Jaume-P. Sayrach
En el Fondo. La parròquia de Sant Joan Baptista (1965-1979).
Edicions Fòrum-Grama. 2001
La primera preocupació d’un foraster quan arriba a un lloc és trobar casa. És una necessitat tan urgent que fa que els que no tenen un sostre per aixoplugar-se acceptin unes condicions ben inhumanes, per tal de fer-se amb una llar. Estant en el barri del Fondo vaig poder adonar-me com d’ardus eren els primers passos que els immigrants havien de fer per proveir-se d’una casa.
Per a mi trobar habitatge a Santa Coloma, quan vaig arribar, va ser una cosa senzilla. Amb Josep Esquirol em vaig establir a la rectoria de Santa Rosa, en el complex que va alçar mossèn Joan Mata a la part alta del carrer Irlanda. Mata havia arribat a Santa Coloma ple d’ardor apostòlic i amb moltes ganes de treballar en favor de la gent. Al barri del Bon Pastor feia ja anys que mossèn Joan Cortines, fill de la nostra població, conegut com el pare botella, desenvolupava un intens treball social a favor de la barriada. Però eren pocs els sacerdots que acceptaven anar a un suburbi. Mata sí es va avenir a això al proposar-s’ho el bisbe Narcís Jubany. Un cop a Santa Coloma va aixecar el complex de Santa Rosa, que constava de guarderia, escola i dispensari.
A ca la Rubia
Al novembre de 1965 em vaig traslladar al Fondo. Per seguir els passos dels joves que anaven arribant vaig acudir a la pensió de la senyora Magdalena Bello, coneguda com la Rubia. Un cartell anunciava: “Se alquilan habitaciones y camas. Precios económicos”. S’hi allotjaven uns 15 joves. La Rubia va adduir que no em convenia, que era una casa per obrers, i va afegir que als nois no els feia cap gràcia veure un capellà a la pensió. Al final em va llogar un cau per 800 pessetes, demanant-me que no em deixés veure per la casa.
La meva habitació era molt reduïda, les parets eren de maó i estaven sense enguixar, i el sòl era de terra. Del sostre penjava una simple bombeta i no hi havia més obertura que la porta que donava al descampat. Quan el bisbe va veure on vivia va quedar tan impressionat, que immediatament es va oferir a sufragar les despeses de la parròquia.
A la parròquia Major
Hi havia passat un any i un mes quan vaig haver d’abandonar la pensió: el solar havia de ser tancat per edificar-hi un bloc de pisos. Em vaig anar a la parròquia Major, on acabava d’arribar mossèn Joan Roca com a rector. Va fer equip amb nosaltres i ens va acollir joiós a la rectoria. Pensem que seria interessant assajar la vida en comú i caminar cap a la realització de la “Església única” de la ciutat, amb una parròquia “mare” i els enclavaments missioners de cada barri. Vaig tenir l’habitació que fa angle amb el carrer Mare de Déu de la Mercè, banyada pràcticament tot el dia pel sol. Gaudia de l’amplitud de la casa, de l’hort del senyor rector i del bell passeig de xiprers que va fins al pati del Foc Nou. Mentre convivim a la rectoria constatem com d’encertadament la litúrgia proclama que és “bo i alegre que els amics visquin junts”.
Però Roca va morir en un accident de cotxe el mes de juny de 1967, el va succeir mossèn Joaquim Bosch i amb ell la convivència es va tornar difícil, també per culpa de les discrepàncies pastorals. L’equip es va trencar i el grup es va disgregar. Feia poc més de dos mesos que s’havia inaugurat la parròquia del Fondo i vaig poder baixar a viure-hi. Això passava al novembre de 1967, gairebé després d’un any de residir a la parròquia Major.
A la parròquia del Fondo
La meva habitació de la parròquia del Fondo es trobava al final del corredor que discorre paral·lel a la nau. Tenia una finestra que donava al carrer Massenet. Els dissabtes quedava submergit en l’enrenou del mercat ambulant. Un gitano solia plantar la seva parada just a sota de la meva finestra. Li sentia repetir una i mil vegades: “Vegi, vegi senyora: no una, ni dos, ni tres, sinó ¡quatre! calcetes pel preu d’una.” I sorneguerament arrodonia el reclam amb el cop de gràcia final, mentre amb els dits de les dues mans tensava la peça: “No es trenquen, no s’esquincen, són calcetes a prova del Sandokan”.
