Història de l’Anna a Santa Coloma

Odei Antxustegi-Etxearte
Fòrum-Grama, nº 58

Fa gairebé vint anys, es va publicar Història de l’Anna a Santa Coloma de Gramenet: un còmic per als més petits que explica la història de l’Anna —una nena petita que arriba d’Andalusia cap als anys 60- i, alhora, la de Santa Coloma. L’Ajuntament va editar el llibre. L’Equip Botifarra! i Joan Aliu en van fer el guió i els dibuixos. La història del conte és la de l’Eugeni Madueño. “La meva i la de molts nois i noies de Santa Coloma que ara ja s’han fet grans”, escriu al pròleg. “Nens que havíem vingut d’altres terres d’Espanya i que hem acabat arrelant-nos en aquesta terra, a la qual hem començat a estimar en el mateix moment en què hem començat a conèixer Santa Coloma”. És la història de la immigració andalusa, de les lluites populars i de la Santa Coloma anàrquica del franquisme. I per què no? També ho és, en certa manera, la dels nostres nous veïns magrebins i xinesos. 

L’arribada i el primer any 

Tot comença amb l’arribada a Barcelona. L’Anna i els seus pares vénen del poble en tren, i ella queda meravellada amb el mar. “¿Barcelona es una isla?”, li pregunta al seu pare. A l’estació, els espera el “primo Matías”. Es saluden efusivament. Després, agafen un taxi cap a Santa Coloma. És de nit i l’Anna queda impressionada per les llums de la ciutat. “iUy! i ¡Qué bonito!”, crida.

Però a l’endemà, quan es lleva, mira per la finestra i ho veu tot ple de barraques, de cases petites, i d’escombraria. Espantada, li pregunta a la seva mare: “¿Dónde está aquello tan majo? ¿Se convierte en ‘eso’ después de la medianoche?”. “Esto es Santa Coloma de Gramenet, hija”.

Durant el primer any, l’Anna va coneixent la ciutat, va a l’escola i fa amics. Entre ells, hi ha el Manel, que l’ajuda a pronunciar el català. I amb l’estiu, arriba la Festa Major. Una tarda, l’Anna i els seus pares seuen en una terrassa de la Plaça de la Vila. Mentre prenen refrescos, s’acosta un senyor molt ben vestit, amb barret i bigoti. “Tengo el piso que ustedes buscan…”, els diu somrient. “Un ‘sinvergüensa’ és el que tu ets!”. El senyor Quimet, un pagès de Santa Coloma de tota la vida, no pot evitar ficar-se en la conversa. “Els especuladors com tu acabaran destrossant Santa Coloma!”, li crida esverat. “Tan tranquil que era aquest poble abans de començar a edificar pisos! I no ho dic per aquests senyors que no hi tenen cap culpa…”

El senyor Quimet s’acomoda a la taula i, malgrat els morros de l’especulador, es posa a parlar i a explicar la història de Santa Coloma: “Els primers senyals d’habitatge sedentari trobats al nostre municipi són els fons de cabana del Puig Fred…” Comença amb la prehistòria. Entre els personatges, curiosament, apareix un pagès iber idèntic al senyor Quimet i un especulador, tapat amb pells, que es frega les mans davant d’una cabana de pedra i palla de quatre pisos… Després, continua amb l’ocupació romana. En aquesta època, una via per carros no deixa prou espai al pagès per cultivar les seves cols. I l’especulador es posa les bótes construint masies de cinc pisos. “Me parece que no estoy quedando demasiado bien en esta historia…”, diu el constructor interrumpent al senyor Quimet. “Ui! I això és el començament”, li contesta l’altre. De sobte, arriba el mossèn. “Coneixen mossèn Josep? És això que anomenem un capellà progre, he, he…”, explica el pagès.

I continua la història de Santa Coloma: l’arribada dels visigots, els àrabs i els francs, el feudalisme, l’època dels Austries, la borbònica, la Guerra del Francès, els canvis de règim al segle XIX, i les primeres immigracions, els estiuejants —també del segle XIX-. Tot plegat explicat amb molt d’humor, i sense la manca de personatges històrics i de llocs emblemàtics de la ciutat, com la Torre Balldovina, la Pallaresa, Can Zam o Sant Jeroni de la Murtra. La vida cultural de la Santa Coloma de principis del segle XX tampoc hi falta.

Acabada la història del senyor Quimet, a la taula tornen a discutir sobre la construcció de cases. “Està arribant molta gent (sobretot andalusos) i diuen que n’arribarà molta més encara…”, intervé el mossèn. I dins seu, pensa: “Però també és cert que el nostre municipi té uns límits i que no es pot apilonar aquí tota la gent que vagi arribant sense cap mena de planificació i sense els serveis i qualitat de vida més elementals…” “Quiere decir que estaremos como una lata de sardinas en escabeche?”, pregunta l’Anna. “Això si hi cap l”escabeche”‘, contesta el senyor Quimet. Després s’acomiaden, i cadascú marxa a casa seva.

