(7) Grama. Una experiència insòlita de periodisme popular
Eugeni Madueño
El 26 de març de 1980 celebrem el nostre primer any de vida com a setmanari. En un editorial reconeixem les fallades del primer any de rodatge i assegurem que la consolidació de Grama com a mitjà de comunicació local és una realitat. A partir del que tenim, el procés de creixement serà imparable.
No ens manquen elements per mantenir els ànims. La resposta que els subscriptors del mensual han donat a les noves tarifes i als costos del setmanari ha estat excel·lent. En una setmana venem més exemplars que abans en tot un mes. Les perspectives econòmiques i de creixement són bones. L’equip de redacció s’acobla perfectament en el de l’administració i es viu amb un optimisme general i compartit que es tradueix en noves iniciatives de treball i en nous projectes. Ho conjuminem amb el naixement del Santa Coloma en la mano, de la secció infantil «Chuli-GRAMA», i ens embarquem a elaborar un pla de creixement empresarial basat en la reducció dels costos d’edició d’aquestes publicacions, a còpia de realitzar nosaltres mateixos una bona part del procés de producció.
La capacitat d’acoblament i de resposta de la redacció i l’administració es demostren en més d’una ocasió. En situacions excepcionals —en el cas de la bomba que van enviar a l’alcalde, en la publicació immediata dels resultats de les eleccions autonòmiques, etc., confeccionem fulls informatius especials que es distribueixen als quioscs l’endemà dels fets. Amb això anem assajant la nostra pròpia capacitat de fer un diari. I ens la passem bé fent l’esforç; potser és llavors quan descobrim de manera col·lectiva que comunicar és una manera de fruir.
Pel que fa als continguts, la revista no difereix pas gaire d’altres publicacions setmanals o diàries. La informació política predomina en relació a la resta. Sembla com si ens rescabaléssim amb escreix de tots els anys en què no poguérem escriure res de semblant, si no era entre línies i burlant els censors. Encara que, en el nostre cas, subjectes a la política menor i quotidiana que es practica a les agrupacions locals o a l’Ajuntament, n’abusem massa, d’aquests temes, i magnifiquem en molts casos allò que sembla d’importància transcendental i que no són altra cosa que baralles domèstiques. En aquest apartat hi inclouria bona part de les notícies que publiquem a mitjan 1980, reiteradament semblants les unes a les altres, on es fa referència a les eternes crisis dels partits majoritaris o a les lluites internes per aconseguir el control del aparells respectius.
Més rellevància tingué, no obstant això, l’enfrontament constant dins la institució municipal de socialistes i comunistes, protagonitzat pels dos responsables de cada grup: Chema Corral (PSUC) i Jesús Vicente (PSC). Per l’abril s’acabaren insultant públicament en un ple, ocasió que aprofitàrem per demanar, també públicament, la dimissió de tots dos i per reclamar que els nostres governants tinguessin més talla política.
Com el lector ja pot imaginar, l’editorial en què es reclamava la dimissió no tingué cap efecte immediat, tot i que suposà el primer desmarcatge clar de Grama, i d’altres institucions i persones representatives de la ciutat, de la política duta a terme per l’esquerra en els primers anys al capdavant de l’Ajuntament. Pel setembre de 1980 Chema Corral fou substituït per Máximo Luna al capdavant del grup municipal comunista, i per l’octubre Jesús Vicente ho fou pel seu company aquell trimestre, entre l’escàndol del ple i les substitucions dels dos tinents de l’alcalde, Grama publicà un altre informe on s’acusava els dos polítics d’haver permès alguns casos d’«apadrinament».
Concretament, s’hi feia constar que el personal que s’havia contractat per a la brigada d’obres de l’Ajuntament havia estat seleccionat en funció de la militància política i no pas dels mèrits professionals. El cas d’un contractista militant del PSUC que després sots-contractava altres militans apareixia com el més geu i escandalós.
