José A. Quintillá i Jaume P. Sayrach
Butlletí En el Fondo, maig 2017
L’Anita Cardenal va néixer a Sant Andreu. De molt joveneta ja coneixia Santa Coloma perquè hi venien a veure la senyora Laura, una amiga que, acabada la guerra, s’havia comprat una caseta al costat de l’església de Dalt (la parróquia Major). Als 23 anys es va casar amb Manuel Cartró, que vivia a Badalona on els pares tenien dues botigues de llegums cuits, i van ajudar als nous esposos a muntar la del Fondo, a la que van posar el mateix nom, L’Olla de Plata.
L’Anita ens rep a casa seva. En la visita m’acompanya el Jaume, que ja la coneixia des que va fundar la parróquia del barri. L’Anita actualment viu sola, molt a prop de la seva filla i del seu gendre. La primera impressió és que estic davant d’una dona plena d’energia que sap molt bé què passa al seu voltant. Als 82 anys fa goig, parla molt animada i amb desimboltura. Quan l’enfoco per fer-li una foto s’hi oposa i fa com que no vol que la fotografiem. “¿Així, sense arreglar-me?” Insistim. Abans sí que era guapa -ens diu, i d’una revolada agafa un àlbum de fotos i ens mostra una fotografia de quan era jove. “Almenys -afegeix- deixa que em tregui la bata”. Seiem al menjador, al voltant de la taula. Per la finestra entra força llum i la vista és privilegiada.
– Si no fos per aquest arbre, que dóna molta vida a la plaça però és tan frondós que ens ho tapa tot! He parlat amb l’Ajuntament perquè li tallin alguna branca, però em diuen que no pot ser.
La plaça és plena de gent. Molts xinesos. També gent de pell més fosca, paquistanís, hindús, magrebins i gent “llatina” i veïns de sempre. Això (es refereix a la plaça del Rellotge) havia de ser una gran plaça. Els terrenys eren de la família Trias. Per evitar que es fes la plaça van vendre les dues puntes del terreny, una a nosaltres i l’altra als Mulero, condicionant la posterior urbanització.
La senyora Anita té una memória extraordinària, recorda perfectament aquells primers anys. Des de casa seva es veuen les primeres cases: la drogueria Alegría, la ferreteria Correoso, la casa dels Romero (on van fer un bar i després la llibreria)…
– Ens ho passàvem molt bé. Fèiem unes revetlles de Sant Joan molt animades al terrat de la senyora Alegria, al terrat dels Correoso…
– Al terrat?
– Sí, primer feien la botiga i la família vivia a dins mentre anaven construint el pis de dalt. La festa també es feia en una torre molt maca del carrer Rellotge, que tenia unes palmeres molt altes, o al jardí que hi havia on ara hi ha la Rambla del Fondo… Eren uns temps molt bonics, ens coneixíem tots i tots ens ajudàvem.
– Abans ens has parlat dels Mulero, l’amo de la botiga de roba que ocupava la cantonada oposada a la de la teva casa…
– Jo recordo molt bé el senyor Mulero, el pare. Era tot un senyor. Sortia a passejar amb una cabra, no sé d’on devia venir, es veu que al seu poble tenien aquest costum.
La casa la van fer en l’extrem oposat de la nostra. Els propietaris del solar d’aque-sta manera obligaven l’Ajuntament a continuar la urbanització del solar, en lloc de fer la gran plaça que s’havia projectat.
El senyor Moll va fer la seva torreta en el que ara és el carrer Massenet, però quan ell va comprar el solar, la façana estava previst que donés a la plaça. Al veure’ns tan interessats a conèixer el barri ens ensenya un munt de fotografies.
– Aquí tinc tota l’història del Fondo i de Santa Coloma, jo anava sempre amb la càmera a la mà i ho fotografiava tot, l’enderroc d’un edifici, la construcció d’un de nou, les obres en els carrers…
– I aquestes fotos aérees?
– Les va encarregar el fill del matrimoni Hernàndez, de la casa de pernils que hi ha tocant a la plaça del Rellotge. Són fetes des d’una avioneta. Mireu: aquí van fer l’església, aquest és el primer rellotge, aquí el mercat…
– Parla’ns de l’Olla de Plata
– Ja he dit que la vam posar (l’any 1958) perquè era del que feien el meu marit i els seus pares. Jo em passava el dia despatxant-hi. Teníem tota mena de llegums, mongetes, cigrons, besses, llenties.. I gra per als ocells, canaris, caderneres, periquitos, cotorres. En aquell temps tothom tenia animals a casa, gallines, conills, ànecs…
– Amb els pocs veïns que éreu, podíeu subsistir?
– Al Fondo érem pocs veïns, però venia gent de Badalona… Carrer Rellotge amunt era ple de barraques i casetes. Més endavant es van començar a construir pisos, fer clavegueres ben fetes, el barri s’omplí de veïns.
I tanta història viscuda! I des de casa, veient sempre la plaça on ja només li queden els records. L’Anita passa llista: fa dos o tres mesos que va morir la senyora Alegria, uns dies abans, l’Antonio, a la setmana de la mort de la seva esposa.
– Amb l’Alegria havíem passat tants bons moments juntes! Ara surto molt poc, no en tinc ganes. I ja no porto el cotxe, els meus fills no volen que l’agafi.
L’actitud de la senyora Anita no és de desànim, els seus ulls, la veu, els gestos són d’una persona molt animosa. Li parlem d’Amics i Amigues del Fondo, dels berenars que hem organitzat a la biblioteca. L’afegirem a la llista de gent amiga i la convidarem a les trobades que organitzem.
