Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular
Eugeni Madueño
Els anys que van de 1973 a 1976 marquen l’etapa de major politització de Grama. La revista, caixa de ressonància d’allò que s’esdevenia a la ciutat, es convertí en un instrument més de la lluita clandestina dels partits polítics que ressorgien. Sense poder-ho evitar, i sense voler-ho evitar, els redactors, procedents d’ambients ciutadans distints i amb evolucions personals ben diferents, defensaven en els consells de redacció les actituds polítiques pròpies i en cada reunió s’originava una discussió sens fi que s’assemblava més, en molts casos, a la d’una taula de partits que a la de la redacció d’una publicació.
El país bullia. Des de la mort de Carrero i amb el primer govern Arias, i el famós «espíritu del 12 de febrero», les expectatives polítiques havien canviat i la resposta popular en tots els fronts socials permetia endevinar que alguna mena de canvi s’hauria de produir quan finalment morís el dictador. El problema era definir quina mena de canvi, quina ruptura o quina reforma, cap a on havíem de caminar i amb quins mitjans. I aquest era el problema entorn del qual versaven totes aquelles discussions interminables.
Decidir un editorial o analitzar el tractament que s’havia donat a una notícia costava hores i hores de diàleg, moltes vegades aferrissat i en algunes ocasions radicalitzat, en el qual els redactors més polititzats defensaven les posicions pròpies —les del seu partit— i intentaven de totes totes que triomfessin i, d’aquesta manera, influir en la línia de la revista.
Havíem abandonat la seu dels escoltes i ens havíem traslladat alternativament en algun local parroquial on podíem realitzar les reunions del consell de redacció. Finalment, vam acabar instal·lant-nos en uns baixos que al mateix temps feien de centre social del Riu, de parròquia de Sant Joaquim i d’habitatge de l’Antoni Antonijoan, ordenat sacerdot per aquella època. En aquells baixos insalubres on no entrava altra llum que la d’una bombeta, situats al passeig de Salzereda, 65, ens reuníem un dia a la setmana, al vespre. Recordar aquell ambient, l’aprovisionament d’entrepans i vi en el «bar del mano», les copes de conyac amb què l’Antonijoan ens obsequiava, les cançons de José Herralde que sonaven en un vell tocadiscos o els armaris de cuina plens de gravats usats, suposa un trist exercici d’excitació de la malenconia.
Allà ens vam fer políticament els redactors més joves, i allà, també, en sessions que s’allargaven fins que es feia clar, vam saber com es compaginava la revista i com s’improvisava un text quan no es tenia prou material per omplir una plana. Cap altra com aquella Facultat de Periodisme. Aquell entranyable habitacle, sempre ple de fum de cigarrets malgrat les constants campanyes antitabac d’en Sayrach, es va fer petit en la mesura que Grama creixia.
LA PRIMERA SEU SOCIAL
Amb la nostra primera màquina d’escriure, una Lexicon 80 d’Olivetti on s’havien escrit els clixés de bona part dels fulls clandestins llançats en temps per tota la ciutat, i una taula metàl·lica vella que l’Antonijoan havia comprat mai no es va saber on, muntem el nostre primer local social. Estava situat al carrer de Sant Benet, 10, en el local que havia de fer les funcions de garatge del cotxe del rector de Santa Maria, en Josep Catà. Ell, que en tenia prou amb la motocicleta i no necessitava el garatge, ens cedí el local de franc. Les reunions en aquella habitació de 3 x 4 metres se succeïren en intensitat, però es feren enutjoses per falta d’espai. Recordo que havíem de deixar la porta oberta per no asfixiar-nos, malgrat el risc que comportava deixar obert l’accés a les nostres discussions als agents de la policia político-social.
Les noves dependències ens van ser molt útils. Jo ja tenia decidida la meva dedicació al periodisme i quan els companys em nomenaren redactor en cap, càrrec que per a nosaltres significava ser una mena de coordinador, secretari de la redacció i fer una mica de tot, vaig decidir deixar la meva feina en el banc i dedicar-me per complet a Grama. D’aquesta manera, em vaig convertir en el primer «alliberat» de la revista. En el primer treballador de Grama, que havia d’aclarir la situació fins a aconseguir el vell somni de convertir-nos en setmanari i de constituir una empresa editora pròpia que trenqués els vincles formals amb les parròquies.