LA INDEPENDÈNCIA
Aquesta actitud d’independència de Grama dels partits i de l’Ajuntament mateix, que es féu extremadament crítica després dels primers problemes amb el PSC per la subvenció, no impedí pas que bona part de l’élite política de la ciutat ens continués etiquetant com a filocomunistes. En descàrrec nostre, acostumàvem a dir que qui no col·laborava a Grama era perquè no volia i no perquè se n’exclogués ningú; que les seccions d’opinió eren obertes a totes les tendències i a totes les crítiques i opinions, i que, si un determinat partit generava més informacions que la resta, entre altres coses perquè era el que governava a la ciutat, Grama no les havia pas de silenciar per por que l’hi identifiquessin.
Aquests arguments, que eren i són els meus, no podien ser compartits pels qui opinaven el contrari. El lector comprendrà, per tant, les dificultats que tinc per intentar ser objectiu en aquest punt. Per això reprodueixo aquí l’apartat que fa referència a l’opció política de Grama extret del treball universitati realitzat per Joan Tudela, que ja fou publicat a Grama pel juliol de 1980. Entre una anàlisi i l’altra, el lector tindrà més elements per jutjar.
En Tudela divideix el seu treball sobre la trajectòria ideològica de Grama en quatre etapes, formades en relacionar la periodicitat de la revista i el director del moment, encara que la direcció real —com ja hem explicat— no sempre es corresponia amb el nom del director periodista que figurava al staff. Les quatre etapes són les següents: mensual-Sayrach, mensual-Roma, mensual-Fontcuberta i setmanari-Fontcuberta. I aquests, els paràgrafs més significatius del text citat:
«Podem dividir la trajectòria política de Grama al llarg dels seus quasi dotze anys de vida en dues orientacions ben clares, que coexisteixen durant un temps intermedi. La primera orientació general és l’antifranquisme, espe-ialment anti-Ajuntament franquista, la qual es manté des de gener de 1969 (naixement de Grama) fins a març de 1979 (vigília de les eleccions municipals). La segona gran orientació política és el ser propartits d’esquerra i, de retruc, críticament favorable envers l’Ajuntament democràtic; aquesta orientació va des de febrer de 1979 (en què Grama comença a promocionar dirigents populars). Els temps en què coexisteixen totes dues orientacions és, doncs, des de febrer de 1976 fins a març de 1979. Per tant, tota la primera etapa (mensual-Sayrach) i la segona etapa (mensual-Roma) llevat dels seus darrers números pertanyen clarament a l’orientació antifranquista, anti-Ajuntament. La quarta etapa (setmanari-Fontcuberta) encaixa tota ella amb l’orientació pro-esquerra, pro-Ajuntament. I la tercera etapa (mensual-Fontcuberta) pertany plenament al temps intermedi de coexistència de les dues orientacions generals.
»Al començament de la primera etapa (mensual-Sayrach) a l’Ajuntament franquista se l’ignora, més que no pas se l’ataca. N’és significatiu el fet que el canvi d’alcalde produït durant aquesta etapa ocupa únicament un quart de pàgina, sense comptar ni tan sols amb il·lustració. Al final de l’etapa s’inicia l’atac explícit contra el Consistori franquista i els seus membres, com en l’informe “Seriores concejales: ¿qué han hecho de sus promesas?”, signat per F. Teixidor, pseudònim de Joan Carles Mas.
»A la segona etapa (mensual-Roma), s’accentua el canvi ja iniciat a darreries de l’anterior en el sentit de substituir allò de “sería de desear que nuestras autoridades municipales tomaran cartas en el asunto” per allò altre de “una vez más este Ayuntamiento no elegido por el pueblo ha actuado en contra del pueblo”. A aquesta etapa, els atacs contra l’Ajuntament franquista són constants i, vistos amb ulls d’ara, presenten el lògic maniqueisme de l’explosió anti-franquista que es vivia a Catalunya. El canvi d’alcalde fou aquesta vegada tractat molt àmpliament en diversos números de la revista. Va haver-hi garrotades periodístiques per a l’alcalde que sortia (“Adiós zonas verdes, adiós señor Porta”) i per al qui entrava (“Blas Muñoz, acusado de usurero”). Molts pocs mesos abans que acabi aquesta etapa, es produeix la circumstància que marcarà el començament de l’orientació pro-partits d’esquerra: al número 86 (febrer 1976) es publica a l’espai “carnet d’identitat” la biografia d’ull dirigent popular, Eloy Jurado, president llavors de l’Associació de Veïns de Singuerlín. I a les planes següents s’inaugura la secció “a la calle que ya es hora”, que a la seva presentació diu “nos hemos percatado en Grama de que no bastaba con que nuestros amigos lectores conocieran los desaguisados cometidos por don fulano o el excelentísimo señor utano”, i afegeix que “por eso daremos mensualmente cabida en nuestras pàginas a las opiniones de gente representativa de los distintos sectores y tendencias ciudadanos”. I dos números després, Grama publica la taula rodona “Vías al socialismo”, amb participació de dirigents nacionals de CSC (més tard PSC-Congrés, avui PSC), PTE (més tard PTC i BCT), PSUC; OIC (més tard OEC, avui MCC).
