Odei Antxustegi-Etxearte
Fòrum-GRAMA num 92. Abril de 2005
El Fondo és un barri singular, amb una personalitat molt pròpia i difícil de definir. El seu caràcter s’ha anat forjant amb els anys i, sobretot, a base d’un creuament constant de persones. Es va ocupar els anys 60, quan els immigrants andalusos aixecaven petites cases d’autoconstrucció. Ara la meitat dels seus veïns són nouvinguts i conté la comunitat xinesa més gran de Catalunya. Pels carrers s’hi barregen xinesos, pakistanesos i magrebins; botigues exòtiques amb comerços de tota la vida; parades de fruites i venedors ambulants carregats de cd’s pirates; restaurants de cuina oriental i bars farcits de gent gran jugant a cartes.
Alegria Cerdà, amb comerç a la plaça del Rellotge, coneix el Fondo millor que ningú. L’ha vist néixer i créixer des de dins. Va viure l’arribada dels immigrants andalusos quan tot eren camps i ara, als 87 anys, l’observa amb preocupació des de la finestra de casa seva, que mira a la plaça del barri. “Amb els andalusos enraonàvem molt. Fèiem molta amistat amb ells”, recorda. I assegura que les relacions que mantenen amb els nouvinguts han canviat molt: “Ara, quan un xinès entra a una botiga, fa una mirada i no et diu ni una paraula. Surt i res més”. Les diferències culturals i lingüístiques fan difícil l’entesa. La senyora Alegria sosté que abans, amb els que arribaven d’Andalusia, tot era més fàcil.
Al Fondo hi ha 4.155 estrangers segons l’últim padró municipal (del juny del 2004), però a ningú se li escapa que la població real supera de molt les xifres; que no compten els irregulars i que han quedat desfasades amb els mesos. Un 50% dels veïns són immigrants i és molt probable que el percentatge continuï pujant. L’antiga gent del barri marxa, i els pisos que es buiden els omplen pakistanesos, xinesos o magrebins, les tres comunitats majoritàries. Esperança Esteve, comissionada del Pla per la Convivència de Santa Coloma, argumenta que aquesta substitució de població es dóna perquè hi ha un mercat immobiliari molt dinàmic: “Es fan compres i lloguers de tipus verbal que estan fora del control de l’Ajuntament. Cap administració hi pot intervenir”. El barri ha entrat en una inèrcia difícil d’aturar: és un lloc d’acollida assegurada per a tot xinès que aterra a Barcelona per primera vegada.
El Chinatown colomenc
“Aquí, els xinesos poden parlar la seva llengua i viure tranquils”, addueix l’empresari Ye Yin Jung. Al Fondo hi ha uns 50 comerços de tot tipus que s’han organitzat sota l’Associació de Comerciants Xinesos, i ell n’és el president. Des de fa unes setmanes no paren de trucar-lo els mitjans de comunicació. En una entrevista a un diari va respondre que d’aquí a dos o cinc anys el Fondo podria assemblar-se a Chinatown, i es va encetar una polèmica que encara dura. Ye Ying Jung desmenteix del tot les declaracions que suposadament va fer. “La periodista que va parlar amb mi va escriure el que li va donar la gana”, es justifica. Tot i això, l’empresari reconeix que podria ser que “d’aquí a 5 o 10 anys el Fondo” es converteixi en “un Chinatown“.
L’Ajuntament de Santa Coloma respon amb contundència a aquesta postura. “Estem radicalment en contra d’aquesta aspiració”, etziba la comissionada per la convivència Esperança Esteve. “Va en contra del nostre model de societat, basat en el compliment dels drets i deures i no en la segregació i el gueto”. Segons Esteve, el que cal és “aprofitar la riquesa cultural del barri”. Entendria que els xinesos “volguessin retolar els seus comerços tots iguals”, però “tancar un espai i construir una microsocietat és una altra cosa”. La comissionada està convençuda que els comerciants xinesos han plantejat el Chinatown –que mai s’ha arribat a concretar en un projecte formal a administració ni ha passat de les paraules– des d’un punt de vista pràctic, que té més a veure amb facilitar la seva organització interna que amb valors de tipus identitari.
Negocis il·legals?
Esperança Esteve assegura que els comerços xinesos compleixen totalment amb la normativa: “El que passa és que és molt àmplia i els xinesos, a diferència dels comerciants autòctons, l’exhaureixen al màxim”. Els botiguers tradicionals del barri es queixen que els xinesos no respecten els horaris comercials i que rebenten els preus. “Els veïns es pensen que no actuem, i ho fem segons la llei», rebat la comissionada. Antonio Pascual Sánchez, propietari d’una lampisteria del barri que ja té més de 40 anys, coneix molt bé les preocupacions dels botiguers: “Els xinesos venen sabates i roba molt més barata. A mi no m’afecta, però als altres botiguers sí, i la gent de sempre va marxant”.
