Odei Antxustegi-Etxearte
Fòrum-Grama, num. 50
La primera feina de Pedro Madueño a Grama va ser cobrar suscripcions. Un dia, Juan José Pastor, fotògraf de la revista, el va convidar perquè veiés com revelava unes fotos. “La llum vermella i la foscor de l’habitació em van cautivar”, explica, “i al veure aquell moment màgic que es dóna quan puja una còpia al revelador, vaig decidir que seria fotògraf de premsa”. Va publicar la primera foto als 15 anys, i mentre estava a Grama va agafar la corresponsalia del Tele/eXpress. Més tard, va optar per anar per lliure i col·laborà amb Interviu, Don Balón, 4-2-4, El Periódico i Lecturas. En aquesta última revista firmava amb pseudònim: “a tots ens feia vergonya, però pagaven molt bé”, diu somrient. Va estar, després, a Diario de Barcelona, i des del 1983 treballa a La Vanguardia. Afirma convençut que el seu germà ha estat molt important per a la seva trajectòria: “Es va ficar en el món del periodisme abans que jo i sense voler he seguit els seus passos. Ell i el Jaume-P. Sayrach em van aconsellar que si creia en el meu treball lluités per ell, i que fos conseqüent i honest fins al final. Em sento orgullós de ser de l’escola d’aquesta gent”. Li demano una foto pel número extraordinari de la revista.
– Per què has triat aquesta foto?
-Em recorda molt Santa Coloma i els meus orígens: la gent d’Andalusia, tot el món de l’ocell.. . Està feta en un mercadillo de Cornellà, cap al 1993, i forma part de la sèrie “Retratos Urbanos”, que vaig fer amb el meu germà Eugeni. Es una foto que m’agrada molt pel contrast entre la duresa de les mans del senyor i la fragilitat de l’ocellet, que se sent còmode en aquesta pell tan treballada.
– Com la vas veure?
– Es un detall d’entre els moltíssims que hi ha en un mercat d’aquest tipus. Al voltant hi havia molta gent, soroll, llums… Però el gran treball del fotògraf és eliminar tot aquest univers de possibles imatges i quedar-se només amb una fracció.
– I un cop feta la foto, es treballa al taller…
– Es clar, el treball del fotògraf no és només disparar. També és revelar la fotografia, fer el positivat, editar-la… Aquesta, per exemple, està enquadrada. Hi havia més tros, però vaig quedar-me només amb aquesta part. Es molt important cuidar-la al màxim i donar-li la teva personalitat, també en el revelat. Com més control exerceixis sobre la foto, millor.
– Aquesta és representativa de la teva fotografia?
– No, no trobaria cap que ho fos. Cadascuna forma part d’una etapa diferent de la meva vida. He anat evolucionant amb el temps i espero seguir fent-ho, encara que cada cop costi més perquè tens la sensació de que et repeteixes. També em resulta difícil dir quina és la meva millor foto, tampoc la tinc; n’hi ha moltes.
– Quina és la principal virtut d’un fotògraf?
– Que no es noti que és fotògraf. Hem d’anar com camaleons, desenrotllar-nos en la societat sense que es noti, perquè només així podem treure bon partit de les nostres fotos.
– Algú s’ha molestat al veure que el fotografiaves?
– Mai he tingut problemes. El més important és que no notin que hi ets. Si tu vols fotografiar un camioner no has d’anar de periodista enterat, sinó ser com ell: has de menjar amb el camioner, dormir on ho fa, beure cervesa amb ell… Amb l’home d’aquesta foto probablement estava parlant o fumant un minut abans i, quan es va relaxar, li vaig robar la fotografia.