»La lluita entre partits per hegemonitzar políticament Grama es planteja a la tercera etapa (mensual-Fontcuberta). PSUC, PSC, MCC-OEC i PT eren les forces que van partir en la cursa. La marxa de Roma de Grama havia comportat la desqualificació del PT, que aviat es va quedar sense cap presència a la Redacció. La marxa d’un dels dos membres de MCC-OEC (després marxaria l’altre) deixa fora de joc també el MCC. També en el segon semestre de 1977 abandonen dos socialistes (després en marxarà un altre, i només en quedara un).
»Per la banda del PSUC, en canvi, es produeix simultàniament l’ingrés com a redactors actius de tres destacats militants (María José Olivé, Chema Corral i Lluís Hernàndez) i la decisió de Jaume P. Sayrach i Eugeni Madueño d’optar políticament pel PSUC. El resultat salta a la vista: és el PSUC qui hegemonitza ideològicament Grama. El fet té cl seu reflex directe a les planes de la revista, des de les cartes al director (un lector escriu “que os estáis pasando, con tanto PSUC para aquí, PSUC para allá”) fins a la portada (del número que informava del resultat local de les eleccions del 15 de juny de 1977 era ocupada per una fotografía amb l’anagrama del PSUC, quan havia guanyat àmpliament el PSC, de manera que es convertí en “la ciudad más socialista de España” com van titular alguns diaris). No obstant això, a darreries de l’etapa s’observa un tractament força equilibrat dels partits colomencs.
»L’esmentat tractament equilibrat subsisteix al començament de la quarta etapa (setmanari-Fontcuberta). Però es trenca amb motiu de l’enfrontament municipal entre el PSC i el PSUC, cosa que produeix una revifalla de la línia pro-PSUC de Grama. Aquest fenomen resulta evident en observar els titulars de dues grans informacions separades entre si per poques setmanes: “Los socialistas acusan gravemente al PSUC” i “El PSUC llama irresponsables a los concejales socialistas”. Naturalment, si l’opció política de la revista en aquells moments hagués estat al revés, els titulars haurien dit: “Los socialistas llaman presidencialista al PSUC” i “El PSUC acusa gravemente a los concejales socialistas”.
»Després, la negativa dels regidors socialistes a concedir una subvenció municipal a Grama enceta la guerra oberta entre la revista i la direcció local del PSC. La polèmica, d’una gran virulència per ambdues parts, omple planes senceres de la publicació al llarg de diversos números.
»D’uns mesos ençà, però, la revista tendeix a consolidar la seva professionalitat periodística i la seva independència tant en relació a l’Ajuntament —sovint objecte de crítiques parcials— com respecte a les direccions locals dels dos grans partits d’esquerra, criticant les seves posicions oficials i simpatitzant amb la línia eurocomunista del PSUC i el corrent unitari o obiolista del PSC. Tal fenomen és observable de manera clara a la portada del número que informava del Ple Municipal dels insults, en què Chema Corral i Jesús Vicente eren tractats ben desfavorablement. Tot plegat ha coincidit amb el fet que, sobretot després de les eleccions al Parlament català, davant la perspectiva de dos o tres anys sense eleccions, han quedat a la nostra ciutat en segon terme les diferències entre partits i han passat a un primer pla les lluites internes al PSUC i al PSC.»
GRAMA EDICIONS, SL, EMPRESA EDITORA
Pel novembre de 1980 GRAMA EDICIONS, SL, constituïda dos anys abans, assumeix la propietat legal de la revista, en substitució de les Parròquics de Santa Coloma com a empresa editora. La cessió es fa pel preu simbò-lic d’u na pesseta. Les Parròquies, fidels a la promesa original, havien actuat durant onze anys com a «tapadora» d’unes activitats que no havien tingut res a veure amb elles. Grama quedava axí, també a efectes legals, en mans dels qui la feien possible setmana rere setmana.