Amagats en pisos o encoberts per vidres opacs i persianes abaixa-des, al barri proliferen els tallers de confecció clandestins. Normalment són petits, de caràcter familiar, i s’emmarquen dins economia submergida. L’administració només pot intervenir quan estan en locals, però quan s’instal.len en pisos no en tenen la competència. La Policia només actua en aquests casos quan els veïns es queixen pel soroll de les màquines. “A mi no em molesten quan cusen —diu Rosario Cárdenas, una veïna que té un taller al seu bloc– però hi ha gent de l’escala que protesta perquè fan molt de soroll de dia i de nit”.
Veïns d’escala
Rosario explica que la convivència amb els nouvinguts ha canviat les normes de la seva comunitat de veïns. A diferència dels antics propietaris, els xinesos no són conscients que els espais comuns també s’han de cuidar; i l’escala s’embruta més que abans. Els immigrants també tenen costums diferents a l’hora de cuinar, i pels patis interiors s’enfilen noves olors que sorprenen alguns inquilins. Joana Martínez, també veïna i militant d’una ONG intenta extreure els aspectes positius de tot plegat: “Jo estic molt contenta d’estar en un barri amb tanta diversitat cultural. Molta gent marxa per anar a viure a llocs bonics, sense problemes. Però la vida en si és un repte que s’ha d’anar superant”.
Jordi Ortiz i Lili Zheng estan casats i tenen una botiga de bolsos al barri, i constitueixen un exemple clar de que, més enllà de les diferències lingüístiques i dels costums, la integració és possible. Lili és de Shanghai, i va arrossegar al Fondo a Jordi –que abans vivia a Barcelona– ara fa dos anys. A casa seva es cuinen plats catalans i xinesos, segons el dia. “M’ agraden els homes espanyols perquè són molt bons”, diu Lili amb un somriure tímid. “No és que els xinesos siguin tancats —addueix Jordi–, és que són diferents”. No obstant això, Jordi reconeix que “els xinesos fan pocs esforços per entendre el castellà i relacionar-se amb la gent d’aquí”. Creu que el seu objectiu és “guanyar diners i prou”.
Integració: qüestió de temps
Xuemei, propietària del restaurant Jardín Pekin, no pensa gaire diferent. “Els xinesos són molt treballa-dors i no paren mai. Quan arriben treballen cosint o en la construcció i quan poden posen una botiga de regals o de tot a un euro”. Xuemei fa 10 anys que va muntar el restaurant amb el seu marit. Ha viscut a Castella i a Saragossa, però li agrada més estar a Santa Coloma: “Hi ha metro, està ben comunicat amb Barcelona, és més barat…”. “Aquí podem anar a l’hospital, a l’escola… Estem molt millor que a la Xina”, enuncia amb rotunditat. Malgrat tot, no descarta tornar al seu país algun dia: “Potser quan el meu marit i jo siguem grans…” Xuemei s’esforça per expressar-se en castellà, però de vegades no li surten les paraules. I el català? “Per a mi és més difícil, però les meves filles ja el parlen”.
L’idioma és el vehicle per a la integració. Així ho considera l’Ajuntament, que ha obert aules d’ensenyament per a adults. La ciutat també compta amb l’ajut del Centre d’ Acolliment per a Estrangers i d’entitats sense ànim de lucre –com ara Integramenet o Associació Xinesa– que fan classes als immigrants. Tanmateix, segons la comissionada Esperança Esteve “no hi ha ni l’oferta ni la disposició suficient”. “El que fem està per sota del desitjable. No tenim ni la competència ni els recursos”, argumenta amb to crític. Esteve opina que seria necessària una veritable cooperació institucional per actuar amb eficàcia. De moment, l’escola és el mecanisme integrador que dóna més fruits.
La Yao Yao i la Maria són les dues filles de Xuemei, la propietària del restaurant Jardín Perkín, i gaire-bé no coneixen el país d’on van venir els seus pares. “Tinc molts amics catalans!”, exclama la Yao Yao. “I jo!”, contesta la Maria. Tot i que no deu passar dels vuit anys, la Yao Yao xerra sense vergonya i diu amb un gran somriure que li agrada molt viure aquí. “A casa nostra es celebra el Nadal i l’any nou xinès, tot barrejat…” Els trets facials la fan aparentment diferent dels seus corn-panys de classe, però és una catalana en tota regla que fa servir perfectament la llengua. Té molt clar que, de gran, serà metge. Tot és qüestió de temps.
___________
Foto superior: Xuemei i les seves filles Yao Yao i Maria, al seu restaurant. Foto: Jaume-P. Sayrach