– És molt important contactar amb la gent…
– Sí, i també, quan vas a fotografiar un personatge, has de saber qui és, a què es dedica, per què és notícia… Quan vam anar a entrevistar la Tania Doris, per exemple, una de les vedettes més importants del Paral·lel que es va caracteritzar a la seva època perquè mai va ensenyar els pits, vaig proposar-li fer una foto en què tota aquesta aurèola que s’havia muntat al voltant seu es reflectís. I li vaig fer una on es tapava els pits amb les mans. Es fonamental conèixer a qui estàs fotografiant; un bon retrat també serà reflex d’haver-li tret la major informació a una entrevista, per exemple. El que no pot ser és que el redactor parli de peres i tu fotografiïs pomes. Si no tens en compte tot això, faràs una foto maca però no aportarà res.
– Estar en un diari et limita?
– No. Hi treballo perquè és el que més m’agrada. Cada dia es tracten molts temes i la creativitat sempre la tinc present, perquè quan la gent vegi la foto pensi que és original, que sorprèn i que comunica. Ahir, per exemple, vam anar a entrevistar al Tomatito, vaig fotografiar al David Carson, un dissenyador gràfic americà molt important, últimament també he fet un reportatge sobre les ulleres de sol de moda a Barcelona… Probablement podria fer altres coses, com exposicions o llibres, però he decidit ser només un fotògraf de premsa. Em recordo que quan era jove i passava per La Vanguardia, somiava en convertir-me’n en un de bo. No sé si ho he aconseguit o no, però lluito per ser-ho. No desitjo fer res més. Entre altres coses, perquè quan publico una foto al diari, com les que ara surten cada dilluns a cinc columnes, sé que la veuen 400 o 500.000 persones. No hi ha exposició que la vegi tanta gent.
– Es diu que als fotògrafs no us tracten bé a les redaccions…
– Per a mi, aquesta polèmica és falsa. Hi ha diferents diaris i diferents sistemes de treball. Jo tinc la sort de treballar a La Vanguardia i aquí es respecta la nostra decisió. Hi ha un diàleg constant entre el redactor en cap i el redactor gràfic. Cal desmentir això de que l’enemic del fotògraf és el redactor. Cadascú té la seva feina, en aquesta professió s’ha de saber quin és el treball de cadascú. Jo he treballat amb molt bons periodistes i mai he tingut cap problema, les meves fotos s’han respectat sempre i m’he sentit recolzat. El que passa és que aquest reconeixement has de guanyar-te’l, i només arriba després de molt de temps i de sacrificar moltes fotos. A mi em sembla que els fotògrafs mai hem estat tan reconeguts com ara.
– Molts es queixen que no poden viatjar, ni fer les fotos que volen…
– Jo crec que s’ha de tocar de peus a terra. El periodisme no és el que es veu a les pel·lícules o a les sèries de televisió. Jo he anat a guerres i he viatjat en una època d’esplendor del diari. He anat unes vuit vegades als Estats Units només per fer una foto i tomar al dia següent. Ara l’ofici sembla que està una mica en crisi i ja no es viatja tant. Però si tu te’n vols anar a Kosovo, per exemple, i el diari no t’hi envia (té tot el dret a no fer-ho perquè ja paga agències internacionals que li serveixen les fotos a un preu molt més barat) ves-hi. Alguns fotògrafs, com Kim Manresa, han demostrat el seu valor a base de fer viatges pagats per ells. A aquests llocs els diaris només envien fotògrafs molt bons, perquè no poden gastar-se dos milions i mig de pessetes perquè els portin un material dolent i, a més, córrer el risc d’haver de carregar amb les despeses si es queden minusvàlids o els maten. A vegades s’idealitza massa aquesta professió.
– És una feina dura?
– No, jo no crec que ho sigui. És, sens dubte, el millor ofici del món. No conec cap altre que sigui tan interessant com aquest. Gràcies a ell, he fotografiat el rei a casa seva i he estat amb els gitanos a Ripollet, he passat una setmana en submarí i una altra en un globus, he vist com sortia una nau de la NASA des de Cabo Cañaveral i he estat als focs artificials de València… En quin altre ofici pots fer tot això? El món del periodisme és apassionant.
> La foto superior, de 2007, és de Berta Madueño
> Aquí podeu veure una selecció de retrats de Pedro Madueño
