Venda de revistes Grama durant la diada de Sant Jordi de 1974

(1) Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular

Eugeni Madueño

L’any 1966 Santa Coloma ja té les característiques pròpies d’una ciutat-dormitori. La gran afluència d’immigrants s’ha anat instal·lant en cases rellogades i en els pisos que, formant carrers de traçat anàrquic, han anat sortint pertot arreu. El vell poble de Santa Coloma de Gramenet creix d’una manera vertiginosa amb allaus diàries de gent nova provinent principalment d’Andalusia i d’Extremadura. Els propietaris del sòl i les immobiliàries duen a terme la més gran operació especulativa que mai hagi conegut Santa Coloma, sense que ningú sigui capaç de posar fre a aquests abusos.

La ciutat que sorgeix dels blocs de ciment i dels totxos escampats per totes bandes s’assembla més al Far West que no a un poble estructurat entorn de la seva història, les seves tradicions i els seus costums. Tot és nou i tot està encara per definir. Cap nou colomenc no té una idea exacta de qui és ni on és.

La «gent del poble», els qui feia anys que vivien a Santa Coloma o els qui hi havien nascut, contemplaven amb expectació aquell creixement desmesurat. Veien envaïda i fins i tot anihilada la seva pròpia personalitat, els seus signes d’identitat. La nova Santa Coloma ja no tenia res a veure amb les festes tradicionals ni amb les maduixes de gran anomenada que s’hi cultivaven ni amb la condició de població d’estiueig apreciada per alguns senyors de Barcelona. La nova ciutat dormitori era dels immigrats, d’aquells que buscant pa i feina havien baixat del «sevillano» disposats a forjar-se un futur en terres de Catalunya.

El 1966 es van començar a construir, també, les noves parròquies en els epicentres dels barris colomencs en formació. Un any abans, l’agost de 1965, n’havien estat nomenats rectors: en Salvador Cabré per al barri de Singuerlín; en Josep Esquirol per al del Raval; en Jaume-Patriç Sayrach per al del Fondo, i en Joaquim Trias per al del Riu. Eren capellans de procedències diverses i amb notables diferències ideològiques.

Durant els mesos de febrer i març de 1966 es realitzaren les primeres conferències per als joves en la barraca provisional que després es transformaria en el complex parroquial de Santa Rosa. Les havien organitzades els capellans Pedro Núñez («Perico»), Josep Esquirol i Jaume P. Sayrach, i hi tenien un paper destacat els joves Antonio Saura, Lluís Tarrasón i Jesús Páez. En una d’aquestes conferències en Sayrach proposà de fundar una revista.

En Jaume Patriç Sayrach i Fatjó dels Xiprers era aleshores un capellà jove, amb cara de nen i maneres refinades, com calia esperar d’un personatge amb un nom com aquest. Havia arribat a Santa Coloma el 1965 per fer-se carrer de la parròquia que s’havia de fundar en el barri del Fondo i que fou construïda sota l’advocació de sant Joan Baptista. Mentre s’edificava la nova parròquia, en Sayrach vivia a la de Santa Rosa, on va començar a impulsar amb els altres capellans el moviment Joventut Obrera Catòlica (JOC). Els qui coneixien la seva trajectòria no es van pas estranyar que proposés de fundar una revista. Ja havia fet el mateix a Vilafranca del Penedès, on va transformar en revista el butlletí de l’Acció Catòlica (Acción), i al barri barceloní del Poblenou, on va fundar Quatre Cantons. Al cap de poc d’arribar a la seva nova (i definitiva)— destinació pastoral, en Sayrach pensà que un mitjà de comunicació podria ser un bon instrument per cohesionar aquella ciutat en vies de formació.

Aquell mateix any 1966 havia aparegut la revista catalana Tele-estel, que arribà a tirar 80.000 exemplars; es publicava la Història de la Premsa Catalana de Tasis i Torrent; Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs s’incoroporaven als Setze Jutges, el Lute era detingut per primera vegada i el coet rus Lunik 9 arribava a la Lluna. L’abril del mateix any es publicava la Llei de Premsa i Impremta de Manuel Fraga i també es produïa la manifestació de 130 capellans des de la catedral fins a la Direcció Superior de Policia en protesta pels maltractaments que havia rebut l’estudiant comunista J. Boix.