Tot i la petitesa i falta de comoditats, la meva habitació era sol·licitada per més d’un grup clandestí. Adonio González, responsable comarcal del PSUC, la feia servir per fer classes de marxisme a grups de militants novells. A mi em feia goig compartir l’habitació amb comunistes menjacapellans, encara que em molestava la pesta a tabac que quedava surant. Altres visitants eren els ratolins. Al principi els tolerava, satisfet de assemblar-me a Sant Francesc, fins que una nit em van despertar les pessigolles d’un que es passejava per la meva cara. Vaig decidir acabar amb ells. L’endemà vaig comprar una ratera i en pocs dies van desaparèixer. El sòl de la meva habitació es va enfonsar. Quan el paleta va aixecar les rajoles va descobrir que el subsòl estava minat de galeries, excavades pels rosegadors. En aquesta habitació vaig estar deu anys, de novembre de 1967 a desembre de 1977.
A Rafael Casanova
En deixar el càrrec de rector ja feia un temps que m’havia traslladat a viure a un petit pis del carrer José Antonio, núm. 101 (avui Rafael Casanova), que em va buscar la bona feligresa i amiga Lola Bermúdez, de la qual vaig passar a ser veí, a poca distància d’on vivien les germanes Salut i Loli Peralta, assídues de la parròquia, igual que els seus pares Antoni i Dolors Romero. El meu nou pis era un àtic al qual es pujava per una escala estreta. Gaudia d’un petit balcó que em permetia treure el cap a l’exterior i gaudir d’una mica de vista. De nit podia sortir a contemplar les estrelles. La galeria era el meu jardí. Tenia vistosos geranis, i un gessamí i una dama de nit que quan florien omplien el pis d’una fragància intensa i dolça.
El propietari em va voler vendre l’àtic: no era car, però jo no disposava de diners, ni m’interessava adquirir un habitatge. El va vendre a un tercer i de nou vaig haver de mudar-me. Era febrer de 1992. A Santa Coloma els pisos de lloguer escassejaven i eren molt cars. Vaig acceptar l’oferiment que un germà meu em va fer d’un apartament de Caldetes, en una urbanització situada a la vora del bosc que pertany ja a Sant Vicent de Montalt, al costat de la riera de Caldes d’Estrac.
Un refugi a Caldetes
L’estada a Caldetes (1992-1997) em va permetre explorar d’una manera vivencial la disjuntiva que sovint m’havia plantejat, si viure a la ciutat o fora, en un poble i prop de la natura. Aquest apartament ha estat per a mi una espècie de refugi, després d’anys de dedicació a la política i d’anys de portar una vida pública. Em va permetre acostar-me a la natura, que he assaborit com qui recupera un tresor perdut i molt desitjat. He gaudit de la proximitat del cel, de la mar, del bosc, del silenci profund de la nit; de la contemplació del pas visible del temps i de fenòmens tan meravellosos com el vent i la pluja …
Al novembre de 1997, després de cinc anys fora, vaig tornar a Santa Coloma perquè sentia la necessitat d’estar més a prop de la meva gent. Viure lluny d’on un té el seu compromís social i les seves amistats acaba descentrant. En marxar pensava que tornaria a cada moment. Total –em deia–, una distància de trenta quilòmetres es fa en res. Però arriba un moment en què es viu malament perquè els compromisos a hores distanciades li deixen a un penjat durant els temps morts, fora de casa i sense les seves coses.
Al barri Llatí, o Italià
Ara visc al barri Llatí, en un extrem de la població, amb sortida a la muntanya proper i a un pas de Sant Jeroni de la Murtra. El barri s’havia anomenat Italià, no sé exactament per què. Hi va haver qui em va dir que hi havia hagut una torre habitada per una família italiana. De fet, els noms dels carrers –Roma, que és la meva, Sicília, Nàpols, Milà, Gènova, Alps– són noms italians. Però quan el PSUC va obrir el seu centre al barri va començar a dir-li Llatí. En una conversa que vaig tenir quan volia recuperar la denominació primera, em van contestar amb una pregunta amb la qual vaig donar per tancada la qüestió: “És que llatí no equival a italià?”
Novament visc en un àtic. L’escala és estreta i no hi ha possibilitat de muntar un ascensor. Però gaudeixo de bona vista, ja que les meves dues finestres queden bastant per sobre dels terrats veïns, i la vista s’obre a la fondalada del Fondo, que es perd en l’horitzó, en un garbuix de cases amb molt cel amunt. Estirat al llit només veig la volta del cel. De nit passa la lluna per davant i per la mariana el sol naixent envaeix de ple la meva habitació. I, itodavía !, per dues osques en la línia de l’horitzó puc veure dos trossos de mar.
Són molts canvis de casa encara que, sigui com sigui, l’espai que habitem sempre acabem omplint-lo de nosaltres mateixos. La nostra casa està on habitem perquè, en realitat, la portem dins.