Pel gener de 1975 abandonem aquell local entranyable i ens instal·lem just al pis de sobre, propietat també de la parròquia, on anteriorment hi havia hagut l’Escola Social de Santa Coloma. El pis, cedit per en Catà a canvi d’un lloguer simbòlic, és ràpidament transformat per l’equip de gent jove que ja pul·lulàvem per la revista fent el treball quotidià: fotògrafs, publicitari, administratiu i redactors.
El pintem i l’arrangem en un cap de setmana. Amb la furgoneta d’en Litus transportem les primeres taules per als redactors, que vam trobar en força bon estat al magatzem d’un ferroveller de l’Hospitalet. Aconseguim la segona màquina d’escriure i fins i tot ens embarquem a comprar a terminis una màquina amb què etiquetem les trameses dels subscriptors. Al cap de poc s’acompleix un altre dels somnis inassolibles: els redactors comencen a cobrar una petita quantitat per cada treball escrit. Una persona s’encarrega de forma estable de l’administració i de la publicitat, i també cobra una quantitat fixa al mes. L’economia de la revista comença a aclarir-se en la mesura que donem la importància que es mereixen als ingressos per publicitat. Paguem els deutes a les impremtes, que arrossegàvem com un mal endèmic, i fins i tot aconseguim d’obtenir una mica de benefici, que ràpidament invertim en l’adquisició de material d’oficina.
TRES MIL FULLS A LA PAPERERA
Però tornem al 1975. En el número d’abril enviem la nostra resposta particular a Blas Muñoz en forma de notícia recollida pels advocats que assessoren un grup de veïns de l’avinguda Baró. Els qui viuen en el número 130 d’aquest carrer denuncien la construcció d’un bloc d’habitatges que els tapiarà literalment el celobert per on respiren. Segons Grama, el promotor del nou edifici és l’alcalde mateix, en Blas Murioz. Quan el mandatari municipal rep Grama s’encén d’ira i crida al seu despatx l’Humbert Roma i l’Antonijoan. Els amenaça de totes les maneres imaginables. Un error en l’informe dels advocats li atribueix una propietat que havia venut feia 16 anys. En Roma i l’Antonijoan descobreixen l’errada i temen que una acció legal de l’alcalde posi fi a totes les nostres aspiracions de futur. Pacten. Aquella nit, tota la redacció ha de fer una feina extra: arrencar una per una totes les pàgines en què apareix aquesta informació. Tres mil fulls que aquell dia es llençaren a la paperera.
Els signes de descomposició del règim franquista i els innombrables problemes amb què s’enfronta el govern possibiliten un cert relaxament i el desconcert dels censors. Decidim aprofitar la conjuntura i tirem endavant sense por al risc. En Roma, que és el responsable legal de la publicació, no la coneix, la por. En el número de març de 1975 entrevistem un sindicalista involucrat en el «procés 1.001», en Xirinacs i l’Elisa Serna. Ens oposem als intents de construcció d’un port a Badalona i tornem a demanar la commutació de la pena de mort a Sanjulián. La nit del 30 d’abril, un policia de paisà havia tirotejat en el barri del Fondo el militant ugetista Camilo Rueda quan repartia propaganda clandestina referent al Primer de Maig. Grama informa del fet i de les manifestacions i protestes que desencadena. La redacció, a proposta del director, envia un telegrama al governador civil en el qual expressa «el deseo general y nuestro propio de que no vuelvan a producirse estas lamentables situaciones de violencia callejera en que el uso de armas de fuego por parte de los miembros de la Fuerza Pública pone en peligro vidas humanas».
