església i l’Estat
Un tret a tenir en compte per acabar de fer-se una idea del marc en el que es produïa la creació de les noves parròquies, a més de la situació política creada per la dictadura, és l’estreta relació de la Jerarquia eclesiàstica amb el Govern. És sabut que quan es va produir l’aixecament militar el juliol de 1936, l’Església espanyola majoritàriament es va posar a favor dels militars revoltats contra la República, i fins i tot va qualificar la guerra civil de croada, atès que l’Exèrcit “nacional” lluitava contra el comunisme, el judaisme, la maçoneria i els separatismes català i basc. Aquestes bones relacions van ser referendades en el Fuero de los Españoles, que reconeixia l’Església catòlica com la religió oficial de l’Estat. La conseqüència va ser que la jerarquia va entrar a formar part de les Cortes españolas, i tota la societat va quedar sota la tutela de la religió: l’Església es feia present a l’Exèrcit (amb els capellans castrenses), als sindicats i al moviment juvenil (als quals s’assignaven capellans consiliaris), i se li reconeixia el dret d’ensenyar la religió en els centres escolars. Mentre s’abolia el dret d’associació i d’expressió a tots els espanyols, l’Església catòlica estava exempta de tal limitació i fruïa d’un munt de prerrogatives.
El Govern espanyol va aconseguir el reconeixement legal d’aquesta situació mitjançant el Concordat amb la Santa Seu, que concedia al cap de l’Estat el dret de la presentació de les persones que havien de ser elevades a l’episcopat.
L’altra Església
No tots els creients acceptaven la línia definida per la Jerarquia espanyola. Arreu a les bases de la societat s’anava formant una església disconforme que advocava per una separació de l’Església i l’Estat, partint de la idea de l’autonomia de les esferes laica i religiosa, una idea que valia en qualsevol situació i que, a Espanya, havent-hi un govern dictatorial, se sentia com una necessitat encara més més ineludible.
Els quatre capellans que vam ser destinats a Santa Coloma ens havíem format en aquest corrent revoltat contra la situació. Ens havíem fet capellans atrets per la figura de Jesús com l’ideal de vida, caracteritzat per ser una persona que va decantar-se a favor dels pobres, al servei dels quals va esmerçar la vida i que, per oposar-se a la injustícia dels poderosos, va ser condemnat a mort. Al seminari havíem tingut uns superiors tradicionals i espanyolistes, però a través de capellans diocesans com mossèn Batlles, mossèn Ventosa i mossèn Llopart, que se sentien hereus de l’Església catalana d’abans de la guerra -marcadament europea i pròxima al poble-, ens vam obrir als nous corrents del pensament de teòlegs europeus com Congar, Chenu, Lubac, Rahner, Danielou… que van ser els que després marcarien la teologia del Concili Vaticà II.
Als seminaristes i “capellans joves”, a més de l’escàndol pel maridatge de l’Església amb l’Estat, ens van influir altres factors. Hi havia, d’entrada, l’oposició a un poder que era enemic de Catalunya i que volia eliminar la cultura i la llengua catalanes. Dels teòlegs europeus vam assimilar la doctrina de la separació de les esferes religiosa i civil, i aquesta idea anava acompanyada de la valoració positiva del món, contemplat com a obra de Déu i, per tant, no com una realitat dolenta oposada al món cristià -com sostenia la idea agustiniana de les dues ciutats, la de Déu i la terrena o del diable-. En aquest camp la mena d’evolucionisme defensat pel jesuïta Teilhard de Chardin va tenir una enorme acceptació perquè permetia conjuminar la creació divina amb l’evolucionisme, contemplant l’univers com inserit en un procés de perfeccionament que deixa espai al mal i, alhora, permet als humans treballar per dur el món a un grau més elevat de perfecció.
Vull fer notar que les crítiques que venien del camp marxista posaven en qüestió el sentit de la religió, i van obligar-nos als capellans a revisar què podia tenir de certa la seva acusació a la religió de ser l’opi del poble perquè, amb les obres de beneficència i la promesa del cel, adormia la consciència dels pobres i els alienava, ja que no s’encaraven a les estructures socials que eren les causants de la pobresa i de la injustícia. En un nivell més pròxim hi havia les crítiques de la gent senzilla que sempre explicaven que “en el pueblo el cura, la guardia civil y los señoritos siempre van juntos”.