Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular
Eugeni Madueño
El primer any de funcionament de la revista és de rodatge i d’aprenentatge. Fer possible la sortida mensual es converteix en una cosa una mica complicada i difícil. Fa falta material per omplir-la i sobretot gent que hi escrigui: periodistes. Les relacions amb la impremta són una novetat per a l’equip, que comença a descobrir que les rames on els caixistes componen les planes de Grama no són de goma. Cal tallar textos, compaginar-los àmb gràcia per fer-los intel·ligibles. Fa falta un coordinador, un compaginador, un fotògraf i molts informadors. Les fonts municipals ni es tenen ni s’intenten utilitzar: les informacions que genera l’Ajuntament són purament triomfalistes i oficialistes. Grama vol saber què passa al carrer, i se’n va al carrer a la recerca de tot allò que necessita.
En Sayrach fa de director i en Carles Viñas de sots-director. L’Antoni Antonijoan és l’administrador. Els temes es discuteixen prèviament en les reunions setmanals que es fan al bar Xaconet. Es procura que cada mes «mani» un tema central, de fons. Es potencien les taules rodones sobre immigració, fe, família, sexe. Són els grans temes que preocupen els de l’equip i els grups que al voltant de les esglésies van sorgint amb força. Grama es converteix en una eina al servei d’aquests moviments cívics d’on ben aviat sortiran els primers nuclis de moviments populars organitzats clandestinament.
S’informa també de manera especial de la història de Santa Coloma, de les seves tradicions i dels seus costums, i, a les pàgines de Grama, es porta el testimoni viu de la gent gran de Santa Coloma. Tot això en un intent sostingut de crear i fomentar la consciència de poble. Els dotze primers números de Grama són un exemple de premsa diferent, que contrasta clarament amb altres publicacions locals i comarcals que hi havia aleshores a Catalunya. Els protagonistes del poder polític no tenen cabuda, en aquestes pàgines, si no es per criticar les seves actuacions. Els protagonistes de la informació són el botiguer de la cantonada, el quiosquer, els joves dels barris suburbi, l’ancià promotor del teatre local durant la República. El lector descobreix que hi ha una Santa Coloma distinta de la que percep diàriament, que s’organitza i que es disposa a actuar en nom d’uns valors diferents dels imperants oficialment.
En l’editorial del número 13, de gener de 1970, s’explica que la redacció pren cos, es consolida. En Sayrach ha convertit la seva habitació particular de la parròquia de Sant Joan Baptista en aula de periodisme. Joves del barri llegeixen Azorín, Del Arco i Porcel en veu alta i descobreixen que cada frase consta d’un subjecte, un verb i un predicat. Aprenen a redactar i a narrar. Cerquen un fet significatiu i el descriuen. Senten el cuc que dóna la vanitat de veure el propi nom imprès en lletres de motlle. S’incorporen, gradualment, a l’equip de redacció.
En el mateix editorial del primer aniversari es diu també que les Parròquies, com a empresa editora, es desvinculen totalment de la línia de la revista. Al·leguen, com a única però fonamental fallada, el mal servei de repartiment de la publicació als subscriptors i els retards d’impremta que feien que no fos possible que el número aparegués a primers de mes. L’equip de redacció té la primera gran sorpresa pel març de 1970. En Lluís Tarrasón fa una entrevista a Manolo Escobar i la revista s’exhaureix en pocs dies. L’entrevista, de gran qualitat i que desmitifica el cantant, dóna peu a fer-ne d’altres amb personatges també famosos. Es pretén parlar d’ells per augmentar la difusió de la revista, però alhora per mostrar les seves contradiccions i perquè els lectors adoptin una actitud crítica davant d’això.
L’EQUIP EVOLUCIONA
Apareixen els problemes interns. La redacció es divideix en dues opcions. D’una banda, la dels qui creuen que Grama ha de ser la plataforma d’una política que es formula a partir dels llibres i les idees; i de l’altra, la dels qui veuen en la revista un instrument de formació i humanitzador. Com és lògic, els redactors que surten de l’acció de les parròquies i de la JOC se senten més a prop de la segona, mentre que els altres defensen la primera. I és la primera la que predomina.
El trio compost per Tarrasón-Mas-Caño forma el consell editorial, des d’on incideixen en els continguts, la presentació i la compaginació.
