Entrevista a Agustina Rico Villoria
Catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes i professora jubilada de l’Institut d’Ensenyament Secundari Puig Castellar.

L’IES Puig Castellar va ser el primer institut de Santa Coloma de Gramenet. Es va inaugurar amb el nom d’Instituto Nacional de Bachillerato Mixto de Santa Coloma de Gramanet el curs 1968-1969. El nom actual de Puig Castellar el va proposar poc després el primer director del centre, Joan Vaqué i Jordi, en referència al nom del poblat ibèric, primer nucli habitat de la zona. Agustina Rico ha viscut en primera persona la història de l’institut gairebé des dels seus inicis, ja que abans de treballar-hi com a professora hi va estudiar com a alumna tres anys, els equivalents al Batxillerat Superior i el COU, acabat d’implantar. A part de professora, l’Agustina també ha treballat de periodista fent col·laboracions a la mítica revista Grama i com a escriptora de llibres relacionats amb la ciutat: La família Sagarra a Santa Coloma, Memòria d’un recorregut. 50 anys del Centre Excursionista Puig Castellar o Avancem junts: la història d’Aspanide. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria vital i professional a la ciutat.

Vostè és nascuda a Santa Coloma de Gramenet?
No. Jo vaig néixer a Barcelona, al barri de Sants. Allà vaig passar els primers quatre anys. Després ens vam traslladar a Santa Coloma, al barri del Fondo.

Agustina Rico i la seva mare, Gaspara Villoria (ambdues a la dreta de la imatge),i el seu germà Nico, amb unes veïnes del carrer del Rellotge

I com era la ciutat quan vostè hi va arribar?
El barri del Fondo sempre ha estat considerat com un exemple del que se’n deia “barrio de aluvión”, la zona que acollia els últims que arribaven; després va ser un exemple d’hiperconstrucció i de superpoblació. Quan hi vam arribar nosaltres, el 1960, hi havia molt pocs blocs de pisos —un d’ells era el nostre—, alguna torreta d’estiueig, molts horts i solars, i casetes d’autoconstrucció. Era un barri entre rural, suburbial i llunyà, perquè a l’època no hi havia transport públic que arribés fins a cap barri. Pel que fa a la Santa Coloma centre, era una població que va passar de poble a suburbi i després s’ha anat fent una ciutat, però sense que hi hagués una transició. Tot va passar molt ràpidament. Però la Santa Coloma de la meva infància encara va ser entre rural i suburbial: no hi havia gairebé cotxes, carrers sense asfaltar, manca de clavegueram, ni tan sols aigua corrent a moltes cases; la gent havia d’anar a buscar-la a les fonts. També hi havia molta manca d’escoles, el barri estava ple de nens i nenes. Solament hi havia una “escuela nacional”, petita, la resta eren acadèmies de pis o algunes escoles en cases, com el col·legi per nenes en una torre del carrer Pirineus on vaig fer gairebé tota la primària, el de donya Rosa Ribot, que era una mestra amb aspectes moderns pel que encara recordo.

Aleshores va ser quan va anar a estudiar a l’IES Puig Castellar, oi?
Encara no. Després de l’escola, vaig passar a un col·legi que era una obra social i que formava part d’un conjunt de serveis creat a la parròquia de Santa Rosa on hi havia també guarderia i dispensari, que tractava sobretot el problema de l’alcoholisme. L’escola de Santa Rosa, dirigida pel senyor Rosset, va donar oportunitats a molta gent, i allà és on em van preparar per fer l’ingrés al Batxillerat. Els quatre anys de Batxillerat Elemental els vaig cursar al col·legi de les dominiques. Al Puig Castellar vaig entrar-hi per fer el Batxillerat Superior. També hi vaig cursar el COU, el primer any que va ser oficial, el curs 71-72.

I com era el centre que es va trobar?
El Puig Castellar es va inaugurar el 1968 i no només va ser el primer institut de Santa Coloma, sinó que també va ser el primer centre de la població on les classes eren mixtes i l’únic lloc on es podia estudiar el Batxillerat Superior. Jo vaig entrar-hi el curs del 1969-1970, és a dir, un any després de la inauguració. En total, vaig estar tres anys al Puig Castellar. I el canvi respecte del col·legi de monges va ser molt gran. En primer lloc, pel nombre d’estudiants per aula. Només 8 noies vam acabar 4t de Batxillerat a les dominiques i el 5è de l’institut sobrepassava de llarg els 40 nois i noies. Procedien de tots els barris de Santa Coloma i de barriades del voltant que no tenien institut: el Bon Pastor, la Trinitat, Sant Andreu, el Clot… I les classes eren mixtes, cosa molt poc freqüent aleshores. Va ser tot un impacte. Però voldria destacar que, per damunt de tot, l’IES Puig Castellar va suposar una gran igualtat d’oportunitats: per a tothom en general, per a la classe treballadora en particular i, concretament, també per a les noies. Destacaria també la permeabilitat social: a l’institut hi havia la barreja de tots els estrats socials i de totes les zones de la Santa Coloma de l’època, ja que hi aplegàvem gairebé tots els estudiants de la població.