L’especulació urbanística

Una nit, el senyor Quimet va a sopar a casa de l’Anna. Obre la porta l’Antonio, el seu pare. “¿Qué tal, senyor. Quimet? Ya ve lo apretados que estamos… y aún tenemos suerte que nuestros primos nos han hecho sitio… pero pronto tendremos piso propio… digo yo… ¿No le parece? ¿Eh?” A la taula seuen el cosí, la seva dona i el seu fill, la mare de l’Anna, l’Anna, l’Antonio i el Quimet. Mentre sopen, parlen de l’especulació urbanística. “El 28 de setembre de l’any passat (1959) l’Ajuntament va aprovar el pla Lorenzo Serra…”, explica el Quimet. Molt fluixet l’Anna li diu al seu cosí: “Esta vez no grita pero creo que nos aplica la tortura psicológica”.

Poc a poc, l’Anna es va fent gran. Es canvien de pis i augmenten la família amb un germanet. Ella estudia comerç als 14 anys, comença a treballar de dependenta en una sabateria. Al 68 la construcció de pisos es fa insuportable. En Quimet es queda sense horts, i les grues i excavadores envolten la seva masia. Aleshores, comencen les organitzacions populars.

Les lluites

Un centre social: a la paret, un pòster del Che; asseguts, un noi, una noia, l’Anna i mossèn Josep. “Intentarem aprofitar el marc legal que ens dóna l’Església i ‘Caritas Diocesana’ per reunir-nos i organitzar-nos de cara a les reivindicacions populars…”, anuncia el capellà. Després, davant d’un munt de papers amuntegats i lligats en feixos, els diu: “Si a algú li interessa el periodisme… Ha sortit al carrer la revista “GRAMA” que es pot convertir en un dels puntals de la lluita popular…”

L’Anna entra a col·laborar-hi i, allà, es troba el Manel —aquell amic de la infància-. Li explica a l’Anna que s’està organitzant una campanya per reivindicar un hospital. I ella escriu les octavetes. Després de dues manifestacions, s’habilita provisionalment un consultori, i l’Ajuntament promet un ambulatori-hospital per abans que s’acabi l’any.

L’Anna, animada amb el periodisme, comença a anar a classes nocturnes a l’institut per després treure’s el títol. I fa petites col·laboracions per un diari de Barcelona. A més, la seva politizació augmenta. Una tarda, al telèfon… “iNo! No puedo ir al cine, Manel… ¡Pues si soy una aburrida, tú eres un alienado por el sistema capitalista y la sociedad de consumo! iAborregado y desvinculado de la lucha proletaria…! Uf… Ha colgado…”

Per la seva feina, l’Anna sempre va a totes les reivindicacions. Al maig del 72, a la nit, els veïns del Raval es manifesten amb espelmes per la falta d’enllumenat públic. I ella hi va amb el Manel. Se separen de la “marcha untaria”… i el Manel li fa un petó. “¡Estoy decepcionada por tu comportamiento frívolo ante un hecho tan importante como esta reivindicación popular!”, l’escridassa l’Anna. Però pensa: “¿Estará enamorado de mí?”

Els articles que l’Anna fa pel periòdic barceloní es converteixen en cròniques diàries. Al mateix temps, es produeix un boicot per la pujada de preus dels autobusos, i comença la vaga de l’empresa Casadesport. Al Motocross, també se celebra un gran festival reivindicant zona verda i serveis. I poc abans de la mort de Franco, es convoca, aprofitant el dia de Reis, una cavalcada-manifestació en resposta a la negació de l’Ajuntament a les demandes populars de fer de Can Zam un parc verd i frondós.

Els partits polítics s’organitzen, surten les taules de partits, l’Assemblea de Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana… I l’Anna comença a escriure els articles en català. El Manel li fa de corrector.

Després de la mort de Franco, a les Associacions de Veïns s’encarreguen de la Festa Major. A Can Franquesa, segresten autobusos. El juny del 77 l’esquerra guanya a Santa Coloma i s’adopta el “Pla Popular”, elaborat per les entitats cíviques de la ciutat. Al 79 arriba la democràcia a l’Ajuntament, i un nou alcalde: Lluís Hernàndez.

“Eh! Noia lluitadora! Que ja podem canviar Santa Coloma!”, li diu el Manel a l’Anna. I ella a ell: “He trobat el senyor Rodríguez, l’especulador, i em deia tot tranquil ‘como a Santa Coloma ya le hemos sacado todo el jugo…’» “El que dol a tots aquests” -contesta el Manel- “és que, amb el nou Ajuntament ja no podran tornar a especular mai més. […]

El romanticisme de la lluita clandestina deixa pas a la possibilista”. L’Anna sospira: “Estic cansada, Manel… Porta’m a casa teva…” I l’abraça. Ell fa: “Per fi!”

Fi

“Sí, filleta meva, aquesta és la història de Santa Coloma i una mica la de la teva mare…”, explica l’Anna mentre gronxanun bressol. Aleshores arriba el Manel, angoixat: “És que hi ha gent que no vol comprendre… Els costa de veure que l’Estat no afluixa calés… Que tot i així l’Ajuntament està projectant les bases pel futur de la nostra ciutat…” “Mira Manel” —intervé l’Anna amb la nena als braços- “la democràcia la varen inventar aquells grecs, que comerciaven amb el nostre poblat ibèric, ara fa 3.000 anys, i encara l’estem consolidant. Les coses no es fan en quatre dies…”

I arriba l’escena final. El Manel s’acosta a l’Anna i li pregunta: “I la nostra esperança?” Ella li diu: “Cada dia més preciosa, Manel”.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]