Eugeni Madueño
Fa poc hem començat la quarta visita al Fondo organitzada per Òmnium i FòrumGRAMA. Avui, en arribar a la porta del col·legi Rosselló-Pòrcel no prenc la paraula la periodista Odei Antxustegi-Etxearte, que va estudiar en aquest centre on també donava classe el seu pare, en Jon Antxustegi-Etxearte. Avui la paraula la té Jesús Martínez Sánchez.
Jesús narra la seva història abans de començar a explicar la del col·legi Rosselló-Pòrcel.
Jo vaig arribar a Catalunya l’any 48, tenia 3 anys. Venia de Caravaca de la Cruz (Múrcia). Els meus pares es van instal·lar a una de les barraques del Carmel. Allà vam estar fins que jo tenia 14 anys i ens vam anar tots a França, a fer la verema. Al tornar ens vam instal·lar a una caseta del barri de Sant Crist de Badalona que el meu pare va comprar. Allà vaig viure fins als 24, que vaig venir a Santa Coloma, al barri Singuerlín.
Jesús ha d’explicar perquè el Rosselló-Pòrcel és el primer centre escolar públic on es va aplicar la política d’immersió lingüística. Però ha d’acabar la seva història.
Quan vivia al Carmel, al meu entorn tot era normal, no teníem cap problema. Però quan anava a fora del barri, a la resta de Barcelona, la cosa ja canviava. Vaig anar al col·legi del Park Güell, molt maco, preciós. Quan arribaves allà veies la gent de la plaça Lesseps i notaves que el tracte era distant. Nosaltres érem els nouvinguts –com passa amb els immigrants d’ara, que no son massa benvinguts. Hi ha reserva.
A Badalona també et passava el mateix?
Al Sant Crist nosaltres hi eren a la part de la muntanya i tot i que hi havia algú d’aquí, la major part érem nouvinguts. Passava el mateix que al Carmel. Mentre hi eren al barri, cap problema. Però quan arribaves a la Badalona del centre ja era una altra cosa.
I a Santa Coloma, a Singuerlín?
Jo treballava a una empresa de repartiment de begudes. Em vaig fer molt amic d’un noi. De fet es va casar amb la meva germana, després vam ser cunyats. Ell anava al Centre Social del Singuerlín, em va convidar a anar-hi, i allà vaig trobar una altra mena de persones, em vaig sentir acollit.
Facilitar aquest acolliment és el que busca Òmnium amb aquestes passejades…
Vaig trobar en Salvador Cabré, el Fèlix Trias… gent molt acollidora, que van fer que la meva vida canviés. Vaig conèixer la meva dona, ens vam casar, vam tenir fills, i amb els van canviar les nostres prioritats. Les decisions ja no les prenien pensant en nosaltres, sinó en ells. Hem de fer els que els convé a ells, no a nosaltres. Ens vam plantejar la seva educació, i vam tenir clar que no volien que a ells els passés com a nosaltres, que no es sentissin acollits. Que es sentissin d’aquí, no com nosaltres, que en certa manera no érem d’enlloc.
Tots el immigrants ens em sentint així, Jesús.
Volien que s’integressin al món on vivien. I la manera de fer-ho era aprenent l’idioma d’aquí, coneixent la cultura d’aquí, i sentin-te plenament d’aquí. El problema era que a Santa Coloma no hi havia cap escola on aprendre català. Hi havia gent que portava els fills a escoles privades de Badalona –Gitanjali, Artur Martorell…–. El nostre fill gran, l’Ivan estudiava aquí, al col·legi públic de les monges franceses, va fer P5 i Primer, i quan li tocava fer Segon va ser quan va sortir això.
‘Això’ es va coure al col·legi Salvatella.
L’any 82 –l’Ivan tenia 6 anys–, al Salvatella, en una reunió de pares, va sortir la idea de fer alguna cosa per aconseguir que es fes català a les escoles públiques. Ens vam agrupar unes 15 persones de Santa Coloma que ens vam comprometre a tirar endavant una lluita per aconseguir que al menys hi hagués una escola pública en català. Per a la gent que volgués. No pensàvem que pogués ser obligatori, sinó per als que volguessin anar. En aquella comissió de pares hi havia en Fèlix Trias, en Robert Cama, en Lluís Prats, l’Olivés de la rellotgeria Exacta, el Joan Pérez, mestre de català, la Carme Rodríguez, la Joaquima Gimbau, l’Elisa Porcel, la Leo Cuadrado… erem al voltant de 15. I vam començar a reunir-nos-hi.