Agustina Rico, a la dreta, disfressada en un cercavila popular al barri del Fondo

Quina va ser la seva formació acadèmica quan va acabar d’estudiar al Puig Castellar?
Jo vaig entrar a la universitat per estudiar Filosofia i Lletres, estudis que ara correspondrien a Humanitats. Vaig fer l’especialitat de Literatura en Filologia Romànica Hispànica. Abans d’acabar la carrera, ja vaig posar-me a buscar feina i vaig trobar, a través de Salvador Cabre i d’en Pep Palacio –mestres en actiu en aquells moments- que necessitaven mestres de català. Jo no l’havia estudiat mai, el català a l’escola encara no existia. El parlava i el llegia. Com que era per fer classes als més petits, tot era principalment oral i el vocabulari molt bàsic, només vaig necessitar uns cursos de didàctica que organitzava la DEC (Delegació d’Ensenyament del Català) d’Òmnium Cultural, on anàvem un grupet gairebé en una excursió des de Santa Coloma fins la Institució Cultural del CIC, a la Via Augusta, on es feien les classes. Aquelles bases didàctiques, la creativitat amb què es treballava “fabricant-nos” molt material entre uns i altres i adaptant llibres, contes, etc. ja existents, i la implicació d’aquells mestres em van marcar per sempre. Quan finalment vaig acabar la carrera i em vaig llicenciar, vaig entrar a treballar com a professora de català al Puig Castellar. La lluita de pares i mares per la incorporació del català a l’escola que hi havia a Santa Coloma va propiciar aquesta entrada. Remei Martínez, que en el primer Ajuntament democràtic seria regidora d’ensenyament, era la presidenta de l’Ampa de l’Institut –no sé si les associacions de pares eren legals o no aleshores– (llavors es deia Apa, encara no s’hi havia incorporat la m de mares) i en Josep Martinell, persona molt activa en la vida política i associativa de la ciutat, n’era un dels membres fundadors més actius.

Santa Coloma va destacar demanant el català a l’escola…
Encara no s’havia normalitzat l’ensenyament del català, però pares i mares lluitaven perquè el català entrés a les aules. Santa Coloma és la població on es va iniciar la immersió lingüística a l’escola Bartomeu Rosselló-Pòrcel del Fondo, antiga fàbrica Casadesport –escenari d’una històrica lluita pels drets laborals– , que havia estat reconvertida, juntament amb l’escola adjacent, Salvat-Papasseit, per l’arquitecte Xavier Valls. Llavors tot va venir seguit: em vaig reenganxar a la UB per treure’m la llicenciatura de Filologia Catalana. Vaig aprovar les oposicions per aconseguir la plaça i, amb els anys, l’accés a la càtedra.

Quina ha estat l’evolució de l’IES Puig Castellar al llarg de mig segle d’història?
La mateixa que a la societat catalana: extraordinària. Va viure el final de la dictadura, els inicis de la democràcia, la introducció del català a l’escola… I més modernament hem viscut la gran onada immigratòria de la dècada dels 2000. Cada dia venien famílies noves a l’institut per inscriure-hi els seus fills; el repte va ser majúscul. El Puig Castellar va haver de buscar solucions: va haver de crear aules d’acollida quan encara no s’havien institucionalitzat, aules de transició per a aquells alumnes amb necessitats especials pel que fa a la competència lingüística i al nivell de coneixements… Aquesta actitud de servei ja arrencava de molt enrere: l’institut va oferir la possibilitat, durant molts anys, de fer el Batxillerat en horari nocturn. Hi van estudiar generacions senceres de treballadors que, sense aquesta possibilitat, no haurien pogut fer el batxillerat. Al Puig hi ha hagut moltes etapes, algunes amb notables dificultats (ha arribat a haver-hi 13 grups de primer de BUP, amb aules a gairebé totes les instal·lacions del centre i amb “barracots” al patí; hem compartit espai –matí uns, a la tarda els altres- amb l’institut naixent de la Ciba, hem estat envoltats d’obres, de vegades aïllants, en la construcció de les rondes, accessos i ponts… ), una gran transformació amb la implantació de l’ESO i els Cicles Formatius… Però sempre s’ha mirat de cuidar el factor humà, de mantenir unes bases sòlides de comunitat educativa en el sentit més profund i noble d’aquests termes.