Pel juny entrevistem el professor Jordi Solé Tura en un treball que titulem «En el camino de la democracia». Ens afegim a la campanya pel «Català a l’Escola », generada a partir de la negativa de divuit regidors de Barcelona a concedir una ajuda municipal a l’ensenyament del català. A nivell intern, aquest fet ens porta a preocupar-nos per un tema fins aleshores tingut per menor: la recuperació de la identitat nacional de Catalunya i de la història de les institucions catalanes d’autogovern; un tema sobre el qual no sabíem res els redactors joves d’aquella època. Pel setembre ens afegim a les manifestacions de condemna de l’empresonament del periodista Josep Maria Huertas, antic de Grama i col·laborador esporàdic, en qui els periodistes locals vèiem un ídol professional i un model de conducta a imitar.
EN FRANCO HA MORT. JUAN CARLOS, REI
Estàvem discutint en quines condicions ens incorporàvem com a entitat a la secció local del Congrés de Cultura Catalana, proposta que havia estat llançada el mes de febrer pel Col·legi d’Advocats de Barcelona, quan ens assabentem de la mort de Franco. En el número de desembre de 1975 hi ha tres temes que sintetitzen la nostra preocupació i la situació real en aquells moments. L’editorial, titulat «El futuro que queremos» en el qual es demana «amnistía, libertades democráticas y libertad de expresión, reunión y asociación». «Dentro de estas libertades —afegeix l’editorial— nos parece especialmente importante en el seno del Estado español la aspiración de los distintos pueblos que lo componen por lograr decidir sus propios destinos». Tot això, «base mínima que esperamos», com a primer pas en el camí dels treballadors «hacía la conquista de nuevos objetivos que hagan de él el auténtico protagonista de la historia». Posar en solfa aquell comentari, on quedava ben reflectida quina era la posició comuna de l’equip de redacció, havia costat hores i hores de discussió.
De la mort de Franco, també en publicàvem una ressenya, tot i que ens limitàvem a descriure succintament els esdeveniments més rellevants que havien ocorregut. «Murió Franco» es titulava. «Juan Carlos, Rey» n’era el subtítol. «Quince días cruciales», «Sanjulián, indultado en el primer Consejo de Ministros presidido por el Rey», «Grama insiste en la amnistía total para los presos políticos» eren algunes de les postil·les que completaven la informació.
I, finalment, la tercera informació significava: personalitats i entitats de Santa Coloma, entre elles Grama, signen l’anomenat «Manifest dels 51», un projecte alternatiu al govern de la ciutat que impulsà amb èxit el Moviment Comunista. A la publicació del «Manifest» seguí una visita del governador Martín Villa a Santa Coloma, amb motiu de la qual s’especulà sobre la possibilitat que es faria cessar Blas Muñoz.
Pel gener de 1976 es realitzen les darreres eleccions municipals del règim anterior. La «moguda» municipal en què Matés és el principal agitador intern, duu Gregorio Génova a constituir-se en alternativa a Blas Muñoz, i a presentar la seva candidatura avalada per nombroses signatures i amb un lema significatiu «Génova, concejal del pueblo». Deia el regidor vidrier, avui ja mort, que ell seria el pont entre el vell sistema i la democràcia. Grama, en un editorial titulat «Democracia a cuenta gotas», replicà: «o se tiene libertad para elegir al alcalde por sufragio universal, o no se tiene».
En Blas Muñoz obté la reelecció amb el suport dels vots dels mateixos regidors que s’havien obstinat a fer de Can Sam una zona edificable. L’oposició d’aquest grup a la proposta de revisar l’acord anterior pel qual es declarava Can Sam zona edificable fa perillar des del punt de vista legal la possibilitat de recuperar aquella zona per a la ciutat. Les associacions de veïns, ara en funcionament i regentades per militants polititzats en la major part, organitzen una sèrie d’actes reivindicatius que acaben la majoria de vegades en corredisses davant la policia. Tanmateix, aquelles accions, i les de tipus legal empreses per l’Ajuntament democràtic constituït el 1979, portarien a paralitzar les obres i posteriorment a revisar el projecte en un judici que va ser positiu. Als qui donaven suport als interessos de les immobiliàries en el si de l’Ajuntament, la democràcia els jugà una mala passada. Es quedaren sense temps material per consumar les dues últimes i grans operacions especulatives: Can Sam i el motocross.