Parlem dels anys 80, Santa Coloma tenia un batlle capellà i comunista, les esquerres acabaven d’arribar a l’Ajuntament, la democràcia municipal s’obria camí de nou.
Vam anar a l’Ajuntament, ens vam reunir amb els responsables… Estaven d’acord, però no ho veien clar, pensaven que nosaltres volien una escola d’èlit, quelcom exclusiu. Tot i això ens varem deixar una sala municipal perquè poguessin fer les reunions. Però l’empenta que nosaltres esperàvem no la van trobar.
No us vau desanimar, però.
No, vam continuar. Al febrer del 83 vam fer un tríptic i el vam repartir arreu. Volien saber què n’opinava la gent, qui volia realment que els seus fills estudiessin en català. Al cap de 15 dies una mare i jo mateix vam agafar un cotxe, li vam col·locar un altaveu a la baca i vam esbombar per tot Santa Coloma que faríem una ‘matriculació’ a la plaça de la Vila. «Qui vulgui un ensenyament en català, que vinguin a la plaça de la vila, que farem una preinscripció per aquesta escola». Vam tirar octavetes, vam agitar l’ambient tant com vam poder. Vam fer la simulació de preinscripción, i es van apuntar unes dues-centes persones. A l’Ajuntament es van posar nerviosos. Van veure que era una cosa important. Va ser un èxit la quantitat de gent que va venir.
Un dia el president Pujol va venir a visitar els pisos de Can Franquesa…
Si, els de la comissió ens vam assabentar i el van anar a cercar. «Senyor Pujol, volem escola en català!» –li cridaven. De seguida es va adonar i vingué cap a nosaltres: «Vingueu a veurem a la Generalitat i parlarem». Ho vam fer. Ens va rebre una tarda, a Palau. Li vam explicar el que volien aconseguir i el que fèiem. Jo li vaig dir que el meu fill, que feia Primer, encara no sabia on eren les illes Medes. Això li va tocar la moral. Ens va prometre que el nostre projecte tiraria endavant. Que tindríem escola en català. Dies després Pujol va trucar al seu amic Lluís [Hernández, l’alcalde] i li va treure el compromís de que buscaria la manera de que l’any següent comencés una escola a Santa Coloma.
A Santa Rosa, prop d’on ha començat aquesta visita al Fondo en la que Jesús ens explica la història.
Hi havia una petita escola, la guarderia Santa Rosa, amb tres aules buides. Allà vam començar les primeres classes en català, amb alumnes de P5, Primer i Segon. L’any següent ens vam traslladar a Can Roig i Torres, on ara hi ha l’escola de música, mentre esperaven que acabessin les reformes de transformació en escola de la fàbrica Casadesport.
Jesús arriba finalment al moll de l’ós. Continuem davant de l’edifici, la transformació del qual va dirigir l’arquitecte colomenc Xavier Valls. [El van batejar Rosselló-Pòrcel, pel poeta balear «vitalista, rebel, contundent i explosiu» que es definia com a “català de Mallorca” i “comunista”. Balear, con Aina Moll, la aleshores directora general de Política Lingüística de la Generalitat].
El curs 1985-86 el Rosselló-Pòrcel va ser el primer col·legi públic de Catalunya a fer servir el català com a llengua vehicular. També va ser novetat que al conjunt de les escoles públiques de Santa Coloma s’impartien en català tots els cursos de preescolar (P4). Va ser molt celebrat per nosaltres, però va haver gent a la que no li va agradar.
Els pares us ho vau currar.
A les primeres aules de Santa Rosa venien nanos de tota Santa Coloma, eren uns 50. Els pares els havien de portar i d’anar a buscar des de barris allunyats. I no teníem ni llibres, ni materials, ni estris escolars, res. Sobraven, això sí, ànims i motivació per part dels mestres. Professionals importantíssims com la Rosa Maria Tarín, la Montse Giral o l’Imma Martínez. Els mestres van posar molta força, i van tirar endavant en un panorama que si be ara ens sembla fantàstic, aleshores no veiem clar que es pogués consolidar.