El 1966 en Sayrach es posà en contacte amb persones joves del barri del centre, generació jove d’allò que era el centre històric de la nova ciutat, per fer-los saber la idea: «Podríem fer una revista». Dos anys més tard ja assassinat Ernesto «Che» Guevara, Barnard havia efectuat el primer transplantament de cor, EUA bombardejava amb napalm el nord del Vietnam i en Carrero Blanco assumia la vicepresidència del Govern. Pel maig de 1968 França va quedar paralitzada per la vaga general en què els obrers secundaren els estudiants que havien ocupat el Barri Llatí; el juny moria assassinat Robert Kennedy i ETA assassinava Melitón Manzanas. En la nova Santa Coloma es formava un projecte informatiu que duraria tretze anys.

PRIMERS «GRAMEROS»

Joan Carles Mas, un dels fundadors de la revista, Joan Tudela (director de Grama els darrers mesos de 1980) i Mar Fontcuberta i Balaguer, directora periodista des de la dimissió d’Humbert Roma, en un sopar de retrobament de vells “grameros”, el març de 1980

La «liberalització» que suposà la nova Llei de Premsa i Impremta que havia preparat Manuel Fraga, aleshores Ministre d’Informació i Turisme, animà el primer grup de «grameros», que començaren a reunir-se el 8 de gener de 1967 a la parròquia major i més endavant al bar Xaconet, avui desaparegut, que estava situat a la cantonada que formen el carreró de la plaça de la Vila i el carrer J.A. Clavé. El mes de novembre de 1968 el grup format per Jaume P. Sayrach, Carles Viñas, Antoni Antonijoan, Josep Tordera, Joan Carles Mas, Lluís Tarrasón, Enric Reverter, Mercedes Pérez i Antonio Saura, es dedicí pel nom de Grama i en descartà el de Turó del Pollo o La Tusa, que havien quedat finalistes d’una llarga llista de propostes.

Fitalment, foren les parròquies de Santa Coloma les que acceptaren de convertir-se en editores de la revista i, d’aquesta manera, se salvà el trencament de colls legal. Des del primer moment van quedar clares les relacions entre les legals i la redacció; la revista no seria confessional i, si en la primera s’Iti inclogueren pàgines de fe i de religió, fou per donar cabuda a una periodística aleshores generalitzada en les revistes importants. En les, «dades tècniques i personals de la publicació de la qual se sol·licita la inscripció» que demanava el Ministeri d’Informació, es feren constar vaguetats com que eren les que calia esperar d’una revista editada per l’Església, permeteixen al mateix temps tractar temes de qualsevol mena. Així doncs, es feu constatar com a «objecte i finalitat de la revista» l’«educació cívica, moral i regiliosa dels lectors» i s’hi afegí que els assumptes que es tractarien versarien sobre «Vida de l’Església. Vida de les entitats locals. Esports. Reportatges. Intervius. Secció de literària. Cinema, Discos i comentaris d’actualitat».

Es presentaren, doncs, tots els papers necessaris a la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme, i de moment es va resoldre el que s’havia convertit en el primer problema greu: quina empresa o entitat seria l’editora de la revista. S’havien fet gestions amb diverses entitats constituïdes legalment, però el pes de la responsabilitat que l’aventura comportava va fer que totes refusessin la invitació.

El 29 d’octubre de 1968 el director general de Premsa d’aleshores comunicava a Jaume P. Sayrach, director de la publicació, que la nova empresa periodística quedava inscrita en el registre oficial, de manera que la publicació ja es podia tirar endavant de seguida. Entre novembre i desembre s’enllestiren els preparatius. L’escultor Subirachs va fer el logotip de la capçalera de Grama i l’artista local, en Ricard Altés, el linòleum que donaria nom a la secció principal de la revista: «Plaça de la Vila». Es reiniciaren les reunions de la futura redacció i es preparà el número zero. Les primeres proves d’impremta es realitzaren a Gràfiques Rimont, a Sant Andreu, el primer taller d’impressió on la revista va veure la llum. Els càlculs econòmics donaren els primers ensurts.