GRAMA, PLATAFORMA POLÍTICA
La incidència dels partits polítics en la marxa de Grama durant l’etapa prèvia a la democràcia fou molt intensa. En la mesura que les agrupacions polítiques començaven a emergir de la clandestinitat i que determinades persones s’identificaven públicament amb tal o tal partit, es descobrí exactament l’adscripció política dels redactors de Grama.
Sempre dins l’estret ventall que s’obre entre l’esquerra i l’extrema esquerra, en aquells moments teníem redactors de: PTE, PSUC, OICE, MCE, OCE (BR), Convergència Socialista, Acción Comunista, Comisiones de Barrio i independents. A la vista d’aquesta composició es poden entendre millor les posicions adoptades per la revista i el fet que, aleshores, tots ens decantàvem per una línia editorial que tingués el socialisme per objectiu darrer.
La fi d’aquesta situació incòmoda per al treball estrictament periodístic, encara que imprescindible i inobviable en aquella situació política general, es produí quan els partits pogueren aparèixer finalment a la llum pública i obrir seus socials sense problemes. Es va viure llavors una gradual desbandada de redactors cap a l’activitat política partidista, fins que a la redacció hi van restar únicament aquells que pretenien fer de Grama un mitjà de comunicació en si mateix, sense necessitat de complir funcions de plataforma política dels grups socials de la ciutat.
Aquesta dissociació és tal i el treball polític que es fa a la ciutat de tanta envergadura que la delmada redacció de Grama gairebé no té temps de dedicar-se a la feina de fer la revista. El número de febrer de 1976 surt per l’abril i inclou el corresponent al mes de març, l’única manera possible de posar-nos al dia. En ell ens fem ressò dels nous aires de llibertat que recorren Espanya, que arriben també al camp sexual, amb una portada i un número central dedicats al «destete» nacional.
A les pàgines interiors, es constata la pèrdua d’influència dels redactors polititzats, que s’han embarcat en les accions partidistes pròpies dels seus partits, i la influència dels plantejaments polítics d’un partit: el PSUC. En un article, que pel lloc on està situat té caràcter d’editorial, signat per María José Olivé, aleshores responsable de la política local d’aquest partit, s’afirma que «en la hora presente en que termina una etapa de nuestra historia, tenemos oportunidad de superar rencores heredados y construir un futuro de concordia ».
Les dissensions internes entre els qui propugnen la ruptura amb el règim heretat, la dissolució dels cossos repressius i altres propostes radicals, i els qui aposten per la reforma del sistema basant-se, fins i tot, en els elements demòcrates de l’antic règim, es converteixen en una font permanent de discussions, que, finalment, sembla que es decanta a favor dels segons.
En aquesta època Grama recull la informació gràfica i escrita del «cas Téllez», el colomenc militant de CC.OO. i del PSUC que fou salvatgement torturat en els calabossos de la Guàrdia Civil de Badalona després de ser detingut en un piquet de vaga. Al mateix temps s’ofereixen les pàgines de la revista a les diferents opcions polítiques d’esquerra que pugnen per aparèixer públi-cament, i s’inicia una nova secció «A la calle, que ya es hora», on aniran sortint mensualment diferents líders polítics, tant locals, com de Catalunya i d’Espanya.
A causa de l’ambient intern que hem descrit, no pot sorprendre que una d’aquestes taules rodones, realitzada de forma clandestina a casa de l’Humbert Roma amb els polítics Pere Ardiaca (PSUC), Sánchez Carreté (PTE), Jesús Salvador (CSC) i Carlos Lucio (OICE), es titulés precisament «Vías al socialismo. A favor y en contra de la dictadura del proletariado».
