Eugeni Madueño: ‘El més bonic és viure les històries’

Odei Antxustegi- Etxearte i Jaume P. Sayrach
Fòrum-Grama num 89. Gener 2005

El primer que va publicar va ser una entrevista a Miss Singuerlín, a l’anti­ga revista Grama. D’això ja fa una pila d’anys, però Eugeni Madueño (El Garabato – Còrdova-, 1952) encara recorda l’e­moció que va sentir al veure el seu nom en lletres d’impremta, sobre el paper. Aleshores treballava de dia de botones en un banc, i de nit estudia­va electrònica per trobar una bona feina. Però Grama va canviar de rumb la seva vida: va fer que es decidís a estudiar batxillerat i que es llicenciés en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Madueño va fer de redactor al Tele/eXpress, i amb el temps Grama es va acabar convertint en un diari sota la seva direcció. Al 1982 va entrar a La Vanguardia com a redac­tor. Més tard, es va convertir en cap de la secció “Vivir en Barcelona” i ara dirigeix la “Revista”, del mateix diari. També és professor de la Universitat Ramon Llull. I ha publi­cat diversos llibres. Destaquen Santa Coloma en el corazón; Grama, una experiència insòlita de periodisme popular, Xavier Valls, l’arquitecte de la solidaritat, Heroïna: viaje por el placer la destrucción y la muerte i 35 días en China (amb Bru Rovira).

– Per què et vas decidir pel Periodisme?

– Perquè vaig creure que era la meva manera de lluitar contra la dictadura franquista. Aleshores feia de corre­sponsal del Tele/eXpress, que era un diari vespertí, i anava a les vagues amb els meus amics. Arribava al diari a l’hora del tancament de l’edi­ció amb les últimes notícies de les protestes populars, de manera que quan sortia el diari, a migdia, ja les portava publicades. També col·laborava amb l’Agència Popular Informativa (API), que tenia un butlletí clandestí d’informació. La vocació també em va anar sorgint perquè vaig veure que el periodisme donava prestigi intel·lectual. Us explicaré una anècdota.

– Endavant.

– Recordo que una vegada Huertas Clavería ens va portar a veure com es feia El Correo Catalán. Vam baixar a la rotativa, i a mitja escala, va dir: “Si a algú se li posa la pell de gallina quan senti l’olor de la tinta de la rotativa, això vol dir que té fusta de periodista”. No sé si se’m va posar o no, però resultava que ser periodista era misteriós, bohemi, volia dir tenir un discurs intel·lectual interessant… Allò per mi era inabastable.

-I t’hi vas llençar.

– En gran part gràcies al suport de la Isabel, la meva dona. La meva família em va formar per ser el que eren els meus amics: torners, fresadors, lampistes… i sempre he notat que em faltava formació de base. De manera que he hagut d’aprendre a partir de la lectura.

– Quan vivies al Fondo, que et va aportar la JOC?

– Em va influir en la manera de mirar el món. Encara ara m’ inte­ressen més els temes socials i humans que no pas la política o l’e­conomia.

– Aquesta predilecció per la vida de la gent es pot mantenir dins d’un gran mitjà com La Vanguardia?

– Sí. El que passa és que conforme et fas gran vas entenent millor la com­plexitat de les coses. Anar agafant responsabilitats dins del diari també m’ha influït en això. Gestionar sem­pre és dur, i no sempre encertes. Ara, per exemple, crec fermament que hi poden haver fills de puta de dretes i fills de puta d’esquerres. I abans pensava que els fills de puta només estaven a la banda de la dreta… Amb el temps he descobert que no tots els empresaris són dolents, ni tots els treballadors són bons. El maniqueisme que manteníem quan érem joves és un error. Al marge d’això, a mi sempre m’han interes­sat els perdedors. Donen millors històries.

– Així, hi ha lloc per la utopia dins del periodisme?

– Jo penso que sí. El problema és que no conec gaires periodistes que siguin utòpics. La majoria no creu en la professió, la veuen només com una manera de guanyar-se la vida. La gent ja no és periodista vocacional.

– Parles per l’experiència de ser profes­sor de Perio­disme?

– I per l’expe­riència de tre­ballar a La Vanguardia. Hi ha poquíssims periodistes amb vocació. La majoria es preocupen més per l’horari o per si l’aire condi­cionat s’espatlla, que per la vida. I passa el mateix amb els fotògrafs. Si tu vols fer un reportatge de tot un dia, has de demanar al diari dos fotògrafs: un pel matí i un per la tarda, perquè fan horaris de fun­cionari. Aquest és el periodisme d’ara.

– I a més també hi ha els condicionants polítics i econòmics, no?

– Sí, però el més greu és l’actitud dels periodistes. La resta és negocia­ble. És cert que el Fòrum-Grama té condicionants per fer periodisme perquè no té diners, perquè és voca­cional, perquè treballeu gratis… Però a La Vanguardia tenim uns sous de conya! Al marge d’això, els poders econòmics i polítics exis­teixen, és cert. La premsa, abans que res, és un negoci, un negoci d’empreses que volen guanyar diners, com qualsevol botiga del Fondo que vengui sabates. Si tu, en l’exercici de la teva llibertat, fas un article contra el propietari del diari no podràs publicar-lo, però sí podràs parlar del 99% dels temes restants.

– I la influència política?

– Els mitjans públics, sobretot, estan en mans dels partits que governen. I per veure-ho no cal anar gaire lluny: mireu la Revista SC de Santa Coloma! He arribat a la conclusió que és inevitable, que aquestes apropiacions formen part de la condició humana. Però encara vull dir una cosa més.

– Digues.

– Una empresa no té ànima, ni cos, ni una persona que la visualitzi. Són diners que volen produir rendibilitat. Per això hi ha empreses que fan alhora un diari de dretes i un d’esquerres per arribar a cobrir tot el mercat.

– El millor és el que ven més?

– Igual que el millor esportista no és el més honrat, ni el que ajuda als seus companys sinó el que arriba el primer.

– Pots viure feliç en un món tan mercantilitzat?

– Si tens empatia amb la gent. sí. L’altre dia, per exemple, la Núria Escur va fer un reportatge sobre uns nens d’Angola que estan a l’hospital Sant Joan de Déu. Ahir, emociona­da, em va dir que aquests nens pas­saran el Nadal a casa seva. Per què? Perquè no implicar-se davant de situacions com aquesta és impossi­ble. El perill és que si deixes de ser periodista de carrer i et dediques a la gestió, com fa anys que faig, pots perdre el contacte amb la realitat. Però no pots anar a una guerra i no patir amb els que estan al teu costat.

– Clar.

– El periodista és algú que sent empatia amb la vida dels altres, que té ganes de descobrir-la, de co­nèixer-la i d’explicar-la. El més bonic és viure les històries. Després, escriure-les és el de menys.