Els clixés i els gravats de les fotografies resultaven inassequibles i les factures d’impremta excessivament altes. La necessitat d’emprendre prèviament una campanya de subscripcions va donar, un cop començada, un bon resultat. Uns dos-cents colomencs van pagar els vint duros de la seva subscripció anual abans que aparegués el primer número. Amb aquestes deu mil pessetes i les aportacions de l’equip fundador mateix, Grama va començar a fer el seu camí. El mes de gener de 1969 el primer número va sortir al carrer.

UNA HERBA HUMIL

Els membres fundadors de Grama. D’esquerra a dreta: Joan Carles Mas Bassa, Lluís Tarrasón, Joan Belmonte i Xavier Caño, quatre membres destacats de l’equip fundador de Grama. 

En el número u Grama ja tenia tots els elements d’identificació que mantingué després al llarg dels anys i un editorial en el qual sintetitzava perfectament el que hauria de ser el seu contingut pragmàtic i les seves intencions. La immigració i la crisi de la UDA Gramenet eren els dos temes principals de la portada; el primer va ser muntat sobre un fons compost per dos traçats verds que formaven la bandera andalusa. En la part posterior una foto de la plaça de la Vila amb l’Ajuntament al fons i, en primer terme, les cues de gent que esperava els troleibusos FI i SM. El peu de foto, escrit en català, deia: «El mateix nom, Grama, voldria suggerir-nos-ho: el gram —que dóna origen al nom de Gramenet— és una herba humil però resistent i que s’estén amb pertinàcia».

Conformava la portada el primer editorial, on s’afirmava que la preocupació constant de Grama «será captar la vida de nuestra población y desde sus páginas contribuir a su progreso». Òrgan de trobada i de presa de consciència de Santa Coloma, Grama oferia les seves planes a les poques entitats locals que creaven aleshores «espíritu comunitario», i acabava dient que «de un modo particular pensamos en la ardiente e inquieta juventud, en cuya vitalidad Grama se reconoce y desea encontrarse».

Una taula rodona sobre la immigració portava per títol «El difícil contacto con los catalanes». En la secció dirigida conjuntament per en Viñas, en Sayrach i l’Antonijoan es parlava de l’Església a Sud-amèrica, del matrimoni civil i dels greus esdeveniments del seminari de Derio. En la «Plaça de la Vila» s’informava de la corona de llorer que els membres de la Falange local havien dipositat en el «Monumento a los Caídos», dels cursos de català a la biblioteca Valls i Taberner, de l’escrit de protesta contra l’ambulatori de la Seguretat Social i de la visita a la ciutat del governador civil Garicano Goñi.

Grama no oblidava tampoc els dos colomencs —Jordà i Morón— jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic, el temible TOP, acusats de pertànyer a un partit clandestí radicat a Santa Coloma —el PSUC—, ni les protestes, visibles en algunes parets, contra la insuficiència d’autobusos.

En el primer número, doncs, Grama abordava tots i cadascun dels aspectes informatius que centrarien la seva atenció en els anys posteriors. Aquell número u, millor que cap altre exemple, ja reflectia l’esperit de la revista i la seva declaració d’intencions. Amb tot, cal recordar que en aquells moments, per aconseguir-ho, abans que la revista fos impresa definitivament, calia salvar-se del control de la censura, que ratllava sistemàticament i de forma persistent amb un llapis amb gruixuts traços vermells tots els aspectes «conflictius» que pogués trobar en les galerades o proves d’impremta, que havíem de portar al Ministeri d’Informació. Tampoc no s’ha d’oblidar, per situar-nos en el context històric, que pel gener de 1969 els estudiants universitaris de Barcelona assaltaren el Rectorat de la Universitat i portaren a terme la defenestració del bust d’en Franco, i que en el mateix mes el capità general, Pérez Virieta, organitzava un acte de desgreuge a la bandera. El 1969 mossèn Dalmau i mossèn Xirinacs van estar set dies en vaga de fam per demanar la separació de l’Església i l’Estat; va sortir a la llum pública l’escàndol MATESA, Franco va nomenar successor seu Juan Carlos, Neil Armstrong fou el primer home que trepitjà la Lluna; els tecnòcrates de l’Opus coparen el Govern espanyol, i es constituí la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya en la clandestinitat més absoluta. A Santa Coloma, el poder estatal, l’encarnava l’alcalde, Romero Tutusaus, l’obra més rellevant del qual la constitueix l’adquisició per part del Patronato Municipal de la Vivienda d’uns terrenys per construir-hi habitatges socials per un import de 39 milions de pessetes. El venedor, un testaferro del president de les Corts d’aleshores, havia adquirit aquests terrenys, dos anys abans, per només dos milions de pessetes. «Algú» va guanyar 37 milions en aquella operació.