L’HUMBERT ROMA DIMITEIX
L’alt nivell de politització de la redacció influeix en el producte que amb penes i treballs s’aconsegueix de treure al carrer. Els temes de contingut doctrinal predominen sobre les informacions estrictament locals relatives a la vida quotidiana de la ciutat. La redacció s’encén discutint quina ha de ser la línia professional de la revista en aquests moments de forta activitat política i de considerable agitació social. La discussió sobre quin paper ha de jugar Grama en aquest moment porta a un enfrontament obert entre els partidaris de l’anterior línia informativa de la revista, de més marcat accent «populista», amb en Sayrach al davant, i els partidaris d’un alineament amb les posicions de lluita organitzada pels partits polítics que veuen en Grama una plataforma i una entitat cívica des d’on poden llançar les seves propostes polítiques. D’aquest darrer sector, en té el liderat el director, l’Humbert Roma, i els redactors restants més clarament enquadrats en partits. Les tensions arriben al punt màxim durant l’estiu de 1976, quan en Roma presenta la dimissió de manera irrevocable.
En l’editorial que es va publicar en el número especial d’estiu d’aquell any es reconeixia l’aportació que Humbert Roma havia fet a la revista. «Desde que entró a formar parte de Grama en 1972 su dedicación a ella fue intensa y se ha visto reflejada en la progresiva mejora que la revista ha ido obteniendo. Son muchas las horas que Humbert ha dejado entre las páginas de Grama, horas que todo el equipo le agradece profundamente». A partir del reconeixement a la indubtable aportació que en Roma havia fet a Grama, valorable solament ara, des de la distància que impedeix l’apassionament, el mateix editorial intentava explicar les raons que havien portat a aquella situació. «Los tiempos son otros», afirmava. «Grama pretende no sólo ser reflejo de todo lo que ocurre en Santa Coloma, sino también el exponente de las diversas alternativas político-sociales que se dan a nivel popular».
Els sectors que s’havien pogut sentir marginats amb la línia marcada pel director sortint es van fer càrrec de continuar la revista. En Roma, que havia deixat a Grama hores i hores de treball, i també dosis i dosis d’ètica professional i de dedicació a la causa de la llibertat, abandonà definitivament Grama i la seva vinculació amb Santa Coloma. Amb ell marxà també un estil propi i molt personal de conduir la publicació, fet que quedà ràpidament reflectit en els números següents.
En Roma va voler veure en aquella operació de recanvi una acció organitzada contra la seva persona per part dels qui ens quedàvem, alguns dels quals militàvem o estàvem en l’òrbita d’altres partits polítics diferents del seu. En Sayrach, que havia encarnat l’altra opció, decidí allunyar-se de la redacció per donar total llibertat d’acció al nou equip.
La Maria del Mar Fontcuberta, fins llavors sots-directora a efectes legals, succeí en Roma a la direcció de la revista. La Mar, periodista en el Grupo Mundo, amb molta experiència professional, implantà ben aviat un estil nou d’entendre i d’exercir la direcció. Des del començament va deixar clar que el pes de la redacció l’havíem de portar els qui vivíem a Santa Coloma i que la seva aportació a Grama es reduiria a assessorar-nos si hi havia dificultats legals o tècniques i a deixar-nos el seu carnet professional, requisit sense el qual no podíem mantenir la revista, segons disposava la llei de Premsa i Impremta.
A partir d’aquell moment, la direcció real de la revista recaigué, en allò que feia referència als continguts informatius, en l’equip de redacció, i, pel que feia a treballs tècnics i de coordinació, en els redactors en cap nomenats aleshores, Agustina Rico i Eugeni Madueño.
L’evolució de la revista a partir de llavors quedà en mans dels joves redactors que havien fet una opció professional pel periodisme. Allunyades de l’equip les dues persones que més influïen en la marxa de la publicació, el camp quedà expedit per als qui es veieren en l’obligadó i en la necessitat de donar continuïtat a la revista. Es presentà així el moment en què els joves agafaren el relleu i s’emanciparen dels qui els havien ensenyat la tècnica periodística i la dialèctica política. Aquesta assumpció de la majoria d’edat tingué per a l’Agustina Rico i per a mi, en les nostres relacions amb en Sayrach, l’efecte del fill que assumeix l’autonomia respecte del seu pare. Durant un llarg temps ens va caldre «matar» la figura del fundador per acabar descobrint els seus valors uns anys més tard.
LES PORTADES D’AQUESTA ÈPOCA
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal
