José A. Quintillá
Butlletí En el Fondo, març 2018
La residència es troba en una humil caseta del carrer Milà i Fontanals. La va fundar Enric Grifo Claramonte, nascut fa 75 anys a Albocàcer, Castelló. Quan tenia 30 anys va venir de rector a l’església de Sant Joan Baptista del Fondo, per substituir a Jaume-P. Sayrach, primer rector de la parròquia.
– És capellà casat?
– En un moment de la meva vida vaig tenir la sensació d’haver culminat una etapa. Com que no desitjava acabar-la sol i feia temps que no trobava sentit el celibat obligatori, donada l’oportunitat, vaig decidir casar-me. Però continua prestant alguns serveis ministerials, al tanatori, i faig xerrades sobre la fe i mantinc contactes amb la gent…
– I sobretot porta el Reviure, no?
– Quan estava a la parròquia havia acollit persones sense sostre, però al casar-me i anar a viure a un pis no me’ls podia endur a casa. Vaig tenir la sort de contactar amb el forner senyor Ramón Camps. L’hi vaig explicar la meva situació i la preocupació pels meus pobres, “Ah –va fer–, si aquest és el problema jo el soluciono, busqui una caseta per tenir-los i m’ho diu.” Així va néixer Reviure.
– Com funciona?
– Es una petita residència per a persones sense sostre on, acollint-los, espero donar-los una nova oportunitat de Reviure, de “tornar a viure”. Actualment hi ha tres residents, en habitacions individuals. Temps enrere n’havia acollit fins a 7, però em vaig trobar amb molts problemes, l’espai no és gran i havien de dormir diverses persones en lliteres i en la mateixa habitació.
– Com fa per dirigir Reviure?
– Vinc com a mínim un cop al dia, a partir de les 8 de la tarda. Si algun d’ells necessita qualsevol ajuda, com visitar al metge o arreglar papers, vinc.
– Pot compaginar la dedicació a Reviure amb la vida de casat?
– Si, no tinc cap problema, la meva dona ja em va conèixer amb aquestes inquietuds.
– A Santa Coloma hi ha gaires persones sense sostre?
– I tant!, encara que moltes vegades no són visibles. Aquestes persones passen molta por i procuren fer-se invisibles. Com arriben a caure en aquesta situació? Les causes son diverses, agreujades totes per la crisis, com haver perdut la feina, i acabar-se’ls l’atur i els ajuts. Això els crea problemes a casa i en algunes ocasions busquen la sortida en la beguda o en les drogues, i trenquen amb la família i el seu entorn. Es queden sols. Hi ha casos d’estrangers sense papers, que no troben ajuda enlloc.
– Té sentit, el que fa?
– Sí, i tant! I per a mi ha estat una cura d’humilitat. Em vaig adonar que no tenia experiència, necessitava ajuda, perquè aquestes persones tenen unes necessitats especials. Vaig acudir a les administracions públiques però no van respondre, i va ser Càritas que m’ajudà amb una assistenta social i una treballadora familiar. Estic molt content quan veig al carrer persones que han estat amb mi i ara fan una vida normal. Tinc una gran fe en aquesta obra. És clar que primer és la justícia però quan aquesta no resol el problema, cal la caritat. La justícia dignifica la persona, la caritat si no es fa amb senzillesa i amor, humilia.
________________________
Podeu llegir aquí un text d’Enric Grifo publicat a ForumGRAMA:
La meva parròquia del Fondo. Uns anys capellà de la gent del barri / Enric Grifo