Carnet de redactora de la revista Grama, en l’època que la revista la dirigia Mar de Fontcuberta

A part de ser professora, també ha col·laborat com a redactora a la revista Grama. En què consistien aquestes col·laboracions?

La revista Grama era una publicació històrica de Santa Coloma que tenia molt de prestigi. Era propietat de les parròquies de la ciutat, que era des d’on es podia publicar una revista com aquella durant el franquisme. En diferents etapes, ha arribat fins a gairebé l’actualitat en format digital amb el nom de Fòrum-Grama. Tenia un fort component social, però també era molt potent en continguts culturals, urbanístics i de ciutat. Podríem dir que va ser un instrument que va fer molt per la cohesió social de Santa Coloma. La meva feina allà era la de redactora i, amb els anys, vaig fer de redactora en cap, una mica de tot. Jo vaig entrar-hi de molt jove, amb 17 anys. Ben aviat vaig començar a fer de corresponsal en diaris de Barcelona, com El Noticiero Universal, Mundo Diario, El Correo Catalán i l’Avui. Tot plegat va durar uns anys, just abans d’acabar la carrera i buscar feina com a professora. Posteriorment, també he escrit alguns llibres sobre entitats i aspectes culturals de Santa Coloma. El fet d’haver estat professora i periodista i haver treballat sempre a Santa Coloma fa que m’hagin arribat diferents projectes, sempre molt interessants, que m’han permès conèixer històries i persones extraordinàries. D’altra banda, és molt important deixar escrita la història de Santa Coloma en totes les vessants ja que el temps fa que desapareguin els testimonis de tot els que s’ha viscut i construït.

Agustina Rico cobreix informació com a corresponsal durant la vaga de Motor Iberica

Com ha canviat Santa Coloma de Gramenet en tots aquests anys?
Moltíssim, en tots els aspectes. A tall d’exemple, només diré que Santa Coloma tenia uns 15.000 habitants el 1950 i el 1970 ja en tenia més 100.000. Els nouvinguts van suposar de cop el 90% de la població, i això va tenir conseqüències. El que havia estat un poble eminentment rural amb unes quantes fàbriques s’havia convertit en un enorme i superpoblat suburbi amb tot tipus de mancances. Les lluites en la darrera etapa del franquisme, en la transició i en els primers anys de democràcia van ser decisives per la transformació de la ciutat. Cito un paràgraf del llibre de la periodista colomenca Odei Antxustegi-Etxearte, De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, que sintetitza molt bé el que va significar tota aquella acció: “Les parròquies, els centres socials, les comissions de barri i les associacions de veïns van saber passar de la protesta a la proposta. El Pla Popular va esdevenir l’eina de transformació del suburbi en una ciutat digna. Fou un projecte urbanístic alternatiu, gestat en un procés de participació pioner i coordinat per l’Arquitecte Xavier Valls, amb què veïns i professionals van demostrar la capacitat de canvi de la lluita urbana.”

Una ciutat en transformació?
Ja en democràcia, amb la regeneració del riu Besòs, la xarxa de biblioteques, el Conservatori, el Teatre Sagarra, etc., Santa Coloma ha anat esdevenint ciutat en un sentit ampli. A partir de l’any 2000 la població colomenca ha canviat, amb l’arribada de milers d’immigrants d’arreu del món, com ha passat a moltes ciutats europees. Una nova ciutadania i una nova realitat. Torno a citar l’Odei, en aquest cas amb un reportatge sobre l’escola Rosselló-Pòrcel, l’escola de la immersió, on ella havia estat alumna: Roselló-Pòrcel, l’escola de les mil llengües recull aquesta nova realitat del barri del Fondo, de Santa Coloma en conjunt, i de totes les zones de Catalunya amb una evolució semblant.

Quin és el repte ara?
Crec que sempre hi ha hagut un arrelament, un orgull de ciutat tot i els problemes, fins i tot l’orgull d’haver-ho aconseguit tot a còpia de lluitar contra les dificultats. El repte actual és aconseguir que es mantingui una cohesió aconseguida amb molt d’esforç en una ciutat tan diversa i polièdrica, com la gent que hi viu.

 

———-
[Entrevista revisada després de ser publicada originariament al llibre Memòries de Santa Coloma, editat per Aigües de Barcelona]

3 COMENTARIS

  1. Tota una vida viscuda amb intensitat a Santa Coloma lo que fa que les seves opinions i valoracions de la ciutat i la seva gent siguin molt interesants

  2. Intensa entrevista. Vaig viure l’etapa històrica que explica l’Agustina en primera persona, els temps de la transició política dels anys 75 i quan des de l’insti ens negavem a fer classes perquè no anava la calefacció o per temes més polítics convocats per la multitud de partits que van aparéixer amb la incipient democràcia

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here