Es guanya en professionalitat però es perd en localisme. Es tracten temes més generals i més polititzats. El títol d’un article de Juan Belmonte, «El español, cuando piensa, embiste», resumeix aquell esperit. S’incrementa la crítica urbanística i la denúncia de les condicions socials. Es parla de la reforma de l’Ensenyament i, per primera vegada, es planteja als lectors si volen ser alcaldes. L’equip ja no es conforma a explicar quina és la realitat colomenca. Vol participar, també, en la seva transformació.
En aquesta època surt la secció «Santa Coloma hechos», complementària de «Plaça de la Vila», que pretén interpretar les notícies de la ciutat i donar-hi una resposta. La «moralina» apareix i també la crítica a aquesta. En el camí de la professionalització l’aprenentatge d’alguns es torna un calvari.
Però la crítica mútua als treballs que es presenten ajuda a tots a anar configurant un producte més homogeni.
Pel febrer de 1971 les mobilitzacions populars per demanar una millor assisiència sanitària i un nou ambulatori de la Seguretat Social troben l’equip desprevingut. D’aquella lluita, fonamental per a l’estructuració dels moviments polítics locals i exponent per a tot el país del grau de combativitat del nou poble colomenc, amb prou feines se’n dóna informació. Els problemes de censura i la part activa que tenen els redactors en les mobilitzacions fan que l’atenció d’aquests se centri més en allò que passa al carrer que no pas en la fenia d’explicar-ho a través de Grama. Per primer cop es descobreix clarament que la periodicitat mensual és un inconvenient que cal superar.
Pel març de 1971 l’alcalde Porta reactiva Gramanet per justificar la seva situació en l’afer de l’ambulatori, i el dibuixant local, Vives, inicia a Grama les tires còmiques d’en Titu, un nen colomenc que va pels nostres carrers traient conclusions a l’estil de Charlie Brown. A Xile s’han nacionalitzat les empreses mineres i el govern Allende ha emprès la reforma agrària. A Barcelona, la Maquinista i Harry Walker fan vaga. Al sud de França, s’elegeix un tal Isidoro com a secretari general del PSOE.
Un cop tancat el bar Xaconet, les reunions de l’equip de redacció es fan baixos de la parròquia major, en un local cedit pels escoltes colomencs, els caps dels quals s’incorporen a Grama, alguns a l’equip de redacció i d’altres al d’administració. L’ímpetu dels «grameros» nous és palpable. A la darreria de 1971 fan grans projectes de creixement de la revista i susciten animades discussions sobre política, moral i religió. En Tarrasón estén acta de les reunions i dels acords que s’hi prenen. Algú defineix llavors Grama com un instrument vàlid per lluitar contra el capitalisme assassí en la perspectiva de la revolució i de la lluita armada de la classe obrera. L’equip es reuneix de tant en tant i en jornades de convivència d’un dia en locals de fora de Santa Coloma per aprofundir aquestes reflexions. Moltes vegades s’acaba amb gresca nocturna i total. Però de les discussions no en surten les notícies i la dura realitat de fer la revista es dilueix.
En Xavier Caño i la Núria Valls són els qui centralitzen a casa seva mateix les feines d’edició. En Caño, corresponsal en aquells moments de TeleeXprés, té clar el seu futur periodístic i es preocupa de mantenir Grama com a mitjà de comunicació.
La crisi de la redacció conclou amb una escissió. La part de l’equip a qui es va classificar com «els del poble» abandona la revista, i també en Sayrach, aleshores objecte de totes les crítiques. Al cap de poc també se’n van els joves procedents dels escoltes, més preocupats ara per la lluita clandestina que deriva en «clandestinitis» i per les teories sobre l’alliberament sexual de Wilhelm Reich.
El petit equip que queda té un primer denominador comú, que es repetirà anys més tard: la vocació periodística, que els porta a fer de Grama una finalitat en ella mateixa, sense necessitat de convertir la revista en plataforma d’una altra cosa que no sigui l’estrictament informativa. La incorporació d’Humbert Roma de Asso, periodista lleidatà que abans, i fins que el Govern la va clausurar, havia dirigit la revista El Maresme, aportà serietat i rigor a Grama. En Roma, de conviccions profundes, militant sense fissures i d’una serietat comparable només al seu rigor intel·lectual i al seu idealisme, hi aportà també experiència professional i facilità l’accés als clixés de tipografia arraconats per diaris com el TeleeXprés i El Correo Catalán. Gràcies a aquests gravats, aconseguits gratuïtament, les planes de Grama van anar prescindint dels linòleums de l’Antonijoan i s’hi va anar incorporant material gràfic, encara que aquest reflectís fets ocorreguts a milers de quilòmetres de Santa Coloma.