Des del punt de vista de l’estructura formal de la publicació i dels continguts informatius, aquesta etapa, juntament amb la primera de la vida de Granta, apareix com la més coherent i rellevant. El nivell de qualitat i de dinamisine ho avalen, com ja he dit abans, i també les vendes i el grau d’acceptació dels lectors.
Per acabar de completar l’optimisme d’aquest període, per l’octubre de 1980 el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya ens concedeix el premi a la millor revista no especialitzada per la dedicació continuada i l’esforç per la qualitat en el tractament de temes d’arquitectura i urbanisme. La menció, de fet, anava dedicada als qui havien fet possible l’aparició de la revista en les etapes immediatament anteriors.
LA BOMBA
El mes d’octubre acabà amb una notícia show que tingué l’alcalde com a objectiu i un ram de flors de plàstic com a protagonista. Una amiga equatoriana de Lluís Hernández que més endavant seria la seva secretària particular a l’Ajuntament, li havia enviat una capseta amb flors i una carta per mitjà d’un amic religiós que vivia a Madrid. Aquest, un cop a la capital d’Espanya, empaquetà l’obsequi i el va trametre a l’alcalde de Santa Coloma. Quan en Lluís Hernández el tingué a les mans alguna cosa li va fer sospitar que es tractava d’un explosiu. Avisaren els artificiers de la Policia Nacional, els quals en el polisportiu de Can Sisteré, el van fer explotar aplicant-hi un detonant. L’explosió mostrà la carta de l’amiga feta miques i part del plàstic de les flors, i també el filferro de les tiges, fet que portà en un primer moment a confirmar la sospita. En els dies que seguiren a la investigació policial la ciutat es mobilitzà. La Interpol es féu càrrec del cas, el PSUC edità i repartí 15.000 fulls convocant a una concentració i cinc mil colomencs es concentraren a la plaça de la Vila per palesar la seva solidaritat amb l’alcalde. Hores abans que es concentrés la gent ja se sabia amb seguretat que tot havia estat una falsa alarma.
Grama va treure al carrer una edició especial l’endemà, en format de diari, amb 4 fulls, que va ser venuda s’exhaurí— a 15 pessetes. En el número normal del dissabte següent havíem d’explicar desmentir, per tant, tot el que havíem dit anteriorment— l’abast real del succés. Aquesta vegada l’esforç informatiu, com que no va tenir continuïtat l’endemà, havia resultat un exercici de desinformació per a les nombroses persones que adquiriren l’edició especial.
NEIX «EL 35»
La capacitat de creació que ens dugué a treure dues publicacions setmanals al carrer —Grama i Santa Coloma en la mano— no era pas en aquella època una exclusiva nostra. A la ciutat aparegué, pel novembre de 1980, una altra revista, El 35, de caràcter cultural, mentre continuava funcionant, tot i que amb dificultats, la ràdio lliure «El Avispero». Mentrestant, es perfilava el naixement de l’emissora municipal «Ràdio Gramenet».
En el nostre número 200, al qual arribem pel novembre de 1980, ens felicitem per l’increment dels mitjans de comunicació a la ciutat i fem vots perquè tots trobin els mitjans necessaris que els permetin de mantenir-se durant molts anys. Desgraciadament, el temps confirmaria poc després la inviabilitat de «El Avispero» i El 35, malgrat que en la interinitat quedava plantejada la necessitat de nous mitjans capaços de cobrir sectors de la població als quals Grama no arribava.
Pel novembre en Joan Tudela em substitueix per uns quants mesos a la direcció, per permetre’m una major dedicació a la direcció empresarial, activitats que havia anat alternant fins llavors pagant un alt preu personal. El reforç d’en Tudela ens permet realitzar en col·laboració amb la regidoria d’Informació de l’Ajuntament la primera Guia urbana de Santa Coloma. La iniciativa sembla que responia a una necessitat de la població, ja que es va exhaurir només de posar-la a la venda. Amb tot, per a Grama, com a operació comercial, no pogué resultar menys rendible. Un cop pagades totes les despeses, calculades a un preu dels que abans he qualificat per sota del salari mínim, el benefici resultant era igual a zero. Qui sí que havia fet, una vegada més, una bona operació comercial, des de l’òptica.de l’oferent —l’Ajuntament—, havia estat el regidor Carlos Grande.