A nivell personal i acadèmic no us ha anat malament.
Els nanos han tirat, si, i encara ara son amics. Vam fer una munió de nens, mestres, pares, van sortir grups d’activitats, com una petita família.
La teva filla, Nàdia, és mestra, i el teu fill Ivan treballa als EUA, el Víctor Quintillà excel·leix com a cuiner, la Mar Gómez com a sommelier…
L’Ivan és oncòleg veterinari. Quan tenia 4 anys ja tenia clar dues coses: que volia ser veterinari i que no aniria a la mili. Ha estat molt bon estudiant, molt pencaire. Va entrar a Veterinària com a número 2 o 3 de la promoció, i va sortir com a número 1. Va marxar el 2001 amb una beca de la Caixa i ha estat a Ohio i a Michigan. Ara està a Carolina del Sur. El 2013 es va casar amb una noia de Massachusetts i ara tenen dues fills.
Tu també et vas catalanitzar.
Amb la meva dona, la Manoli Ruzafa, que va néixer a Almeria, ens costa. Ens surt el castellà, que és l’idioma en el que ens vam conèixer. Curiosament, l’Ivan ara parla amb els seus fills en anglès i castellà, perquè on viuen no troben cap català, i si castellanoparlants de Llatinoamèrica.
També et sents català?
Em sento d’aquí, si. El que no em sento és de fora d’aquí. Els governs espanyols ens han fet fora d’Espanya. Dona igual si son del PP o socialistes. El tracte és el mateix. Potser els d’ara diuen alguna cosa més amable, però a la que hi ha un que ho fa, surt el d’Aragó, o el d’Extremadura, i la pifia. Al final l’única vinculació que ens queda amb ells es seguir pagant els impostos. Pagar és l’únic que ens uneix.
Fins a quin extrem et sents català?
Jo em declaro independentista. No hi ha solució que no passi per la independència. Quan la tindrem? Potser d’aquí 10, 20, 40 anys. Es igual. Però la tindrem.
Hi ha gent de la teva generació, dels que lluitàvem amb tu per l’escola en català, que estan molt en contra.
Si, alguns dels meus companys dels partits clàssics de l’esquerra estan en contra. Una part ha fet el pas, entre ells dirigents molt importants. Altres no es mullen. I altres son molt contraris, militants anti.
Què és el que ens fa decantar per una o una altra opció?
És quelcom ideològic, d’arrel. Per a molts d’ells la culpa de tot sempre l’ha tingut Pujol. Com si l’Aznar o el Rajoy no fessin res. Per a ells, l’única dreta dolenta és la d’aquí. Fa poc parlava amb un de les retallades. Que sempre som o del Mas o, ara, de l’Aragonès, i en aquest cas per voler aplicar una llei que no s’ha entès, i que es critica només pel fet que la fa el govern d’aquí. El Mas va retallar, clar que si, però sota quins pressupostos? I qui proveïa els pressupostos?
D’on creus que els surt aquesta ràbia?
De la mateixa font en la que veu Ciudadanos. No volen la independència. Volen Espanya només.
Es curiós que dient-se republicans, ara que hi ha la possibilitat, es posin del costat dels monàrquics.
Es un tema del que no es pot parlar. A la meva família estem dividits.
Però hi ha militants de tota la vida, activistes de l’esquerra colomenca, als que et trobes a les manis indepes.
Si, hi ha alguns. En temes de política social, tots hi estem d’acord. Però en el tema nacional, ens esgarrem. Però vaja, és qüestió de temps. Som dos milions i seguim creixent. I dels que ho som, no he vist ningú que hagi penedit. A les properes eleccions superarem el 50% del cens. I que la meitat siguem independentistes no vol dir que l’altra meitat sigui contrària. No és veritat que la majoria silenciosa sigui d’ells. Com a molt hi ha un 30% contrari a la independència; i un 20% que no es pronuncia.
Jesús tornarà un altre día a explicar la història del Rossellò-Pòrcel, que és la seva, que és la nostra.
Si voleu accedir al
contingut de
l’octaveta
cliqueu aquí
o sobre la portada