ACCIÓ I REPRESSIÓ
En el cas de les lluites per l’ampliació de la «carretera de los cuarteles» (passeig de Santa Coloma des del pont sobre el Besòs fins a Torras i Bages), Grama jugà un paper ben diferent d’aquell que havia fet durant les reivindicacions per l’ambulatori. Uns mesos abans que es produïssin les protestes i les manifestacions per aconseguir l’ampliació de la carretera, en Joan Carles Mas —aleshores, i a tots els efectes, F. Teixidor— havia publicat un informe on explicava amb dades irrefutables les hores que els colomencs perdien a causa dels embussaments, l’import en pessetes, i, fins i tot, els litres de gasolina que els automobilistes havien de gastar innecessàriament.
La ciutat, a final de 1971, vivia un notable índex d’agitació social, al qual no eren aliens els redactors de Grama. Alguns arribaven a les reunions amb els últims fulls volants a les mans. La redacció s’ampliava amb gent nova, la major part procedent dels nous barris de la ciutat i marcats tots ells per un obrerisme a tota prova: la dialèctica dels bons —els obrers— i els dolents —els capitalistes— predominava en els continguts de Grama. Tot allò que fos societat de consum, futbol, alienació o televisió mereixia el menyspreu més absolut. Tot el que semblava «obrer» —en contraposició al terme «productor» utilitzat pel franquisme— provocava delectança.
Pel febrer de 1972 estrenem impremta nova i això vol dir també millors mitjans tècnics i més agilitat en la confecció de la revista. D’un mes que necessitàvem per completar-ne un número, passem a necessitar només una setmana.
Aquest mateix mes publiquem un reportatge sobre els abusos comesos pels promotors immobiliaris Montané, Aloy i Guinart al barri de les Oliveres. La reacció davant la primera denúncia amb nom i cognoms no es va fer esperar. Els constructors es van querellar contra en Sayrach com a director, en contra meu com a autor de la informació i contra les Parròquies com a empresa editora. Reclamaven una rectificació i el pagament de dos milions per perjudicis. El nostre advocat, el prestigiós Agustí de Semir, va aconseguir d’involucrar-hi el cardenal Jubany; arquebisbe de Barcelona, i per això responsable en última instància d’una revista «parroquial». «Hem topat amb l’Església» degueren pensar els promotors. I van retirar la querella.
Però les accions legals contra la revista tot just acabaven de començar. Per l’abril del mateix any 1972, la Maria Victòria Aldama publica un reportatge titulat «Informe sobre la delincuencia. Los delincuentes de guante blanco» on sosté la tesi que més delinqüent és el capitalista, que fa possible una societat que aboca la gent a cometre delictes, que el delinqüent mateix, víctima d’aquesta societat. L’acte de processament contra en Sayrach com a director va acompanyat d’una fiança de 30.000 pessetes, que no es paga perquè el querellat es declara insolvent. Quan en Sayrach ens explicà el que va passar després, no poguérem aguantar-nos el riure. Un funcionari judicial s’havia presentat a la parròquia amb la intenció d’embargar-li els béns per compensar l’import de la fiança; com que no va trobar res més que una motocicleta vella, decidí estendre l’acta de l’embargament. El jutge va permetre que el capellà la continués utilitzant. La broma acabà, finalment, amb una multa de 25.000 pessetes. De les del 1972.
L’expedient que el Ministeri d’Informació i Turisme havia obert contra la revista per l’escàndol dels «Delincuentes de guante blanco» tingué una altra conseqüència més transcendent. El Ministeri ens comunicava la necessitat inqüestionable de buscar-nos un altre director, que havia de ser periodista titulat, i un sots-director per suplir-lo durant les absències. El Ministeri ens aplicava així la mateixa mesura que a la resta de publicacions legals, sabent com sabia, que era més fàcil pressionar i condicionar un professional que viu exclusivament de la seva feina que no pas un capellà modern l’única possessió material del qual era una moto vella.
Amb la incorporació d’Humbert Roma de Asso com a director legal i la de Maria del Mar Fontcuberta Balaguer com a sots-directora començava a Grama una etapa nova.
En Sayrach, que s’havia allunyat de la redacció per problemes ideològics i personals amb l’equip anterior, s’hi incorpora novament i fa pinya amb Roma. La bona entesa inicial es truncà anys després.
LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal
<<< Pàgina anterior: ‘Grama’, una revista per a una ciutat en formació’
>>> Pàgina següent: ‘Els primers anys d’agitació, lluita i moviment obrer‘