TRES FETS SIGNIFICATIUS
En els mesos posteriors es produïren tres fets significatius que, analitzats ara, semblen tenir una clara relació entre ells. D’una banda, el naixement en aquells dies a la ciutat del Club de Debats, fòrum ciutadà de discussió impulsat per persones estretament relacionades amb la revista. El primer tema portat a collació fou «El desencanto», sobre el qual dissertà el professor José Luis L. Aranguren. El tema tenia molta relació amb l’estat d’ànim que imperava en la societat civil colomenca, distanciada de l’eufòria de la primera etapa democràtica i desenganyada per les lluites internes entre els partits de dins l’Ajuntament. Un altre dels conferenciants fou el diputat d’Euskadiko Ezquerra, Juan Mari Bandrés, que declarà en la nostra revista, dos mesos exactes abans que es produís l’intent de cop d’Estat de Tejero, que «la amenaza de golpe de Estado está presente en las Cortes». La premonició de Bandrés sonà a exageració el dia que la vam publicar a la portada.
El tercer fet que, al meu entendre, té relació amb aquests altres dos és la redacció, recollida de signatures i publicació a Grama de l’anomenat «Manifiesto ciudadano por la unidad de la izquierda». En l’escrit, el qual acompanyaven uns quants centenars de signatures, entre elles les dels equips de redacció i administració de Grama, es feia una crida a la reflexió als dirigents polítics locals i se’ls recordava el compromís que havien adquirit davant la població el dia que sortiren elegits. La publicació del manifest, entre els promotors del qual hi havia membres de la redacció, del Club de Debats i d’altres cercles ciutadans, es dirigia especialment al PSUC, com a partit majoritari, on les lluites internes entre eurocomunistes i pro-soviètics havien provocat la dimissió d’un regidor i l’amenaça de quatre més de secundar-lo.
Teníem aquest panorama quan, una setmana després, es produí la presa del Congrés per part dels sediciosos. Si tot Espanya recordarà aquella nit com la de la por i la dels transistors enganxats a l’orella, els colomencs tenim un argument més per afegir a la nostra memòria col·lectiva: l’Ajuntament de Santa Coloma fou l’únic d’Espanya que resultà metrallat aquella nit. La sort i el fet que el televisor des d’on els regidors seguien el desenvolupament dels esdeveniments estigués situat en una habitació diferent d’aquella on habitualment es fan les reunions, propiciaren que aquella nit no succeís una desgràcia. Les bales de les metralletes, encastades a les cadires que envolten la taula de la sala de permanents sortiren fotografiades a la nostra revista, com el testimoni més que evident d’allò que podia haver passat a la nostra ciutat si els sediciosos haguessin arribat a fer-se amb el poder.
Els qui el 1974 havien rebutjat el manifest de l’Assemblea Democràtica de Santa Coloma creient que propugnava el continuisme de la Dictadura en la persona de Don Juan Carlos tingueren ocasió de comprovar el seu error. Un mes després del 23-F —i la relació entre un succés i l’altre no és precisament idea meva— surt a la llum pública l’anomenat «Manifiesto de los 2.300», cosa que provoca un enrenou polític sonat al qual Grama s’afegeix.
Els intents de divisió de la societat catalana argüint raons de procedència o de llengua no ens resulten nous ni ens sorprenen. Curiosament, tots els grups que jugaren la carta del neolerrouxisme volgueren veure en la nostra ciutat la punta de llança de la seva ofensiva i el brou de cultiu en què es nodririen de prosèlits. En tots els casos es quedaren amb un pam de nas. Des dels fraguistes del Club Agora, als socialistes de Rojas Marcos, passant pels seguidors de Cantarero del Castillo, organitzats a Reforma Social Catalana, i acabant pels funcionaris públics que engruixiren amb les seves signatures el «Manifiesto» en defensa de l’ús de l’idioma castellà a Catalunya.