‘GRAMANET’, L’ALTERNATIVA DE L’AJUNTAMENT

L’aparició de Grama causa commoció en el poder polític local. Tant el Consejo local del Movimiento com l’Ajuntament en ple i tota la parafernàlia formada pels qui tenen el poder municipal decideixen apadrinar un altre instrument informatiu que «contraresti» la incidència de Grama. Coincidint amb el número dos de Grama, pel febrer de 1969 apareix Gramanet.

El primer número de l’òrgan de premsa de l’Ajuntament contrasta amb la precarietat de mitjans de Grama. Té una difusió massiva i gratuïta, amb una portada a tot color. El dirigeix Humberto Ruiz San Pedro. Amb 26 pàgines d’informació i publicitat a color, es manté malbaratant mitjans durant l’any 1969 i es ven mensualment al preu de 10 pessetes. Tanmateix, tres mesos després la periodicitat passa a ser bimensual, i acaba desapareixent circumstancialment el novembre de 1969.

Les diferents etapes en què, com si es tractés del Guadiana, va anar apareixent Gramanet, van estar sempre relacionades amb la instrumentalització que a cada època va necessitar fer-ne l’alcalde de torn. Així doncs, Gramanet reaparegué 15 mesos després, pel març de 1971, quan l’alcalde Joan Porta Bussons acabava de veure tot el poble al carrer per demanar un ambulatori. Dirigit pel periodista local José Zurita Martín, intentà en aquesta època pluralitzar la informació i no amagar els problemes socials de la ciutat, si bé els imputava sempre a la conseqiiència lògica del desenvolupament. Manuel Armenteros, antic falangista, Zurita mateix i un equip de joves estudiants de l’Institut Puig Castellar, entre ells Rodolfo del Hoyo, posteriorment membre de Grama, i José María Corral, després diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC, formaven part activa del consell de redacció.

L’intent de fer un mitjà pseudo-independent, tot i que finançat per l’Ajuntament, tocà fons de seguida. La publicació es va interrompre quatre mesos després, aparegué novament pel febrer de 1972, aquesta vegada amb periodicitat quinzenal i dirigida pel periodista del Movimiento José Montoro. Gramanet en aquella època fou el marc on es podia col·locar la foto d’en Porta Bussons, la plataforma des d’on l’adulaven i un mitjà en el qual s’abocava una informació capaç de justificar la política que secularitzava la destrucció urbana de Santa Coloma en benefici dels grans grups immobiliaris. La periodicitat es va truncar ben aviat, i va anar apareixent de forma desordenada i incerta en els anys següents, tot i que sempre, com ja s’ha dit, coincidia amb campanyes en què l’alcalde necessitava fer sentir la seva veu. A José Montoro se li va acabar l’invent el dia que, cessat en Porta, se li va ocórrer el titular de la portada «Alcalde non habemus». En Porta va manar que es retirés la revista dels quioscos; tot i això Gramanet es mantingué encara durant dos números més sota la tutela del nou alcalde, en Blas Muñoz Blaya. Els elogis de Montoro es tornaren llavors desmesurats cap al qui a partir d’aleshores tallaria el bacallà i de qui, també, depenia el seu sou. Malgrat tot, l’esforç fou en va. En Blas Muñoz va reconèixer públicament que Gramanet era un malbaratament econòmic, per la qual cosa, i animat pel seu conegut tarannà estalviador, decidí sacrificar aquella màquina productora d’elogis en benefici del tresor municipal. El darrer exemplar aparegué el 15 de març de 1975. Havien passat exactament set anys d’ençà que l’Ajuntament posà en marxa aquella operació ruïnosa que tendia a neutralitzar Grama.


LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA 

 


Si voleu consultar més números, visiteu Trencadís, el repositori de la Diputació de Barcelona que conté els números de Grama digitalitzats, des de l’1 de gener de 1969 fins l’1 de novembre de 1996.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here