En la informació sobre aquest assumpte Grama fa constar que diversos colomencs destacats —José María Vizcay, Jesús Vicente i Santiago Trancón, socialistes— i Federico Jiménez Losantos, en aquells moments professor de literatura espanyola a l’Institut Puig, Castellar, figuraven com a promotors i signants del «Manifiesto». La preeminència de Jiménez Losantos com a signant i el fet que ja s’havia destacat anteriorment com a capdavanter de la polèmica, amb la publicació del seu llibre Lo que queda de Espafía, el convertiren en l’objectiu d’un grup terrorista. En el número de maig de 1981 informàvem i condemnàvem l’agressió de què fou objecte aquest professor en un camp obert proper a l’institut colomenc. Un comando de Terra Lliure li havia tirotejat les cames en un inequívoc i salvatge senyal d’advertència. Tant Losantos com Vizcay, Trancón i Vicente optaren mesos després per deixar Catalunya. Les possibilitats d’entesa amb aquestes persones resultaren sempre d’una complexitat que s’acostava a l’impossible.
I CONGRÉS DE LA PREMSA COMARCAL
L’apogeu que experimenta Grama és compartit per altres periòdics en altres llocs de Catalunya. En nombroses poblacions i comarques sorgeixen publicacions noves que, endutes per plantejaments altruistes en alguns casos i per meditades propostes empresarials en d’altres, aconsegueixen obrir-se camí en el mercat periodístic. La premsa local catalana coneix en aquests anys un ressorgiment sense comparació amb altres llocs de l’Estat. Els dies 15, 16 i 17 de març de 1981 representants de totes les publicacions catalanes ens trobem a Canyamars per fer el I Congrés de la Premsa Comarcal Catalana. La presència de Grama en la preparació i el desenvolupament de la trobada és significativa. En Jaume P. Sayrach surt elegit president del Congrés i la Montserrat Santana membre de la directiva de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, entitat que es constitueix en concloure el Congrés. A la casa de colònies de Canyamars, ens trobem representants de 168 publicacions, que juntes editen mensualment un milió dos-cents mil exemplars, la qual cosa equival a 44.378 exemplars diaris. A raó dels nostres tiratges conjunts ens convertim en la quarta força periodística de Catalunya.
En aquesta ocasió, a més de sentir-nos part activa i important d’aquell col·lectiu, descobrim l’interès que desperta Grama en el conjunt de la premsa comarcal catalana. Persones de totes les comarques s’interessen per la nostra experiència i diuen que coneixen o que han seguit amb interès l’evolució de Grama. La reflexió arran d’aquella expectació ens mena a una conclusió: hem estat durant molts anys aïllats del que ocorria més enllà del Besòs. No ens hem adonat de la importància que té per a Catalunya el fet que en una ciutat de les característiques socials i culturals de Santa Coloma s’hagi produït un fenomen comunicatiu com el nostre. Els nostres governants locals no han sabut aprofitar, ni valorar, ni tan sols presumir d’allò que la seva ciutat produïa.
També hi aprenem altres coses. Guiats per les experiències de Regió 7, de Manresa, del Diari de Vilanova, i El 9 Nou, de Vic, arribem a la conclusió que ens cal canviar el sistema d’impressió i fins i tot el format per poder escurçar encara més el període que hi ha entre el tancament del número i l’aparició en els quioscs. Ens cal canviar d’impremta i buscar-ne una altra de més complexitat, que sigui capaç de lliurar-nos la revista fins i tot l’endemà d’haver-la tancada.
Del Congrés, en tornem amb una decisió presa: comprarem una màquina de fotocomposició, amb la qual cosa crearem un lloc més de treball. Muntarem les pàgines nosaltres (un altre lloc de treball). Canviarem el format a mida de diari i l’imprimirem a les rotatives del Diario de Barcelona… Els castells en l’aire no acabaren en tragèdia. Férem tot el que ens havíem proposat. I més.
TOTS ELS NÚMEROS D’AQUESTA ÈPOCA EN PDF
(Si clickes sobre la portada podràs veure –i descarregar-te– el pdf de tot el número.)
>> L’escanejat de tota la col·lecció de Grama per posar-la a l’abast de tothom, ha estat possible gràcies al treball generós de Manel Tomàs Bernal
